Arts escèniques

La ruïna és a prop (si ningú no fa res)

Mentre la majoria de països europeus s’han posat les piles per ajudar el sector teatral i de les arts en viu per pal·liar els efectes del tancament ‘sine die’ de sales, a Catalunya i a Espanya encara no s’ha fet res amb cara i ulls.

Els cementiris no són escenaris teatrals. No recordo haver-ne vist gaires en els últims anys. Només em ve al cap el de ‘La parte de los crímenes’ del ‘2666’ de Roberto Bolaño que va muntar Àlex Rigola al Teatre Lliure el 2007. Però si tot continua així, deixaran de ser llocs estranys. El sector teatral català s’enfronta al pitjor moment des de la Guerra Civil i sembla que ningú no estigui disposat a salvar-lo, més enllà dels mateixos artistes.

El 20 de març, la Generalitat va anunciar un “pla de xoc” per al sector cultural, conformat, bàsicament, per 10 milions d’euros en crèdits. Sí, préstecs. És a dir, uns diners que s’han de tornar. A França, per exemple, l’Estat ha obert una línia d’ajudes de 22 milions d’euros. Ajudes. És a dir, a fons perdut. L’Estat espanyol, en la corrua de decrets que ha aprovat en les últimes tres setmanes, no n’hi cap, cap, que parli de cultura.

Les xifres són brutals: a tot l’estat s’han suspès 30.000 funcions i s’han registrat pèrdues superiors als 130 milions d’euros

'Malditas plumas', de Sol Picó, havia d'estrenar-se el 27 de març al TNC. Foto: Erin Bassa
‘Malditas plumas’, de Sol Picó, havia d’estrenar-se el 27 de març al TNC. Foto: Erin Bassa

El comunicat de la Confederació d’Artistes Treballadors de l’Espectacle (Conarte) del 27 març acaba amb una frase que serveix per prendre el pols a la situació: “Lamentem veure com el nostre col·lectiu segueix sense veure reconegudes les seves particularitats en les mesures anunciades successivament pel Govern d’Espanya però encara és més lamentable comprovar que el Ministeri (de Cultura i Esports) que ha de vetllar per la cura i interessos de tots els integrants de la cultura per garantir la seva supervivència ni tan sols s’ha posat en contacte amb els representants dels artistes ni ha tingut en compte cap de les propostes presentades que, repetim, també eren d’urgència”.

Les xifres són brutals: a tot l’estat s’han suspès 30.000 funcions i s’han registrat pèrdues superiors als 130 milions d’euros. Les organitzacions sectorials, tant patronals com sindicats, exigeixen que es faci alguna cosa. Però ningú no els escolta, encara que tothom, ara mateix, estigui consumint cultura a poalades des de casa seva, amb uns artistes que es guanyen la vida fent pensar i entretenint la gent. També quan els toca estar confinats. Hi ha coses que reclamen (com la reducció de l’IVA en el preu de les entrades i les contractacions artístiques, l’ajornament del deute tributari, la reducció de l’impost de societats, la reducció de l’IBI durant diversos exercicis fiscals i de les taxes d’ocupació de la via pública per a les arts i els/les artistes de carrer) que seria el mínim quan tornin a obrir les sales.

No hem d’oblidar que en aquest país, a diferència del que passa amb els veïns, són els artistes els que suporten el pes econòmic de les seves creacions

Sabem que els polítics catalans del ram estan parlant amb els representants del sector. Que cada setmana hi ha alguna reunió telemàtica. Però cada dia que passa sense novetats al front és una pedra més en la motxilla de molta gent, que ha de continuar pagant locals, gestoria, quotes de la seguretat social… Sense cap ingrés a la vista. Alguns han cobrat alguna cosa si tenien feines en marxa. Però la majoria, amb els bolos i funcions cancel·lats, s’han quedat sense res. Encara sort si els han reprogramat per a la tardor. Tot i que hem de veure si al setembre les sales podran obrir com si no hagués passat res.

'Avinguda nacional', de Jaroslav Rudiš, s'havia d'estrenar a la Sala Beckett el 29 d'abril.
‘Avinguda nacional’, de Jaroslav Rudiš, s’havia d’estrenar a la Sala Beckett el 29 d’abril.

Queda clar que, d’una manera o d’altra, les platees seran de nou accessibles als espectadors. Que els teatres públics i privats aixecaran el teló. El problema és que no sé què oferiran. No hem d’oblidar que en aquest país, a diferència del que passa amb els veïns, són els artistes els que suporten el pes econòmic de les seves creacions. Sempre hi han d’invertir, ja que hi ha poquíssimes produccions 100% públiques al cap de l’any. Es podran mantenir, a Barcelona, 50 teatres? Què passarà amb tots aquests mesos d’inactivitat? Qui pagarà els deutes?

La crisi del coronavirus ens ha agafat, com a mals alumnes, amb els deures sense fer. Sense una llei d’intermitents de l’espectacle, amb un pressupost públic de cultura que fa riure, sense haver-nos recuperat de la crisi de 2008. Fa anys i panys que es parla de la llei de mecenatge, de l’estatut de l’artista i de desenes de coses més. No s’ha fet res. I ara, com sempre, la ventada s’ho emporta tot. Amb l’agreujant que la situació actual és molt pitjor que la del període 2008-2014. Abans hi havia un bosquet. Ara, el foc ha cremat els quatre arbrets mal comptats que havien crescut. Quin és el pla de reconstrucció? Per ara, demanar un crèdit.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close