Teatre

La provocació (teatral)

En escena, un home espera. Entra una dona, se saluden de manera amistosa. De seguida es despulla. Ell, també. I comencen a follar. Als auriculars de cada espectador, quan l’acte sexual es posa en marxa, fa minuts que una veu ens parla, aparentment, d’una altra cosa, d’una professora de literatura d’institut que vol escriure. Bona part del públic pensa: pararan de follar? La gent es belluga a la cadira, potser incòmoda, perquè els dos actors assagen diferents postures. El ‘Kultur‘ d’El Conde de Torrefiel, que estem veient a Temporada Alta, ens està provocant?

Els fem un espòiler en tota regla: els dos actors no pararan de follar. Mai en primer pla, cert. Ni fent escarafalls, com en una pel·li porno qualsevol. En acabar, ningú no aplaudeix. Molta gent està en xoc pel que acaben de veure, el segon episodi de la companyia catalana sobre la representació, engegat el 2018 amb ‘La plaza‘. Si aleshores ens mostraven diferents escenes de la vida quotidiana a Europa, ara van al gra i ens planten als morros el que no veiem mai en un teatre. El 2020, segons em diuen, tindrem ‘Kultur‘ al festival Sâlmon de Barcelona.

Fa deu anys, uns joves (encara ho són) Nao Albet i Marcel Borràs ens explicaven la història de dos etarres gais en el seu capítol del ‘Dictadura-Transció-Democràcia‘ que va produir el Teatre Lliure d’Àlex Rigola. Els terroristes eren retratats com a persones en un moment on els mitjans de comunicació ens els mostraven com a bèsties sense ànima. “Sempre ens agrada provocar, portar les coses fins a l’extrem, i no només en l’àmbit polític, sinó també en el sentimental. I ho fem perquè al públic l’afecta més”, em deia Albet, lúcid als seus divuit anys. Borràs afegia que la provocació escènica és necessària, tot constatant un cert conformisme dominant en l’escena catalana. Ha canviat gaire, la cosa?

Emma Vilarsarau va fer de Medea al Teatre Lliure amb direcció de Lluís Pasqual. Foto: Ros Ribas
Emma Vilarsarau va fer de Medea al Teatre Lliure amb direcció de Lluís Pasqual. Foto: Ros Ribas

Se’n va parlar molt, d’aquella escena, així com, gairebé una setmana després de veure ‘Kultur’ a Girona, ningú no ha oblidat el que va viure al Centre Cultural de La Mercè. Ningú, en canvi, va referir-se a una escena de la ‘Medea‘ de Lluís Pasqual, al Lliure, on Emma Vilarasau ofegava els seus fills en una bassa, amb sadisme. Quan tothom sap que la tragèdia grega, com bé ens remarca el text que escoltem a ‘Kultur’, omet aquests episodis de violència. Sabem que es produeixen, però el dramaturg mai els fa explícits. Mai veiem com mor Antígona o com Èdip s’arrenca els ulls. Els grecs pensaven que no calia recrear-s’hi. Però avui dia molts directors decideixen mostrar la violència extrema. En l’obra de Pasqual, el moment de l’infanticidi és central. S’hi recrea. Jo, que tinc fills, em vaig indignar. Dissabte, a Girona, gens.

No és fàcil avui, any 2019, provocar en un teatre. I menys a casa nostra, on la cultura té poc pes social. Sovint llegim cròniques sobre una obra o una altra que aixequen comentaris a Londres, a Berlín, a Brussel·les. Parlem de la consternació que va provocar el ‘Blasted‘ de Sarah Kane en estrenar-se, als anys 90. Quan la van fer aquí, fa un parell d’anys, ningú va dir res. Així com amb ‘El principi d’Arquimedes‘, de Josep Maria Miró. La gent va parlar més de ‘Gang Bang‘, que ens situava en un bar d’homosexuals durant visita del Sant Pare a Barcelona. Un grup cristià va demanar-ne la retirada, cosa que demostra el vol rasant del nostre debat cultural.

“El que no és possible és riure’s de qualsevol cosa a qualsevol lloc. És per això que es van inventar els teatres (i després els cinemes i les televisions), per tenir un lloc on fos possible dir tot allò que no era possible dir al temple, al mercat o a l’assemblea”, diu Roger Bernat

Em diuen, respecte a ‘Kultur’, que Roger Bernat ja va fer servir sexe explícit l’any 2000, a ‘Flors‘. En una crònica de l’època de Marcos Ordoñez, llegeixo que van ser tres minuts en una peça d’hora i mitja. Res a veure, doncs, amb la proposta d’El Conde de Torrefiel. Però Bernat és segurament un dels artistes europeus que millor ha sabut jugar amb el concepte ‘provocació’. Ell ho té clar. Respecte a ‘Flam’, la seva última peça, em deia: “Un es pot riure de qualsevol cosa. El que no és possible és riure’s de qualsevol cosa a qualsevol lloc. És per això que es van inventar els teatres (i després els cinemes i les televisions), per tenir un lloc on fos possible dir tot allò que no era possible dir al temple, al mercat o a l’assemblea”. Just a la fusta.

“L’única cosa que pots desitjar com a artista és que la teva obra provoqui alguna cosa en la ment d’algú, en el cervell d’algú. Amb la provocació, la ment i el cervell d’una persona o un espectador canvien”, diu Jan Fabre

Quan es va estrenar ‘Mount Olympus‘, de l’ara maleït Jan Fabre, a Madrid (aquí la van suspendre), la premsa conservadora de la ciutat es va indignar per una escena de fistfucking en un muntatge que durava 24 hores. Imagino el belga cargolant-se de riure en llegir els articles. Abans de ‘Belgium rules‘, que vam veure al Grec 2018, em comentava: “L’única cosa que pots desitjar com a artista és que la teva obra provoqui alguna cosa en la ment d’algú, en el cervell d’algú. Amb la provocació, la ment i el cervell d’una persona o un espectador canvien. Espero que els artistes com nosaltres puguem curar les ferides de les ments dels espectadors. Jo espero fer això. De vegades, veig l’espectador com un animal. Intento despertar-ne els instints, la intuïció i la intel·ligència. Penso que també és un desig essencial de bellesa. Bellesa no com a estètica —perquè seria merament maquillatge—, sinó com a ‘consiliència’ entre els valors ètics i els principis estètics”.

El teatre ha de servir d’alguna cosa. Ens ha de generar plaer estètic, ens ha de fer preguntes, ens ha d’informar, formar, ens ha de mostrar el món en tota la seva complexitat, entre moltes altres coses. Sí, també ens ha d’entretenir. Sovint, només des de la provocació extrema s’aconsegueix la reacció de la platea.

'Una costilla sobre la mesa. Madre', d'Angélica Liddell, ha passat per Temporada Alta 2019. Foto: Luca del Pia
‘Una costilla sobre la mesa. Madre’, d’Angélica Liddell, ha passat per Temporada Alta 2019. Foto: Luca del Pia

De nou a Temporada Alta, el cap de setmana passat, Angélica Liddell omplia de gom a gom el Teatre Municipal de Girona amb ‘Una costilla sobre la mesa‘. Durant la funció malparlava de sa mare i, en l’última escena, plantava una dona embarassada de 38 setmanes, nua, al centre, mentre una altra l’apuntava al cap amb una pistola. No va disparar-la. I si ho hagués fet? Ella, que s’ha tallat amb una maquineta d’afaitar i n’ha fet mil i una, no va gosar prémer el gallet. Potser perquè si mata la mare abans que la filla neixi, s’està eliminant a ella mateixa com a possibilitat. La qüestió és que no vam sentir cap tret i la provocació va desaparèixer.

El 2012, l’hongarès Kornél Mundruczó va dirigir el ‘Desgràcia‘ de J.M. Coetzee al festival d’Avinyó. Si han llegit la novel·la, sabran que tot gira al voltant de la brutal violació que pateix la protagonista. Passa al principi i Mundruczó no ens estalviava cap detall macabre. El resultat va ser que no portàvem ni vint minuts de funció que el 20% del públic va decidir marxar. Més tard, quan la protagonista recorda els fets i estem a punt de viure de nou l’agressió, amb la meitat de la platea que ja ha desertat, l’acció s’atura i ens diuen que potser no cal repetir-la. Aquest muntatge, molt bo, no va venir a casa nostra. Ningú no s’hi va atrevir.

El nostre teatre genera pocs debats. Els tertulians i els columnistes no en parlen gairebé mai. No hi van, al teatre. S’hi refereixen en comptades ocasions i per tractar de coses banals, com quan Calixto Bieito, a ‘Un ballo in maschera‘, de Verdi, va fer que els seus intèrprets cantessin asseguts al vàter del Congrés dels Diputats mentre conspiraven per assassinar el rei d’Espanya. Això va ser el 2002. Esperem que vagin a veure ‘Kultur’.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca