Teatre

La ‘naturalitat’ de l’actor

La manera d’interpretar dels nostres actors ha canviat molt en els últims anys gràcies a la feina de, sobretot, molts directors d’escena que busquen el que en diuen ‘naturalitat’, és a dir, eliminar aquell rastre tan penós de la cantarella, allò tan típic del ‘teiatru’, de fer veure que estàs actuant. I això no és una tasca gens fàcil.

Fa uns dotze anys, vaig córrer a veure la ‘Primera història d’Esther‘ d’Espriu que muntava Oriol Broggi al TNC. Per a mi, és un dels grans textos catalans del segle XX, el millor del poeta de Sinera, una obra on intenta rescatar una llengua que és a punt de morir. I en vaig marxar gairebé plorant. Era a la cinquena fila, a la Sala Petita, i no havia entès gairebé res. No és que sigui curt de gambals, sinó que la dicció dels actors era tan deficient que les paraules d’Espriu no arribaven a les meves orelles. Impossible, doncs, valorar una posada en escena de la qual no s’entenien les paraules, la cosa més important de l’obra.

D’aquella pallissa broggiana a ‘La bona persona de Sezuan‘, vista la temporada passada al mateix teatre, a la Sala Gran, ha passat gairebé una eternitat, la mateixa que separa els dos muntatges. Si aleshores els mots es perdien en la boca dels intèrprets, ara Brecht sonava pla, planer, tot i les dificultats acústiques d’un espai on, com diu el director de la institució, Xavier Albertí, no s’hi pot fer teatre.

Queden, per sort, molt lluny els temps en què estava de moda l’ampul·lositat de la vella escola francesa, aquella manera d’allargar les vocals i moure les mans, de fer gràcia sacsejant el cap i esbossant un somriure

La ‘naturalitat’ és avui el que més es destaca d’un actor. Amb intèrprets com Clara Segura, Pere Arquillué, Gonzalo Cunill, Mercè Arànega, Pablo Derqui o Laura Conejero, no hi ha problema. Viuen així com actuen. Miren des d’un escenari així com miren al carrer. Són grans perquè saben que el teatre és un engany, però no una estafa. Queden, per sort, molt lluny els temps en què estava de moda l’ampul·lositat de Josep Maria Flotats i de la vella escola francesa, aquella manera d’allargar les vocals i moure les mans, de fer gràcia sacsejant el cap i esbossant un somriure. C’est fini!

Josep Maria Pou i Lluís Homar al 'Terra de ningú' de Xavier Albertí
Josep Maria Pou i Lluís Homar al ‘Terra de ningú’ de Xavier Albertí. Foto: May Zircus/TNC

Alguns directors veterans, a això, no li donen importància. Però tenen un problema. Quan fan Shakespeare, per exemple, això no es nota. Però què passa quan s’atreveixen amb Koltès? Que naufraguen. Un exemple: el muntatge de Joan Ollé de ‘En la solitud dels camps de cotó‘ (TNC, 2017), on Ivan Benet i Andreu Benito es perdien dins el magma poètic del francès. Un contraexemple: el ‘Terra de ningú‘ de Harold Pinter dirigit per Albertí (TNC, 2013), en què Lluís Homar i Josep Maria Pou ens alliçonaven sobre com no es diu res dient tantes coses, en un brutal duel d’esgrima verbal. Totes dues peces pivotaven sobre la llengua. Un director ho tenia clar. L’altre, no gaire.

Qui està treballant amb més intensitat en aquest sentit és Àlex Rigola. Una setmana abans d’estrenar l”Ivànov‘ de Txékhov al Lliure (2017), va llençar l’escenografia, el vestuari, i els va demanar als actors que es diguessin pel seu nom. Res de Nikolai, sinó Joan (Carreras). Ni Anna, sinó Sara (Espígul). Etc. D’allà va anar a parar a una obra per a 25 persones com ‘Who is me‘, amb un actor tan diferent com Cunill. I d’aquí a ‘Vania‘, on ampliava l’aforament a 60. Un director tan allunyat, almenys formalment, de Rigola com Ferran Utzet, em va comentar que veure ‘Vania’ el va trastocar. Estava, ell, a la sala d’assaig preparant ‘Sopa de pollastre amb ordi’ i va pensar de començar de zero.

“Els actors tendeixen a mantenir el text, quan per mi és molt més important que l’actor estigui viu. Prefereixo que perdi el text que el contrari”, diu Rigola

Rigola tenia motius pel seu atac frontal a la manera ‘clàssica’ d’interpretar. M’ho va explicar així: “L’ofici d’actor és gairebé impossible. La repetició diària, mantenint uns nivells de veritat, cada dia amb el mateix text, és gairebé impossible. És de bojos. Fan una feina que demana enfrontar-se contra l’impossible: l’ésser humà tendeix a la recta, a l’estalvi màxim d’energia. I això succeeix sempre, en tot. El problema de la repetició és que tendeixes a fer els mínims. Els actors tendeixen a mantenir el text, quan per mi és molt més important que l’actor estigui viu. Prefereixo que perdi el text que el contrari. Una de les coses que ha de succeir també és que l’actor ha d’explicar com se sent, com se sent el personatge”. La clau aquí rau a la frase on remarca que vol que l’actor “estigui viu”, és a dir, que vol que l’actor no actuï.

'The blind poet', de la Needcompany de Jan Lauwers
‘The blind poet’, de la Needcompany de Jan Lauwers. Foto: Maarten Vanden Abeele

En una altra conversa, amb el director belga Jan Lauwers, que fa més anys que Rigola que estudia noves formes d’interpretació, em lloava el que ell en diu el “grau zero”, el natural, de l’actor. I afegia que la tècnica pot ser contraproduent. Tenia davant Nao Albet i s’hi referia: “En Nao és tècnicament molt bon actor, però de vegades això pot ser problemàtic, perquè s’amaga darrere de la tècnica. Per altra banda, necessites la tècnica per reproduir, encara que siguis un ‘performer’. Has de trobar la mentalitat per reproduir de manera productiva. Has de portar el metanivell al 0”. No es tracta d’amagar-se, sinó de mostrar-se.

Lauwers creu que hi ha quatre nivells d’interpretació: 0 és no actuar. 1 és actuar. 2 és accelerar. I 3 és histerisme…

Rigola pensa escriure un llibre sobre tot això, per si altres directors n’estan interessats. L’any que ve farà ‘La gavina‘ a La Villarroel i provarà de posar en pràctica el seu mètode en una sala de teatre convencional. Fa uns mesos, va portar el seu ‘Vania’ a Itàlia, en italià, amb actors que no són de la seva més absoluta confiança. Va tenir, a més, menys temps per assajar. I diu que va anar bé, que ja té el ‘mètode’.

Lauwers creu que hi ha quatre nivells d’interpretació: 0 és no actuar. 1 és actuar. 2 és accelerar. I 3 és histerisme… Aquí, fins fa molt poc, la majoria estaven entre el 2 i el 3. Algunes grans figures, en l’1. Molts pocs en el 0. El més esperançador és veure com molts joves, com els nois i noies de José y Sus Hermanas, Júlia Truyols, Nao Albet, Marcel Borràs, Quim Àvila i companyia busquen allunyar-se del cànon, fins i tot baixar per sota del grau 1.

'Vaselina', obra de Gabriele di Luca, en cartell a La Villarroel
‘Vaselina’, obra de Gabriele di Luca, en cartell a La Villarroel. Foto: Jordi Egea

Potser així podrem fer front a un cert tipus d’obres que no solem fer bé: les que parlen dels baixos fons o les que s’ambienten en llocs molt ‘pijos’. La dramatúrgia catalana parla, sobretot, de la classe mitjana i és molt difícil trobar textos que, d’una banda, puguin agermanar-se amb els de Mark Ravenfill i, de l’altra, amb Oscar Wilde. Quan els personatges són camells, putes, xulos, perduts, als nostres escenaris semblen una altra cosa. Vagin a veure, per exemple, ‘Vaselina‘ a La Villarroel. S’ho passaran bé, però si s’hi fixen, no creuen que tot és massa net, massa polit, per tractar-se d’un pis on es conrea maria i hi viuen dos homes mig sonats? Li falta brutor, a la posada en escena de Sergi Belbel. Els actors, a més, interpreten. M’agradaria haver vist aquesta peça amb uns actors que no interpretessin perquè el material humà que hi ha a l’escenari és de traca.

El públic, potser, té ganes d’anar al teatre a veure teatre i no a fer de ‘voyeurs’ de les vides d’uns intèrprets tancats en uns personatges que processen. No sé si aquesta nova manera de fer tindrà gaire recorregut a casa nostra més enllà de certes figures i un temps determinat. Però, tant de bo duri una mica.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )