Exposicions

La Movida madrilenya a través de la polifacètica mirada de la fotografia

Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo van ser els narradors d’una de les èpoques més singulars i espontànies de la cultura contemporània espanyola.

“LA MOVIDA. CRÒNICA D’UNA AGITACIÓ. 1978-1988”
Fundació Foto Colectania. Passeig Picasso, 14. Barcelona
Fins al 16 febrer de 2020

En plena transició espanyola i després de diverses dècades de dictadura i foscor, va sorgir una generació captivada per la modernitat i el trencament que va propiciar l’eclosió de creadors procedents de diferents camps com la música, la moda, el cinema, la pintura o la fotografia. Sales de concerts com El Pentagrama o Rock-ola esdevenen espais de confluència underground; fanzines o revistes com ara Luna de Madrid o Madrid me mata, mobilitzen idees i situacions; galeries d’art com Buades, va congregar a artistes i intel·lectuals amb noves inquietuds al voltant de la nova figuració; les primeres pel·lícules de Pedro Almodóvar representen una alenada d’aire fresc pel seus peculiars personatges; les actuacions musicals de Santiago Auseron cantant de Radio Futura o l’estètica personal d’Alaska reivindiquen la idea d’allò nou: una acció generacional efervescent i desenfadada que compartia una mateixa ideologia. La Movida que va tenir lloc fonamentalment a Madrid en els primers anys vuitanta, coincidint amb l’alcaldia d’Enrique Tierno Galván, va ser un fenomen artístic i social que va succeir d’una manera espontània a l’Espanya que començava a deixar enrere el franquisme. Aquest apogeu cultural es va singularitzar d’altres ciutats europees per ser una actitud optimista que connectava directament amb la vida quotidiana, vinculada a un temps polític i social molt concret d’aquest país. En aquest panorama, una sèrie de fotògrafs van coincidir en un moment de gran creativitat en les seves trajectòries. Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo van formar part d’aquest context, van conviure i van coincidir en diferents ambients, però cadascú el va fotografiar amb mirades diferents. Van recollir el llegat del pop, el còmic, les fotonovel·les i l’underground, extrets de la cultura popular. L’excepcionalitat radica en la seva contribució individual que dona com a resultat una visió àmplia sobre aquell fet: eren els protagonistes que volien trencar amb la grisor de l’època, fugir del sistema i divertir-se.

Miguel Trillo Concierto de Cadena Perpetua en el Festival Lega-Rock. Leganés (Madrid), 1984 Cibachrome, copia de época © Miguel Trillo/VEGAP

La Fundació Foto Colectania presenta l’exposició La movida. Crònica d’una agitació. 1978-1988, que aplega imatges dels quatre fotògrafs clau de l’època que van captar escenaris diferents: musicals, de carrer o artístics. La mostra, produïda per Foto Colectania i Les Rencontres d’Arles i comissariada per Antoine de Beaupré, Pepe Font de Mora i Irene Mendoza, inclou a més de fotografies d’època de tots els autors, vinils, fanzines (Licantropía, Lollipop, Monster ) i projeccions de directes de grups, que ajuden a entendre l’esperit d’un temps de gran agitació i convulsió vital.

Miguel Trillo Junto a la sala El Jardín. Madrid, 1981 Gelatina y plata sobre papel baritado © Miguel Trillo/VEGAP

Premi Nacional de Fotografia (1999), Premi PhotoEspaña (2012) i “Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres” de França (2012), Alberto García-Alix (Lleó, 1956) és un dels fotògrafs més reconeguts de l’Estat. La seva obra, amb continguts autobiogràfics, reflecteix un món marginal de droga i sida, igualment de sexe, malaltia, bellesa dels cossos o tristesa… amb una mirada frontal, ambientada en espais sòrdids, però tractats entre la duresa i la tendresa. Alaska, Rossy de Palma, Santiago Auserón… són alguns dels personatges (cantants, músics, pintors, actors, escriptors i models) que apareixen en les seves fotografies. Els retratats solen mirar frontalment a la cambra i mostrant-se tal com són, sense afany de posar. Perquè, García-Alix viu apassionadament al límit i com a resultat obté les imatges fotogràfiques. Aquest fotògraf no dona una explicació del món, sinó una interpretació autobiogràfica del món. La seva obra és una crònica vital ja que qualsevol d’aquestes imatges amaga les seves autoconfesions.

Ouka Leele Madrid, 1984 Cibachrome a partir de una fotografía en blanco y negro pintada con acuarelas. Copia de época ©Ouka Leele/VEGAP

Premi Nacional de Fotografia (2005), el nom artístic de la fotògrafa madrilenya Ouka Leele (Bàrbara Allende Gil de Biedma,1957); té el seu origen en una obra del pintor El Hortelano: un mapa d’estrelles inventat per ell, en el qual apareixia la constel·lació anomenada Ouka Lele; nom al que va afegir una altra vocal. Les fotografies oníriques i provocadores d’aquesta època no són fotomuntatges, sinó neixen del registre fotogràfic en blanc i negre de composicions irreals creades abans de la instantània que després acoloreix a mà amb aquarel·les de cromatismes àcids i intensos. De Madrid, va viatjà primer a Barcelona (1978-1982) i més tard a Mèxic i Nova York per retornar a Madrid el 1981. Una de les seves famoses sèries és Peluquería –realitzada a Barcelona- en la que els personatges llueixen estrambòtics tocats d’influència pop i neodadaista –des de xeringues, copes, fruites, pops, serps o rotlles de cinema- fent gala d’un gran sentit de l’humor i de l’alegria de viure. L’autora entén la fotografia com a poesia visual; una forma de parlar sense emprar paraules.

El gran retratista de La movida madrilenya fou Pablo Pérez-Mínguez (Madrid, 1946-2012), i pel seu estudi van passar els protagonistes d’aquell visceral, gamberro i hedonista període. Premi Nacional de Fotografia (2006), va ser cofundador de la revista Nueva Lente i el 1975 es va fer càrrec de la direcció de Photocentro, per més tard dirigí també el Fotomuseo de Alcalá de Henares. Per l’objectiu de la seva càmera van passar des d’Antonio Vega a Radio Futura, Alberto García-Alix, Alaska, Fabio McNamara, Carlos Berlanga, Ceesepe, Antonio Banderas, Bernardo Bonezzi, Guillermo Pérez-Villalta o Cecilia Roth, sota el lema “tot val”. També va ser portadista de Sabina o reporter de rodatges de pel·lícules d’Almodóvar com “Laberinto de pasiones” (1982). La mostra presenta cibachromes d’una iconografia de joves, sense complexos, congelats mitjançant un color molt violent, obtingut gràcies a una il·luminació amb filtres de colors. Una altra de les seves característiques són els potents clars-obscurs, procedents de la seva admiració per Caravaggio.

Pablo Pérez-Mínguez Fabio, agente secreto, 1982 Cibachrome, copia posterior © Pablo Pérez-Mínguez/VEGAP

Per la seva banda, Miguel Trillo (Jimena de la Frontera, Cadis, 1953) és sens dubte el gran documentalista espanyol de la joventut agrupada en tribus urbanes i de la vida nocturna madrilenya amb l’obsessió d’atrapar la rebel·lia juvenil. L’interessen els joves que s’expressen a través de la seva imatge com una declaració de principis de la llibertat d’expressió. Les exposicions que realitzà a la Galeria Ovidio («Pop Purrí. Dos años de música pop en Madrid», 1982), i a la Sala Amadís (1983), on presentava fotocòpies de fotos realitzades a Madrid i Londres, revelen el gir del seu imaginari, que passa de centrar-se en els protagonistes dels concerts per fixar-se en el públic. Punkis, revivals, skins o teddy boys documenten la diferència en la repetició d’una sèrie de patrons per un gust musical i una vestimenta comunes. La coherència de la seva trajectòria ve donada per l’aposta de formats pioners com la projecció, el fanzine o la fotocòpia.

La Movida més que un moviment va ser una confluència de talents i de personalitats que van convergir al Madrid de mitjans dels 70 i principis dels 80, assedegats d’expressar-se lliurament en un país que volia recobrar la seva veu i la seva identitat. Es va convertir en un dels símbols de la contracultura pel sentit de transgressió, llibertat i anticonvencionalisme que imposava.

Conxita Oliver

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).Ha desenvolupat la crítica d’art al diari Avui (1982-2007 i 2010-2011), a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999-2002) i Ona Catalana (2000-2004). Segueix exercint aquesta tasca en revistes i mitjans especialitzats. Ha estat Directora de l’Arts Santa Mònica (Barcelona. 2013-2014). Ha coordinat i comissariat més d’un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani.
Conxita Oliver

Conxita Oliver: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Fundació Foto Colectania

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca