Música

La reinvenció valenciana i titellaire de les Arts Volant

Després de tres anys girant amb l’opereta de Mozart ‘Bastià i Bastiana’, Les Arts Volant, la iniciativa del Palau de les Arts per irradiar l’òpera arreu del territori, adapta una obra també primerenca del valencià Vicent Martin i Soler, ‘El tutor burlat’, un muntatge estrenat dissabte passat a la Barraca d’Aigües Vives (Ribera Alta) amb direcció de Jaume Policarpo.

Quan Vicent Martin i Soler, nascut a València el 1754 de pare valencià i mare catalana, mor a Sant Petersburg, el 1806, deixa com a llegat compositiu una trentena d’òperes estrenades en diferents periples a Itàlia, Àustria i Rússia. És un compositor popular, que durant l’estada a Viena gaudeix del favor d’un públic que tenia ni més ni menys que Mozart i Salieri en el menú. Un autor reclamat per corts de tot arreu i apreciat per figures destacades en l’òpera com el llibretista Lorenzo da Ponte, qui sostenia que sols hi havia a Viena dos compositors que mereixeren la seua estima, el mateix Martin i Soler i Wolfang Amadeus Mozart. Aquest darrer, per cert, va incorporar una melodia del valencià en Don Giovanni procedent de l’òpera Una cosa rara, un dels seus grans èxits.

Tenia tot el sentit, doncs, que després de la bona experiència amb Bastià i Bastiana, representada en una quarantena de municipis, el Palau de les Arts reparara en la figura de Martin i Soler, coetani de Mozart i compositor a reivindicar. Amb una òpera bufa, a més, que és la primera del repertori del valencià, estrenada al poc de desplaçar-se a Madrid, el 1775, com a Il tutore burlato, amb llibret de Filippo Livigni basat un text de Pasquale Mililotti. Una història d’embolics amorosos i una crítica de les normes socials de conveniència de l’època.

Enedina Lloris ha estat l’encarregada de la versió en vernacle de l’obra, un muntatge dirigit i concebut per Jaume Policarpo amb la participació dels artistes del Centre de Perfeccionament de les Arts, Aida Gimeno (Violante), Vittoriana De Amicis (Dona Menica), Oleh Lebdeyev (Fabrizio), Omar Lara (Pippo) i els valencians David Ferri (Don Lelio) i Gonzalo Manglano (Anselmo). Carlos Sanchis és l’encarregat de l’acompanyament pianístic.

L’estrena en la Barraca d’Aigües Vives, una entitat local menor, respon a la filosofia del projecte. “El Palau de les Arts és molt més que un edifici de Santiago Calatrava a València. Aquesta és una mostra de la voluntat de territorialitzar les activitats, amb un espectacle que també es veurà al Palau, però amb la màgia que un camió es convertisca en un teatre”, va explicar, Jesús Iglesias, director del centre operístic. “Volem desconfinar la cultura. No es pot perdre ni un sol euro del pressupost que hi havia destinat a activitats culturals”, va reblar el diputat de Cultura de la Diputació de València, Xavier Rius, visiblement satisfet per poder reprendre una certa normalitat cultural.

El públic a la Barraca d’Aigües Vives durant l’estrena dissabte passat.

Òpera titellaire

De no ser per les mascaretes del públic i de la part de l’equip que no és a l’escenari, per la neteja conscienciosa de les cadires abans de l’espectacle, de les salutacions tímides a distància, ningú no repararia en el context. Quan arrenca El tutor burlat, en un espai recentment habilitat junt a l’antiga estació de l’extinta línia ferroviària Carcaixent-Gandia-Dénia, una nit agradable de juny, el públic se sent transportat a algun moment anterior a la pandèmia.

Una de les preocupacions de Jaume Policarpo en enfrontar-se a l’obra era aconseguir un muntatge dinàmic malgrat les limitacions de l’espai, un escenari sorgit de les entranyes d’un camió. “M’agraden els muntatges dinàmics i ‘escenografia, ací, és un personatge més”, aclaria Policarpo. Una barreja de la gènesi barroca de l’obra, trasllada a un vestuari colorista, i un decorat amb tons pastels inspirat en les postals romàntiques del segle XIX, imprès també en uns elements mòbils, una mena de paravents decorats, amb els quals es juga a generar espais de manera frenètica.

‘El tutor burlat’

Un híbrid de vàries coses i amb la introducció de diversos llenguates i referències a la cultura contemporània”, resumia l’escenògraf. Amb tot l’aportació més significativa de Policarpo, fundador de la influent i premiada companyia Bambalina Teatre, és la de la introducció de titelles. L’opció té lògica, encaixa amb un text construït sobre arquetips i amb una comicitat -concebuda per agradar un públic d’una altra època- que sofreix indefectiblement l’erosió del temps. Les titelles, inserides en una òpera bufa del segle XVIII, remarquen el tarannà difusor i d’espectacle familiar. En tot cas, cal anotar que les dinàmiques entre personatges i titelles no funcionen sempre amb la mateixa eficàcia sobre l’escenari, tot i que el procediment agafa volada i identitat en moments concrets, com en l’hàbil joc d’amagar-se en la titella del personatge de Fabrizio. Un engranatge escènic que pot guanyar gruix amb les successives representacions.

Pel que fa a la translació a la nostra llengua, la versió de Lloris és satisfactòria, juga amb l’afinitat sonora amb l’italià i fins i tot es permet elements col·loquials per reforçar la bis còmica, com ara l’adjectiu “moniato”, una llicència que el tipus de llibret permet. Així mateix, el treball dels cantants per fer aprehensible el text és meritori. Un esforç correspost amb la cura amb la qual s’ha tractat el vessant musical, la qual cosa té el seu què tractant-se de una iniciativa de difusió a la qual cal desfullar-la de connotacions elitistes. És fonamental, en realitat.

‘El tutor burlat’ © Miguel Lornezo & Mikel Ponce.

En aquest aspecte, l’espectacle, ben conduït pel pianista Carlos Sanchis, té inevitables pujades i baixades, però el balanç global és engrescador. El treball general dels cantants, que a més fan un esforç per encaixar cant, actuació i maneig de les titelles, és notable. I proporciona no pocs moments de lluentor sobre els quals ressalten els passatges col·lectius, amb tots els intèrprets mirant al públic, desproveïts amb encert d’additaments escènics i sense més subratllat que la il·luminació. Bell canto per a les masses. Que penetra en la nit com un falcó després d’espargir les plomes pel pati de butaques. Amb una escena final que es fa curta i que engega l’ovació final.

Òpera en la nostra llengua d’un autor nostrat, capaç de connectar amb un públic generalista. Prova superada. Sagunt, Vilafranca, Potries, Altea, Buñol i un grapat de barris de València, entre més, esperen.

Xavier Aliaga

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca