Altres gèneres

La música, entre ruïnes i cendres, com a finestra. Una tarda de diumenge amb el compositor Nicolas Jaar

Quan el món global tallava en sec la gresca pública i el brogit electrònic dels grans concerts en viu que acompanyen la música lúdico-hipnòtica, i alhora en prohibia la música acadèmica en auditoris per a un públic nombrós i ben assegut, va aparèixer el nou àlbum de Nicolas Jaar, de títol ben simptomàtic: “Cenizas”. Amb aquesta novetat, resultat del seu aïllament voluntari durant els dos darrers anys, el compositor s’ha avançat a un canvi de cicle en la història de la cultura. Com en les avantguardes, ment i cos i llenguatge en guspira.

Un “trompe l’oeil” fa d’icona de l’artista. Dues persones en una sola línia fa de perfil i de caràtula a totes les composicions. És ell mateix, Nicolas Jaar qui, significativament, doblegat el seu perfil, es mira a si mateix; i a l’altre. L’efecte resultant ens fa veure que hem entrat a una època de reflexió dins la qual hi ha l’altre: “Som dos a contradir la nit” -ens recitava a peu dret, ballant de cames, el poeta Joan Vinyoli. Ja no “la mort del subjecte”, ni l’heteronomia, som en la fosca.

La imatge visual, enginyosa, creada pel dissenyador gràfic i artista iranià resident a NY Maziyar Pahlevan, magnífic investigador en l’ús de les tipografies i escriptures, ens remet a altres moments estel·lars de la història de la imatge: a la litografia de Jasper Johns, “Cup 2 Picasso”, on descobrim una copa en blanc entre dues siluetes confrontades de Picasso que fan el buit. El brindis que  Jasper Johns va fer per Picasso, a la seva mort, amb el calze ens recorda que estava influït per Marcel Duchamp, el qual s’havia fet un autoretrat amb el seu perfil retallat amb paper negre. “Són les coses vistes, no mirades, no examinades.” Cada època crea el seu estil, i així ho relacionem, encara, amb el cartell que Milton Glaser va fer per a un disc de Bob Dylan el 1966, aquella reconeguda silueta del cantautor amb el cabell rinxolat, multicolor i psicodèlic amb una tipografia arrodonida plenament pop.

El compositor Nicolas Jaar comparteix amb l’artista Alfredo Jaar, el seu pare, una fascinació pel quadrat i per la taca de color negre. És el buit del minimalisme conceptual crític que l’artista cobreix amb el buit de la imatge política no-visible, i que, sota la forma de funda de LP o de single, el compositor emplena de música fosca, reflexió i flexió noves. L’efígie, nítida, replegada en si; i enfora.

Imatge de la caràtula “Nicolas Jaar – Cenizas”. Disseny gràfic de Maziyar Pahlevan.

El món ha canviat el passat i no sabem cap a on. Em veig ballant, apilats i enganxats els peluts pota d’elefant i les minifaldilleres, en una obscura discoteca el dia que Jimi Hendrix deixà de prémer el pedal, allà, en tendre joventut, obrint els setanta. O molt més cap aquí, a Fàbrica i Coats, a Barcelona, arremolinant amb el públic assistent la coreògrafa Stéphanie Janaina i bategant a les pulsacions de Nicolas Jaar, envoltat per cinquanta altaveus, després d’una espectacular improvisació, ambdós, de tres hores al Festival d’arts digitals “Mira”, el novembre de 2018. D’aleshores que no el veig, el Nico, amb voluntat d’actuar només en espais més experimentals, després d’haver actuat en recintes i festivals amb capacitat per a desenes de milers de seguidors de la música electrònica. Tampoc ell no ha parat (Armènia, Xile, Sharjah, Betlem, Wadi Rum, Amsterdam, Roma, Torino, Basilea, etc.), però es devia una reflexió, a l’avançada. “La música -ens ha deixat escrit- prové del desig de sentir-ho tot, vaig deixar de beure alcohol, fumar, menjar animals… em vaig posar en quarantena. Treballar la música sense fi. No volia seguir alimentant el sistema. Intento orientar-me cap al positiu. Tant de bo “Cenizas” només mostri foscor per trobar un camí per on sortir. Hi ha un potencial per a una gran curació i una gran destrucció.”

El Reset Global és per a tots, ara. S’han anul·lat tots els concerts. Hem passat del món presencial, físic, a la llar, on som. La música és substància interior, i jo sóc fet de Carles Santos, Pascal Comelade, Víctor Nubla, Cabosanroque i Nicolas Jaar. Som de ple en el potencial de la Revolució del Coneixement: “Ritme i llibertat -es demana Nico-. Som allò que escoltem.”

Caràtula de “Space is Only Noise”. Nicolas Jaar al cotxet a Berlín, el 1990. Fotografia: Alfredo Jaar.

Nicolas Jaar (nascut a NY, criat a Xile fins als nou anys i de nou a NY fins que a hores d’ara resideix a Europa) tot just acaba de fer trenta anys; i ja ha aportat una obra musical gegantina, escoltada i seguida per milions de persones d’arreu del món. L’amistat amb el seu pare l’artista Afredo Jaar, poc després de néixer ell, des de quan vaig muntar amb Chantal Grande l’exposició “To be or not to be”, m’ha donat una proximitat de privilegi. La nit del canvi de mil·lenni, abans que no toquessin les campanes de cap d’any, vam pujar plegats a les Twin Towers per donar la benvinguda al segle que les noves generacions havien de viure. Aquella nit, mentre 100 comensals escoltàvem música africana, Nico, apartat a la seva cambra, retallava, encolava i componia. L’11 de setembre de l’11 amb 11 anys al damunt les torres eren derruïdes. Dotze anys més tard, amb vint-i-dos anys, el 12 del 2 de 2012 a les 12, aquell jove estudiant de literatura comparada combinava, al MoMA, tècniques de gravació, mostreig i bucles amb instrumentació analògica. En una sola dècada hem pogut escoltar els àlbums “Space Is Only Noise” (2011), “Psychic” (2013), “Sirens” (2016), la recopilació de Tot contra la lògica “2012-2017″ i, a més a més de tretze singles, l’extraordinària banda sonora per a una versió del film de culte, tan fascinant,”Pomegranates” de Paradjanov, i encara la de “Dheepan”, d’Audiard (Palma d’or, Cannes 2015). Jaar ha tocat per tot el món global i el submón local.Quan va acabar el concert a la Sala Apolo, el setembre de 2012, ens vam retrobar amb Nico i els seus acompanyants al camerino: “No entenc -observà- la reacció del públic de Barcelona. Aquí tothom balla i escolta; a Berlín escolten i a Londres ballen”. La durada de la música de Nicolas Jaar té els sistemes de mesura de Satie i de Cage. La inspiració és reconèixer el que s’esdevé en la reverberació de l’expiració, i donar estructura per establir connexions. Acordar ment i cos, alliberar el subjecte tímbric.

Nicolas Jaar

El nostre petit Rimbaud, com ell vident -una paraula que no li agrada- de l’Il·luminisme democràtic, ha creat el ritme d’una generació com un pallasso a la posta de sol. A l’època del multisaber i la música electrònica, s’ha format amb una sòlida preparació intel·lectual -el Nico ha fet estudis de literatura comparada amb una tesi sobre Derrida i sempre s’ha sentit atret pels jocs verbals de Georges Perec. I a l’època de la socialització de la tecnocultura, va poder comptar amb un maquinari de baix cost i fàcil accés. Tothom pot crear art, però són pocs els genis excepcionals. La seva música, primer linial, progressiva i accelerada, fou deglutida com una epidèmia per la nova cultura de masses, educada, intergeneracional, amb diner a la butxaca, de fills de la classe mitjana de professionals lliures, que ha trobat en l’audiovisual i la música la seva potencialitat expressiva. Al punt que l’èxit pot destruir, en plena acceleració descontrolada del món global industrial i d’oci, Nicolas Jaar, sempre reservat, es retirà i es posà en confinament voluntari. El món feliç de tants artistes i estudiosos de la generació de Nico Jaar s’ha anat trobant pertorbat per un creixement desmesurat a l’extrem del col·lapse. A pesar de la crisi ambiental, el desordre biològic i el trastorn neoliberal la riquesa material es convertia en opulència i desbaratament. La forca vital de la música està lligada a l’imaginari artístic, a risc de petrificar-se quan els elements culturals que la constitueixen en la seva gramàtica, es tanquen en la seva saturació. Fa dos anys que Jaar va tallar amb els concerts presencials i massius (l’any anterior en va arribar a fer gairebé un per dia) i va iniciar un procés d’interiorització i ascesi, de recerca i escriptura, i ara ens en dóna el resultat. La música de “Cenizas” és tota espiritual, elevada de ment i ritmada amb el cor damunt del dolor i projectant-nos cap a l’infinit.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
“No” és la quarta cançó de l’àlbum “Sirens”, de Nicolas Jaar. A la fotografia de la caràtula es llegeix “This is not America”, que correspon a la instal·lació “Logo for America”, d’Alfredo Jaar. La lletra fa referència al plesbiciti que va perdre el dictador Pinochet: “Ya dijimos no, pero el sí está en todo”.

Encara no coneixia el món i el nen Nico ja dibuixava arquitectures imaginàries que flotaven en dimensions desconegudes a la pàgina en blanc. El recordo vivament a les acaballes del segle passat, el 98, amb només vuit anys, dibuixant sota la taula d’un restaurant de Barcelona, el Tragaluz, perfectament assegut al costat de la seva mare Evelyne Meynard, llavors ballarina i dissenyadora i actualment fent recerca en història del disseny i l’arquitectura. El nen es mostrava del tot  indiferent als adults, en el dinar d’inauguració de l’exposició de l’artista Alfredo Jaar “Hágase la luz”. Em sobtà com Nico ordenava el seu impuls creatiu amb pensaments arquitectònics inspirats. No ho he oblidat mai, com una premonició. La seva música sempre m’ha semblat filològica i arquitectònica: una línia de vers en capes espacials i estructurada en fragments utòpics, de mística revolucionària estètica.

La música de “Cenizas” és com si es conjuminés, amb el seu minimalisme característic, dues resolucions derivades de la crisi romàntica i de la crisi industrial: la que llegim a Hyperion, de Hölderlin, feta d’aire i alè, d’exaltació i de caiguda, i a The Waste Land, de T.S. Eliot, escrit amb material de la devastació i la tradició, de l’ansietat i la forma. Literatura que és música quan res no pot dir més que esdevenir. “Cenizas” crea un firmament de guspires sense analogies que, havent-se enlairat, cauen sobre el terra per fer-se ritme, veu, cames, cos; “Cenizas” crepita abans que no calli, en el brunzir del so primigeni i universal. “Cenizas” fa visible l’invisible que la música canta, toca i no veu; “Cenizas”… Per això, l’exili personal ha transformat una música agònica i la posa en metamorfosi perquè la meditació sigui emoció vibrant en la fundació d’un poema musical de volums elevats i arquitectures sonores còsmiques. Aquí l’experiència musical i allo que és propi de la poesia es donen la mà, holísticament i fusionats, sense espectacle, a la porta del coneixement.

Nicolas Jaar en concert.

La tirania del món quotidià ha bescantat la passió interna que vincula el que és humà amb l’infinit. La física prova de comprendre les lleis de l’ordre còsmic cada cop més figuradament visibles i inabastables. També la poesia i la música, i a voltes la dansa i la pintura, arrosseguen alguns dels seus investigadors cap a l’essencial. Nico Jaar busca a l’interior del llenguatge les respostes que l’univers i la història amaguen en el seu caos ordenat. La música de Jaar, inspirada, molt treballada i misteriosa, es prolonga com una escriptura cap a les immensitats d’un concret abstracte i inabastable. Són línies que van del cap als peus, i del plural al singular, que s’estiren en un viatge temporal d’ascesi. “Amb la música, la raó es transforma en èxtasi, i l’idioma en ritme” -observà Zweig a La lluita contra el dimoni: Hölderlin-Kleist-Nietzsche. Interpreto que la música de Nico Jaar s’executa a la seva ment i la seva veu i els seus dits a través d’un microordinador electrònic en transcripció i descoberta. L’ordinador és cos i cor i veu i ull -pròtesi i finestra. L’oient de l’altra veu pot substituir el directe? Nicolas Jaar s’anticipa. El món no s’acaba perquè la música continua. Ens parla.

Nicolas Jaar, en confinament. Abril 2020.

Us trasllado, per donar entrada a què escolteu la música de “Cenizas”, la resposta en forma de poema que Nicolas Jaar ens ha fet arribar quan li he posat la qüestió, com vam fer diumenge passat amb Alfredo Jaar, per a El Temps de les Arts: “Com passes el confinament i quin paper pot jugar la música”:

“aquests dies de domesticació total em fan pensar en la llar com a ruïna.

com a univers també però sobretot com a ruïna.

ruïna de miralls.

la música també pot ser mirall, però en alguns moments de lucidesa es pot escapar.

s’escapa i es torna finestra.

i igual reflecteix, com tots els vidres.

però també finalment pots veure a l’altre.

l’altre endins de tu pot ser, però també el que està a l’altre costat.

cal trobar finestres a les nostres ruïnes!”

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Nicolas Jaar-Cenizas

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close