«La Noia de la Perla» de Johannes Vermeer

Didàctica de l'Art

Observar, mirar el que ens envolta escrutant cada detall. Buscar les pistes que ens situen en el temps i en l’espai i descriure-les. Relacionar allò que ja sabem amb el que estem observant i identificar-ne cadascun dels elements per finalment sotmetre’ls a interpretació és sempre un exercici científic. Però l’art no és una ciència, per això, després l’haver observat, contextualitzat i analitzat l’obra ens podem permetre deixar pas al joc. Aquest joc, que molt sovint és imprescindible per la pròpia funció que te l’art, s’ha de construir sobre els fonaments de les dades que ens proporciona l’obra. Viatjar en el temps i jugar a resseguir els rastres que l’autor ens deixà, conscient o inconscientment, és la mirada didàctica que proposem avui.

Johannes Vermeer va néixer el 1632 a la ciutat de Delft, als Països Baixos. Quan tenia 16 anys els reis d’Espanya van veure amb impotència una llarga i temuda posta de sol a Flandes. Pels neerlandesos d’aquell temps, la fi de la dominació espanyola i la proclamació de la República de les Set Províncies va comportar l’allunyament de la noblesa i la consolidació d’una burgesia rica i culte.  

Hi ha poca informació sobre Vermeer, se sap pels fons notarials que es va casar, al 1653 i que el mateix any va ingressar al gremi de pintors, tenia 19 anys. La seva producció artística va ser escassa, perquè era molt minuciós i no acostumava a fer mes d’un parell de quadres a l’any. Va morir jove, als 43 anys deixant dona i onze fills. Només se li atribueixen una trentena llarga de quadres, alguns dels quals van ser identificats al segle XIX, un d’ells, és La noia de la perla. Avui dia es troba al museu Mauristshuis de La Haia i n’és l’obra principal.

Possible autoretrat de Johannes Vermeer en un dels personatges (cercle blanc) de la seva obra “L’alcavota” (1656)

Normalment els retrats són el resultat d’un encàrrec però el cas que ens ocupa és diferent. L’obra de la que parlem no sorgeix de la necessitat vital d’algú que vol veure en un llenç la seva imatge, tampoc va ser la protagonista la que va demanar de ser immortalitzada, cap de les explicacions habituals justifiquen aquest quadre.

En el segle XVII, als Països Baixos, hi va haver artistes que es van especialitzar a pintar expressions. Riures, ganyotes, cares serioses o sorprenents, cares boniques o cares lletges. Què importava la personalitat d’aquells rostres? Res de res, l’important era el talent de l’artista, la seva capacitat pel retrat. Així doncs ni la identitat ni la fidelitat a les faccions no era important. El que comptava era pintar una fesomia que fos extravagant, graciosa, original que provoqués riures o sorpresa. Com que es valorava allò diferent,  de vegades es vestia aquests personatges amb robes exòtiques o pintoresques que encara les fessin més singulars. L’artista pintava el rostre pel seu propi lluïment, i quan es venia un quadre d’aquestes característiques era perquè acostumaven a no deixar indiferent.

Sorprenentment, la noia de la perla és un d’aquests quadres, no es va fer per recordar el seu nom, ni la seva joventut o bellesa, sinó per aconseguir uns diners o potser ni tan sols això, potser Vermeer només volia demostrar que era un gran artista. Aquesta circumstància ens porta a un sentiment que ens pot contrariar, és possible que la noia de la perla mai no hagi existit?

1

Comencem pel fons, veurem que és ben fosc, quasi negre. La negror, el no res, nega l’espai i és aquesta manca d’espai la que fa que la noia de la perla sobresurti en el quadre.

1

Llueix un turbant, un fet que encaixa amb la descripció del tipus de quadre, perquè a Delft la majoria de la població d’aquell temps era cristiana. Però una noia amb un turbant era sens dubte una originalitat. Fixem-nos en la tela de seda, d’un blau d’ultramar, un dels colors mes cars que els pintors no sempre es podien permetre. El blau és intens perquè la claror que entra per la finestra que la noia de la perla té al davant li dóna una brillantor especial. Vermeer estava obsessionat per pintar la llum i en els seus quadres aquesta acostumava a entrar sempre per l’esquerra. En aquest cas també.

1

La part del turbant que cau sobre les espatlles de la jove es de color groc. El contrast dóna encara més força als colors.

1

Però quan quedem embadalits és quan observem el rostre finíssim de la jove. Un rostre que es gira per mirar  l’espectador. Mirada fixa, ulls clars i brillants i una espurna de vida jove al seu interior. Seducció i bellesa en estat pur.

1

La boca entreoberta, com si anés a dir alguna cosa. Una boca de llavis perfectes que es mostra sensual.

1

El nas, petit i perfecte, queda perfilat per l’ombra que provoca la llum sobre la cara.

1

I a l’orella l’arracada que en diuen perla. Un penjoll amb una llàgrima rodona que reflexa també la llum. Aquesta obra és una reiteració, són dues perles que brillen, l’arracada i la noia.

1

Dessota, el coll ben blanc de la camisa amb aroma de flors fresques.

1

Un vestit de color d’ocre, sense cap detall. Un vestit i prou, ni mocador, ni capa, ni brodats, cap pista.

Una fesomia i prou, una noia amb una arrecada, com tantes altres noies que Vermeer va pintar. Hi ha qui ha apuntat que es tractés d’una minyona, però quina minyona hauria posat amb una mostra tan evident de confiança en el seu amo? Hi ha qui diu que potser era una filla de Vermeer, però quin bon cristià posaria un turbant a la seva filla? Tampoc pot ser una clienta per la mateixa raó.

Amb tant poques dades hi ha qui apunta que la noia de la perla mai no va existir. Tantes i tantes vegades observada, coneguda arreu, estudiada, radiografiada, reproduïda mil cops de mil maneres diferents i no va existir? Impossible, la noia de la perla va existir i existeix encara, existeix en el rostre de totes les noies, noies que es giren perquè se senten interpel.lades quan la vida les crida. Noies que amb la mirada ens diuen sóc bellesa, il•lusió, ingenuïtat, alegria, jo sóc la vida mateixa, el passat, el present i el futur.

La perla la identifica, però ella és totes les noies, totes les dones sense nom.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close