«La Nit Estelada» de Vincent Van Gogh

Didàctica de l'Art

L’art és el mitjà que els artistes tenen per expressar, sentir, comprendre, pensar o imaginar. En aquesta ocasió parlarem del significat que tenia per Vincent van Gogh. La pintura era la medicina i la natura la seva inspiració i ambdues, l’acompanyament quan es trobava sol i desorientat. La seva malaltia provocava que qualsevol notícia canviés l’estat d’ànim. En rebre una carta del seu germà Theo on li comunicava que seria pare, Vincent li va contestar “Espero que la família sigui per a tu el que la naturalesa, els solcs de la terra, l’herba, el blat groc i el pagès són per mi”. Aquestes paraules ens serviran per entendre “Nit Estelada”.

Vincent van Gogh  va néixer el 1853 a Zundert en una família nombrosa de pare pastor protestant i mare dedicada als seus. Vivien al costat del cementiri on descansava el seu germà mort un any abans Vincent, del que va heretar el nom. Viu la infantesa entre camps de cereals i la recerca d’afecte d’uns pares estrictes i distants.

Nen callat, atent i observador. Amb 12 anys l’envien a estudiar lluny de casa i la nostàlgia per la separació familiar marcarà el seu tarannà. El seu germà Theo és el seu referent i àngel de la guarda. En una de les cartes que s’envien escriu “la meva joventut ha estat fosca, freda i estèril”.

Vincent Van Gogh en un retrat fet el gener de 1873.
Vincent Van Gogh en un retrat fet el gener de 1873.

El 1880 a Brussel·les decideix formar-se com a pintor a l’Acadèmia d’Art i aprofundir en l’estudi de la proporció, la perspectiva, l’anatomia, la llum i l’ombra. Malgrat que sempre torna a casa la seva vida serà errant a la recerca de la felicitat, l’amor, la fe, l’alegria i la inspiració.

Fruit de totes aquestes vivències, el 1889, durant el seu internament a l’hospital psiquiàtric de Saint-Rémy de Provença, pinta Nit estelada. Una pintura a l’oli exposada actualment al Museu d’Art Modern de Nova York.

Unes contínues crisis emocionals obliguen a un tractament mèdic durant el qual Van Gogh dedica moltes hores a la seva gran passió, la pintura. Al psiquiàtric té el privilegi de tenir dues estances a la seva disposició, una d’elles és el taller. A través dels barrots de la finestra observa un paisatge mediterrani, ple de pins, oliveres i xiprers. L’art és el seu objectiu vital.

Unes hores al dia surt al jardí de l’hospital on pinta envaït per l’olor de la floració dels lliris, l’aire lliure i la tranquil·litat. A la nit, i des de la finestra, observa el paisatge i les llums nocturnes. Dels seus records, vivències, inspiració neix La nit estelada.

A primera vista desperta el nostre interès la composició asimètrica i profunda. El cel estrellat enigmàtic, aclaparador i il·lusionant; i el poble tranquil, seré, envoltat de camps i del magnífic xiprer.

1

Les muntanyes d’Alpilles com a línia que separa la terra del cel, el que és material i immaterial. La natura, els pins, les oliveres i les pedreres són la mostra d’aquell paisatge que veu i que olora des de la seva finestra i que impregna de records els llargs minuts d’aïllament.

1

Als peus de les arrodonides muntanyes, un poble tranquil de cases baixes amb petites finestres quadres il·luminades i poc brillants. Traços rectes i breus transmeten la serenitat i estabilitat que troba aïllat a la seva cel·la, quan només li queden records i la pintura. Els llums desperten una sensació familiar i acollidora. A qui il·luminen? Podria ser una família com la seva, reunida a la vora de la llar de foc escoltant amb atenció històries dels avis? Són aquests records, records d’infantesa, els que vol recuperar pintant aquest llogaret. Necessita sentir-se bé per viatjar novament a casa o senzillament només vol plasmar el Saint-Rémy que veu des del jardí de l’hospital? Mai no ho sabrem.

1

Presidit per la llarga agulla que forma el campanar destaca l’església. Majestuosa s’eleva per sobre de la resta de construccions, en una única direcció, el cel estrellat. Potser busca la unió entre el que és terrenal i el que és celestial, o podria ser el reflex de la pròpia lluita interna contra la malatia  o fins i tot un record de l’església del seu poble en relació amb l’ofici del pare.

1

Entre les muntanyes i el llogaret, els camps nocturns, animats per un joc de pinzellades de colors blavosos i línies ondejades sembla que inviten a imaginar un d’aquells camps de blat grocs i vius que tant recorden la seva infantesa. Camps envoltats d’oliveres i pins, fidels companys en tants paisatges!

1

I al costat, en primer pla, el gran xiprer. Desproporcionat respecte a la resta d’elements transmet sensació de profunditat i aïllament. S’aixeca en flames negres mogudes pel vent sobre el cel estelat, unint la terra amb el cel. La pinzellada llarga i la verticalitat mostren l’entusiasme que desperta en l’artista que va arribar a escriure a Theo “els xiprers em preocupen constantment… em sorprèn que ningú els hagi representat encara com jo els veig”. I com els veu? Alts, majestuosos, immortals com els obeliscs egipcis. La punta del xiprer s’estira infinitament creuant el firmament ple de grans i vius estels. Serà símbol de dol, el camí que uneix els dos mons: espiritual i terrenal…

1

Passant la línia de l’horitzó, el cel evoca un camp d’energia turbulenta ple d’estrelles en explosió i enmig un remolí de núvols. Les nits són llargues quan està sol i nostàlgic, quan els seus pensaments són encara més foscos que la nit. En mirar per la finestra, entre els barrots que acompanyen la seva soledat hi troba un firmament meravellós, on les constel·lacions es comuniquen entre elles amb un llenguatge propi. La seva imaginació el porta a acceptar la invitació i viatjar al cel estrellat barrejant realitat i fantasia.

1

I enmig d’explosions i remolins dos espectaculars astres. El sol, la llum, la vida i l’alegria que s’escapa entre els dits i l’arribada de la freda nit, la soledat i la malaltia amb la incipient lluna. Sempre contraposant aquesta barreja de realitat i fantasia.

La vida és curta i única. La de Van Gogh ho va ser. La seva va ser tràgica i injusta. Una lluita constant contra la malaltia, la soledat, la incomprensió i la falta de reconeixement. Però ens va transmetre una lliçó de vida, la d’un lluitador, un treballador incansable, gran estudiós del seu ofici amb un gran domini tècnic i una productivitat inigualable.

Eva Poblador

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca