Exposicions

La pintura com a exploració visual

La Fundació Vila Casas vol reivindicar l’obra de Vicenç Viaplana i li dedica l’exposició de més envergadura que mai s’ha presentat per resseguir una trajectòria de més de quaranta anys de recerca en la pràctica pictòrica. Els llocs de la pintura evidencia la indagació sobre la investigació dels límits i la capacitat de representació d’aquesta disciplina que ha mantingut l’artista al llarg del seu itinerari. A través d’un pròleg i set àmbits es recorren les diferents etapes que tenen com a nexe comú el treball sobre la indefinició, la incertesa i la crisi permanent.

Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Ausiàs Marc, 22. Barcelona
Fins al 9 de maig de 2021

La saturació d’imatges de la que som objecte com a espectadors passius en una societat dirigida per una cultura eminentment visual, ha fet que Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) reflexionés, des de fa anys, sobre aquest fet a través de la pràctica pictòrica. En relació a la penetració constant d’imatges en el nostre entorn, l’artista qüestiona el desequilibri existent entre la recepció d’aquestes imatges i la comprensió de les mateixes i es planteja el valor de la pintura en una situació de predomini mecànic i tecnològic. Ha investigat la reproducció en el món pictòric, ja que de sempre ha mantingut que part de la realitat la coneixem a través de les reproduccions i sovint les representacions de la realitat són més influents que la pròpia realitat. Per tal d’analitzar la reacció de l’espectador davant d’uns escenaris indefinits i incerts i conduir-lo a uns plantejaments que operen fora de la representació, el que fa és descontextualitzar, desmembrar, fragmentar i ampliar imatges. La contemplació de les seves pintures evoquen codis manipulats i distorsionats de la imatge fotogràfica gràcies a estratègies tècniques com ara veladures, desenfocaments, difuminats, degradats, interrupcions… tothora fent un ús conscient de les fallides dels seus reglaments primordials. Així, les seves pintures “imiten” raigs X, errors d’enquadrament, enfocaments esborronats, negatius rebutjats… per temptar els nostres ulls i explorar les capacitats de reconeixement.

Vista general de l’exposició Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura. Cortesia Fundació Vila Casas.

Comissariada per Àlex Susanna, Director de la Fundació Vila Casas, conjuntament amb Natàlia Chocarro, Directora de Projectes Externs, Els llocs de la pintura aplega un centenar d’obres -procedents majoritàriament de la col·lecció particular de l’artista- que demostren la fidelitat a uns principis que ha anat desenvolupant en un qüestionament constant a la pintura. Amb la voluntat de portar-la al límit i apropar-la al món de la fotografia i el cinema, la seva tècnica lluita per fer desaparèixer els rastres del gest pictòric i de la pinzellada sense deixar de ser mai pintura. Els primers treballs de l’artista (Informe sobre el desfici, 1973) apareixen en l’esclat de les primeres manifestacions conceptuals dels anys setanta en l’agitat entorn creatiu que Alexandre Cirici va anomenar Meridià de Granollers; un nucli que es va posicionar en l’art conceptual i les noves manifestacions estètiques com a part significant de la cultura catalana contemporània. En ocasiones les accions no tenien ni públic perquè sorgien de la improvisació i pretenien, com va succeir amb Fluxus, que es convertissin en un manera de viure. Emmarcades entre 1971 i 1976, les propostes de Viaplana van sorgir d’una necessitat de revolució per lluitar contra la ingerència de la fi del franquisme. De caràcter contestatari, les seves intervencions volien subvertir els papers tradicionals de l’art i dels artistes. Les exposicions a la Galeria Ciento (Barcelona, 1975) o la instal·lació Vides provocades a la mítica Galeria G (Barcelona, 1976) mostraven treballs d’accions performatives fins que la sèrie Senyals (1977) ja anunciava la producció posterior. Coincidint amb una transgressora recuperació de la figuració expressionista que es dóna a Europa i de la transavantguarda italiana als anys vuitanta, Viaplana radicalitza la seva obra que es carrega d’un to desesperat, repulsiu i eminentment crític davant les transformacions urbanes. Urbs (1986-1989) és el primer àmbit i mostra el seu retorn a la pintura amb uns paisatges suburbials i industrials que sovint presenta en flames per reivindicar la necessitat de regeneració. En aquesta etapa manté un culte categòric a la llibertat i pinta salvatgement amb les mans, amb traç audaç, contundent i flamejant, omplint a ritme trepidant tota la superfície del suport que, a voltes, és metàl·lic. Els colors vermells encesos retallen, amb un perfil quasi místic, els edificis que s’il·luminen només per un ardent esclat de foc que evoca la fúria i el compromís.

Vicenç Viaplana. Rastre, 1996. Acrílic sobre tela. Cortesia Fundació Vila Casas.

En iniciar la dècada dels anys noranta, el món de Viaplana es va suavitzant i desproveint de referents. Aquell tremendisme dantesc, aquell crit desesperançat i aquella actitud repulsiva i eminentment inquietant perd tota la seva càrrega per situar-se en una obra introspectiva en la que el color es neutralitza i es dibuixen els trets tècnics i formals de la seva producció posterior. Submergències (1990-1996) configura el segon apartat amb obres que superposen damunt d’un fons abstracte objectes reconeixibles o traços i gargots enèrgics que juguen un paper alternatiu a la representació. A mesura que avança en el temps se submergeix en la investigació de la reproducció mecànica de la fotografia, el cinema i els nous mitjans digitals com els treballs de l’àmbit The Loobster Room (1997-2001) en les que, tot i l’evident materialitat pictòrica en múltiples registres, crea la il·lusió mecànica o tecnològica per moure’s en aquest punt fronterer entre veritat i falsedat. Extreure les imatges reproduïdes, les manipula i es queda només amb un detall o fragment que descontextualitza, aïlla i retorna al suport completament irreconeixible i no identificable. Aquesta particularitat buida de contingut, aquesta part accidental  carregada d’efectes ambigus i desconcertants, s’integra en el discurs espacial del quadre i perd tota la seva referència.

Vicenç Viaplana. Tria, 2003. Acrílic sobre tela. Cortesia Fundació Vila Casas.

En inaugurar nova dècada, Excursió per la incertesa (2002-2012) ens situa en un terreny en el que la indefinició, el dubte i la incertesa s’aguditzen amb imatges que evoquen cosmovisions. Per aconseguir els seus propòsits, Viaplana empra una tècnica molt minuciosa a base de la superposició de primes capes de pigment acrílic, molt diluït, per crear una mena de nuvolades aquoses que enterboleixen qualsevol possible identificació de la informació visual. Els buits, les carències, els prolongats silencis prenen una dimensió misteriosa i actuen amb més contundència que la presència. Aquesta lluita de l’artista contra la realitat estable i immutable atorga tota la força a l’absència, al no-res, per identificar-se amb la percepció efímera, fràgil i passatgera. Al llarg del trajecte, el diàleg amb la fotografia es va intensificant i les obres que trobem a la secció Inventari de límits (2012-2015) palesen que l’artista sembla representar el procediment fotogràfic com ara antigues plaques fotogràfiques i no pas la representació d’una realitat com seria la mateixa fotografia. D’aquí aquestes formes velades, evanescents i aèries que apareixen com a ombres projectades o nebulosos somnis que tant ens pertorben perquè no podem identificar-les i es carreguen d’un sentit críptic. Una realitat canviant i indefinida d’unes cartografies psíquiques d’un autor que lluita contra la força de la realitat. Fins i tot el cinema té presència en algunes obres que podrien recordar una successió de fotogrames.

Vicenç Viaplana. Sota el Sui 12, 2020. Acrílic sobre tela. Cortesia Fundació Vila Casas.

El treball més recent gira al voltant de la sèrie Sota el Sui (2016-2020) amb una tria de pintures de gran format i presentades sense bastidor, realitzades a Cànoves, enmig del bosc i prop de la muntanya del Sui (Montseny). Es tracta de propostes connectades amb els cicles de la natura, de la lluita per la vida i la supervivència,  amb la representació de fragments ampliats de plantes, branques, fulles o doblecs vegetals que busquen la tercera dimensió. Trossos de vida vegetal que volen donar un missatge d’esperança davant la degradació ecològica i mediambiental. A l’última sala, un vídeo amb una entrevista a l’artista, un recull de maquetes i material fotogràfic emprat en les seves experimentacions i uns llibres d’artista, tanquen el recorregut de la mostra.

Vicenç Viaplana. Sota el Sui 15, 2020. Acrílic sobre tela. Cortesia Fundació Vila Casas.

El 2021 serà l’any de Vicenç Viaplana ja que després de l’actual exposició, en farà tres més: el Centre Cultural La Mercè acollirà  Vicenç Viaplana, la veritable il·luminació no brilla, dins el programa Itiner’Art de la Fundació Vila Casas (març-maig); el Museu de Granollers exhibirà (octubre-desembre) el mural que l’artista ha pintat a la quarta planta del museu i la galeria Marc Domènech presentarà (març-maig) una carpeta de dibuixos psicodèlics inèdits dels anys 70.

Vista general de l’exposició Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura. Cortesia Fundació Vila Casas.
Conxita Oliver
Conxita Oliver: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close