Arquitectura

La posició del músic

L’11 de novembre, dia de Sant Martí, és la festa major de Cassà de Pelràs, un petit nucli mig disseminat del municipi de Corçà, del qual ja se’n tenen notícies documentals des de l’any 882. Les festes del poble se celebren en un espai obert situat darrere de l’església romànica de Sant Martí. Aquesta espai està conformat pel mur exterior de l’absis a migdia, la façana de can Joan de Plaça a ponent, i a nord, una graonada exempta d’obra, també dita sardaner, que com podeu suposar és un escenari en forma de grada per a què s’hi situï la cobla.

Aquests 3 protagonistes de pedra formen una U que s’obre cap a llevant, on hi ha un muret de pedra que separa la plaça del camp de can Pagès, ara llaurat. El lloc és preciós. S’hi veu el Montgrí darrere dels pujols més propers, i a l’estiu, per les ballades de tarda, és idoni, perquè l’església i la casa fan ombra als balladors. El sardaner té una data manuscrita en el remolinat de calç de 10 de març del 1908. Qui va decidir construir-lo va tenir una gran idea, perquè és el sardaner el que permet anomenar a aquest lloc la plaça de Sant Martí, sinó seria un simple espai obert.

D’allà estant et pots imaginar el sarau que es muntava durant la festa major gràcies als músics i al voltant dels músics. Tots mudats, ben posats a la grada, amb aquells instruments magnífics. Per força havien d’impressionar. En aquella època els músics de cobla sovint eren acollits a les cases del poble. Se’ls repartien, i allò era un esdeveniment, sobretot pel jovent.

Els músics d’ofici que es dediquen a la música popular són gent acostumada als desconeguts i en general saben ser simpàtics. Entre la novetat que generaven, la sensibilitat musical i una certa frivolitat, conseqüència de la falta de lligams que comportava aquella vida semi-nòmada, els músics trasbalsaven la vida del poble, sens dubte. El seu punt de vista, en aquelles festes, era privilegiat, tant per la incursió en la vida privada del poble, amb totes les aventures que això segurament comportava, com per l’espectacle que s’originava davant del sardaner, un objecte que dóna sentit a la plaça de Cassà.

Basílica de Castelló d’Empúries.

El 20 de gener del 2017 a la secció de cultura de Empordà.info s’hi va publicar una entrevista a l’organista oficial del temple de Castelló d’Empúries i president de l’Associació Catalana de l’Orgue i de l’associació local “Amics de l’orgue de Castelló. Era i és en Pau Riuró.

Què li aporta ser organista a la Basílica

El fet de pujar aquí dalt (assenyala l´emplaçament de l’orgue) i veure la Basílica com no la veu ningú; estar sol a la Basílica a les fosques en silenci és un atractiu per a mi; el repertori és fascinant i cada orgue és diferent.

Quins objectius tenen l’associació Amics de l’Orgue? 

Donar a conèixer l´orgue fent concerts, perquè el més important és que s´escolti. A vegades, quan toques, tens la sensació que la gent no ho aprecia, però, quan no hi és, el troben a faltar. Podem aportar molt a la litúrgia i als visitants de la Basílica.

És interessant: aquí el protagonista no és el músic, és l’instrument. Un orgue barroc, fet expressament per a la basílica de Castelló el 1813. És un monstre d’instrument. Si no un monstre, un artefacte impressionant fet de tecles, mecanismes i tubs. Se situa damunt de l’entrada principal de la Basílica i no es pot entendre sense la basílica. La seva forma s’adapta al rosetó i llueix tant com bé sona gràcies a l’última rehabilitació. L’espai de la nau és impressionant i l’orgue en forma part. El músic ni es veu.

El músic organista entra com qualsevol altre feligrès per la porta principal de la basílica just abans de la cerimònia, i la gent no cal que sàpiga ni quina cara fa. Potser arriba tard i panteixant pels graons que porten, entre parets del gòtic català, cap a les entranyes d’aquell instrument. L’important és que l’orgue soni, perquè la música és l’embolcall de la cerimònia, i si l’orgue no sonés, Déu no impressionaria tant.

L’organista és un tipus de músic erudit, donat a un bé superior. Ni vol, ni necessita protagonisme, no entra a les cases de ningú. No els ha de fer ballar. Es deu al mossèn, a si mateix i a Déu. Escoltant-lo em venien al cap figures històriques de la música europea, quan l’església era pràcticament l’únic lloc on es creava la música culta.

Quan hem tocat amb Sanjosex a l’Auditori de Girona sempre ens han rebut al moll de càrrega. Suposo que a Dulce Pontes o a Jordi Savall, també. No passa res, és habitual a tots els auditoris i teatres del món. El músic arriba com el que és, un treballador de la música, una persona acostumada als contrastos d’aquest món.

Allà mateix et mostren l’accés a la sala de concerts i el camí cap al camerino, a través de l’ascensor o de l’escala, i t’expliquen tot el que necessites saber per no perdre’t. Deixes les coses al camerino, baixes per l’escala, fas les proves de so, descanses de nou al camerino, escalfes, potser vas al lavabo, tornes a escalfar, et canvies i amb els nervis a flor de pell surts a la sala de l’auditori amb tot el glamur del món.

El so és perfecte, la il·luminació també. Aquí, el bé superior és la música, o el músic, depèn del dia. En la construcció d’un auditori es busca l’experiència musical perfecta, màxima, màgica, i tot l’edifici s’adapta a la sala, es deforma per embolcallar i servir a aquest espai fet expressament per a la música. Aquesta posició central genera certa idolatria, per força. Allà on abans hi havia el xaman o Déu, ara hi ha un jove amb una guitarra.

Quan acabes el concert, després dels aplaudiments i les anades i tornades a l’escenari per saludar, fas el camí a la inversa, trasbalsat, emocionat, lluny de la gent. Quanta pressió, quanta perfecció mai del tot assolida. Últimament sembla que et fan cas. Ja ets portada a les revistes, una estrella del rock. S’obre la porta corredissa de l’aparcament dels treballadors i surts amb cotxe de l’auditori: “Elvis has just left the building”.

Carles Sanjosé
Carles Sanjosé: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close