Música

La música i el políticament correcte (i II): feminisme i masclisme

Fa unes setmanes, reflexionàvem en aquestes mateixes pàgines sobre els excessos del políticament correcte en la música, a partir de les propostes fetes des d’Oxford de no mantenir des de les aules uns programes universitaris basats en la supremacia de la música occidental. L’estat de la qüestió mereix un segon article, centrat ara en les teories feministes que advoquen per eliminar dels discursos artístics la representació de la dona vexada o maltractada. La música en general, i l’òpera en particular, no escapen a aquesta polèmica.

Hi ha qui nega el pa i la sal a Pablo Picasso, que eliminaria dels plans d’estudi de les facultats d’art o de qui en despenjaria els quadres als museus d’arreu del món. La causa? El maltractament a què el pintor malagueny va sotmetre algunes de les seves parelles i amants. Pel mateix preu, la demonització a Woody Allen és un fet, fins i tot quan tot apunta que les acusacions de pederàstia cap al cineasta novaiorquès són infundades. Però, fins i tot en cas que fossin certes, el mestratge d’obres com Annie Hall, Manhattan o Crimes and Misdemeanors seguiria intacte, per criminals que hagin estat els comportaments del cineasta en la seva vida privada.
En el món de la música, Richard Wagner va demanar en l’execrable pamflet Das Judentum in der Musik l’aniquilació dels jueus i Gustav Mahler va prohibir a la seva esposa Alma Schindler que compongués peces musicals. I res d’això resta grandesa a les obres d’aquests dos colossos, de la mateixa manera que per molt que Edward Elgar fos un sant baró, això no dona ni un bri de grandesa a les seves asèptiques i mel·líflues obres musicals, clarament inferiors respecte les de titans que tenen biografies que disten molt de ser exemplars.

Otello: de Shakespeare a Verdi
Otello és una de les millors tragèdies de William Shakespeare i ha conegut diverses adaptacions operístiques, entre d’altres de Rossini i, sobretot de Verdi. Precisament, aquesta primavera el Gran Teatre del Liceu ha acollit unes funcions de l’Otello verdià, emmarcades en una temporada que té com a fil conductor les obsessions.
Tothom sap que Otello és un oficial al servei de la República veneciana, les orelles del qual són enverinades per Jago, que calumnia l’esposa del primer -Desdèmona- a qui acusa falsament d’adulteri. El colèric (i epilèptic) Otello acabarà perdent bous i esquelles i, després de maltractar privadament i pública la seva esposa, l’acabarà assassinant a l’alcova. Després, coneixedor que tot ha estat fruit de les viperines mentides de Jago, el moro de Venècia es treurà la vida i el seu cos caurà sobre el de la seva esposa, a qui inútilment intenta besar per darrera vegada.
Determinats arguments pretesament empoderats i esgrimits per defensores d’un feminisme tan legítim com, a voltes, indocumentat, defensen la necessitat d’eliminar obres com aquestes del repertori. Greu error.
El maltractament i l’assassinat de dones a mans de les seves parelles és un fet, lamentablement viu però per sort avui severament castigat per la justícia. Amb tot, moltes dones violades es veuen humilades per judicis escabrosos en què fins i tot els acusats de l’abjecte crim que han comès es veuen més o menys exonerats o amb les penes rebaixades. Asquerós.
Però la representació del maltractament i del crim (contra la dona o contra qui sigui) segueix necessitant estar present als escenaris i a les pantalles. Òbviament, sense mirades complaents ni que justifiquin allò del “l’he morta perquè era meva”. No cal ser mai còmplice de la barbàrie ni del masclisme més brut i abjecte (deixem-ho amb “masclisme” tout court). El masclisme és una tara i una mostra de degeneració moral i mental. Però, insisteixo, la seva representació és necessària, potser ara més que mai, per mostrar-ne la cara més bruta i perquè aquelles representacions artístiques que l’acullen actuïn com a revulsiu que eduqui la nostra societat en no caure en tanta baixesa.
Sí, cal representar Otello (la tragèdia de Shakespeare o les òperes de Verdi i de Rossini), i més en un moment en què la llibertat de les noves dramatúrgies poden abordar el tema de fons de l’obra amb material suficient per construir un discurs que permeti veure la mort de Desdèmona com un assassinat. Sense pal·liatius i que permeti acusar no tan sols Jago, sinó també Otello, la violència del qual no es pot justificar per cap banda.

Carmen o la polèmica està servida
Més enllà de la fama de la darrera òpera de Bizet, estrenada el 1875 i basada en la novel·leta homònima de Prosper Mérimée, Carmen segueix sent una òpera que avui aixeca no poca polseguera. Fins al punt que algunes posades en escena, no contentes amb un final en què la gitana cigarrera és apunyalada brutalment pel seu amant Don José, el subverteixen fent que sigui la pròpia Carmen la qui mati el brigadier. Em sembla una lectura covarda, acomodatícia, políticament correcta i del tot contrària al propi esperit de la música del compositor francès. I va passar el 2018 al Maggio Musicale Fiorentino, en un muntatge dirigit per Leo Muscato en què Carmen dispara contra Don José i el deixa estès a terra al final de l’òpera. Difícil, aleshores, justificar les últimes frases del personatge (masculí) que, mentre baixa el teló, canta “Vous pouvez m’arrêter, c’est moi qui l’ai tuée! Ma Carmen adorée!”.
Al contrari, Carmen ha de morir, brutalment esventrada o degollada pel seu amant. Però no per sentir-nos orgullosos de l’acció (abjecta) del mascle. Tampoc des de la lectura d’una dona que, sentint-se lliure i indòmita, es llança contra el punyal de Don José, cosa que atenuaria la culpa del soldadet. Al revés: aquest ha de mostrar amb tota la cruesa la violència del seu acte. I toca al dramaturg reforçar la virulència injustificada d’una acció com aquesta. Perquè Carmen és una dona innocent i que ha volgut fer de la llibertat el seu motor existencial i aquest dret fonamental es veu brutalment negat a mans d’un criminal com el brigadier. No matar Carmen al final de l’òpera de Bizet és fer un flac favor al masclisme en no mostrar-ne el veritable rostre. I, lluny de la lectura de Muscato, el muntatge de Calixto Bieito (estrenat a Peralada el 1999 i reposat posteriorment a diversos teatres nacionals i estrangers) reforçava precisament el caràcter declaradament controlador, assetjador del masclista Don José i el seu cruel assassinat cap a una dona tan lliure com innocent.

Desconcert
Podríem continuar amb molts més exemples i no acabaríem mai. Potser caldria canviar certes formes de llenguatge, com ja ha fet un altre tipus de feminisme, molt més documentat que no pas el de determinades veus pretesament “empoderades”: quan veiem òperes com “Otello, Carmen, Wozzeck, Pagliacci o Il tabarro” -entre moltes altres-, hauríem de deixar de parlar de “crims passionals” i optar pel terme “crim” a seques. O assassinat. El mateix caldria aplicar-se al llenguatge periodístic, cada vegada que ens assabentem que una ciutadana ha mort a mans de la seva parella o exparella. El llenguatge fonamenta en bona mesura el nostre pensament. Però el pensament també s’ha encarnat en formes artístiques perfectament vàlides ahir (quan assassinar una dona semblava fins i tot justificar-se) i avui, ara que les llibertats de la dona assoleixen dia a dia majors triomfs, tot i que lluny dels que serien desitjables en una societat normal.
Assenyalar i reforçar l’abjecció de determinades accions no és fer-ne propaganda, ans al contrari: representar Otello, Carmen o Wozzeck no és fer apologia del “crim passional”, sinó que pot ser denúncia d’un acte criminal a seques, per provocar una reacció catàrtica i educativa en les audiències a qui van adreçades aquestes propostes.
De la mateixa manera, es pot explicar que Picasso era un maltractador de dones, que Woody Allen (potser) és un pedòfil o que Gustav Mahler va negar a la seva esposa el dret fonamental de tot ésser humà a escollir una professió artística. Cal conèixer les baixeses morals dels artistes, ni que sigui per separar-les de les grandeses. Perquè les obres -i no els artistes- sí que continuen sent grans i segueixen marcant un camí.

Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close