Arquitectura

La rauxa dels materials

Allò llis s’oblida. Allò estriat es recorda. Podria semblar la propaganda d’una joguina sexual si no fos perquè (també) és la sentència que serveix a En Gilles Deleuze i a En Félix Guattari per a desenvolupar un capítol de Mil mesetas que pot servir perfectament com una mena de manifest retroactiu per a moltes arquitectures, la catalana, o una part de la catalana, entre elles: podem trobar en l’expressió dels materials entesos com allò rugós, estriat, amb pàtina, un llinatge que arrenca en el romànic i arriba fins avui.

En Francesc Pujols va escriure La visió artística i religiosa de En Gaudí, el llibre més important conec per a entendre el pensament del mestre, que basa la seva preferència per l’arquitectura grega sobre la romana en la negació d’aquest material, que Grècia amaga rere una capa d’estuc acolorit amb colors molt vius, cridaners, que donin a l’obra una aparença d’estranyesa, d’artificiositat, de vestit per sobre l’expressió crua dels materials que preferien els romans, que En Gaudí veia com poc més que uns nou rics estranys. És a dir, per a En Gaudí no és el material, sinó el color, el que expressa un edifici. Tot i que ens hem preocupat tant de malentendre En Gaudí com ell mateix es va preocupar d’afirmar set coses contradictòries alhora. Qüestió: el Modernisme i/o allò que fes En Gaudí es pogués anomenar així o no, és una obra coral que s’acaba de concretar gràcies al concurs dels col·laboradors dels arquitectes, als que es deixa molta màniga ampla. L’èpica de En Gaudí és, contra el que pugui semblar, intel·lectual, sistèmica, però, finalment, bona part de la força expressiva de la seva obra es deu als materials i, evidentment, al color que aquests aporten a l’obra.

Cripta de la Colònia Güell. Antoni Gaudí arquitecte. Imatge: Jaume Prat.

Aquesta tendència segueix ben viva. L’estudi jove més talentós de Catalunya, Harquitectes, és responsable d’una sèrie d’obres expressades mitjançant un ús descarnat, gairebé impúdic, dels materials amb una paleta prou extensa de moment: ceràmica, formigó, fusta, policarbonat, pedra. A les seves Cristalleries Planells aquest material conforma un mòdul que lliga tota l’epidermis de l’edifici en horitzontal, amb filades i filades de maó de format castellà sense tallar, i en vertical, on les verdugades usades per a regularitzar qualsevol estrat de l’obra donen la volta a l’edifici fins que, gràcies a la seva mida, la informació sobre d’on prové la verdugada es perd, convertint-se en un complex sistema d’ornamentació que atorga al conjunt una vibració i una vivesa excepcionals. Però serà a la Lleialtat Santsenca on es portarà això més lluny, ja que la complexitat d’aquest projecte de rehabilitació impossibilita una obra tan sistemàtica, apareixent una nova capa en aquesta expressió: la flexibilitat i la solució ad hoc que, no obstant, sempre aconsegueix remetre’s a la totalitat.

Cristalleries Planells. Harquitectes. Imatge: Jaume Prat.
La Lleialtat Santsenca. Harquitectes. Imatge: Jaume Prat.

RCR arquitectes han anat més lluny en aquest camí, sumant a l’expressió de les seves obres mitjançant el material la capa d’una vegetació curosament emplaçada per a que pugui créixer lliurement, amb una aparença descurada i feréstega, i sumant, per últim, una sensualitat descarnada, al condicionar els seus interiors com una mena de màquina de relació amb un clima que es deixarà tan pur, tan cru com la salubritat els permeti: a les fotografies podem veure la Lira de Ripoll amb els seus murs metàl·lics on creix l’heura i el porxo d’accés a la Pista dels Tossols d’Olot, marcat per les textures de l’aigua de la pluja que s’escola a través seu. 

Espai La Lira a Ripoll. RCR arquitectes. Imatge: Jaume Prat.
Pista dels Tossols-Basil a Olot. RCR arquitectes. Imatge: Jaume Prat.

No es pot oblidar, però, que en ambdós casos i en el de tants d’altres arquitectes que han escollit aquesta expressió per a crear obres rellevants és el treball amb la proporció, amb les mides, amb la relació física entre el cos i l’espai el que dóna sentit a la seva arquitectura, que comença a ser sensual precisament per aquesta capacitat de relació, és a dir, per l’espai, no pas per com aquest s’embolcalla, per potent que sigui aquest embolcall. Aquesta capa visual i tàctil, rugosa, estriada, és (no obstant) d’una potència tal que altres arquitectures han negat no tant per excessiva com per crua: allò que no s’ha aconseguit directament socialment amb la nostra indumentària, amb la seva absència s’ha aconseguit plenament amb l’arquitectura: espais nus, descarnats, purs, que expressen el nostre temperament més arrauxat. Perquè sempre que parlem de seny i rauxa ens estem referint, evidentment, a aquest segon terme. Tal qual feien En Deleuze i En Guattari. Tot i que també pot ser cert el contrari.

Hotel Ohla, Barcelona. Daniel Isern, arquitecte. Peces de façana de Ceràmica Cumella. Imatge: Jaume Prat.

Us ho explico a la propera.

Jaume Prat Ortells

Arquitecte. El seu exercici professional combina l'escriptura, la docència, i la divulgació d'arquitectura. Ha estat responsable de Aftermath, el Pavelló Català de la Biennal de Venècia 2016, juntament amb l'arquitecta Jelena Prokopljevic i el cineasta Isaki Lacuesta. També ha fet televisió col·laborant a la sèrie documental d'arquitectura Escala Humana, una producció de Costa Est Audovisuals per a TVE dirigida per Jaume Clèries. Columnista a Diario 16 i col·laborador en diversos blogs i revistes internacionals.
Jaume Prat Ortells

Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca