Exposicions

La Sala Parés vindica la figura de Pere Gastó

Als anys setanta, el canvi de paradigma de la societat catalana al final del franquisme, que seguia l’onada internacional post Maig del 68, deixà arraconats molts artistes, que foren llençats a la paperera de la Història. Alguns ho mereixien i altres no. En aquells anys sense iniciativa pública, només alguns privats feien gala de publicar sobre art, com Martí March amb el Diccionari Ràfols d’artistes i monografies d’artistes que sovint pagaven els mateixos artistes.

Pere Gastó (1908-1997). “L’ésser inacabat”
Comissari: Sergio Fuentes Milà
Sala Parés.
Fins al 6 de novembre

Sense institucions, les galeries eren les plataformes promotores dels artistes i els únics museus d’art contemporani. La Sala Parés es va convertir en refugi de la figuració acadèmica i no acadèmica dels artistes figuratius, on per primer cop exposa Pere Gastó (1908-1997) a l’exposició anomenada Pintores actuales: 1927-1972 que tingué lloc el 1974. L’any 1981 li dedica la primera mostra individual, a la que seguiren altres exposicions monogràfiques els anys 80 i els 90. En aquella primera individual hi era present l’obra Homes conversant o La conversa (1975), que es pot tornar a veure a la mateixa sala.

Pere Gastó. Tres mujeres, 1951

Ara, la Sala Parés vindica aquesta figura de la pintura catalana amb obres de la família i algunes cedides pel MNAC, comissariada per Sergio Fuentes Milà, amb el títol de Pere Gastó (1908-1997). L’ésser inacabat. Pintor sensible i culte en els àmbits de la literatura i la música d’avantguarda, ha estat influït especialment per Stravinski i la seva composició L’ocell de foc (1910) i per Schönberg amb Pierrot Lunaire (1912). Gastó ha deixat testimoni del seu pensament artístic per escrit i d’aquí el títol de l’exposició: “La pintura ha de plasmar el misteri i allò inacabat de l’ésser humà”.

Si observem les pintures més antigues, Pere Gastó parteix de la figuració acadèmica i realista dels anys 40 i evoluciona cap a una figuració de to expressionista sense arribar a la bogeria ni al graffitisme de Josep M. de Sucre. Podem veure algunes obres sota la influència del Picasso d’època blava, com és evident a la pintura Tres dones (1951), que presentà a la I Biennal Hispanoamericans de Arte de 1951 i en la temàtica de l’arlequí.

Pere Gastó. Calaveres

La seva obra és torna més existencialista i radical quan emprèn el que serà el seu llenguatge sobre l’ésser contemporani, llegit com un ésser inacabat. En comptes d’emprendre-ho amb el gest i la matèria com faran els informalistes, no abandona mai la figuració però deixa la figura velada, esborrant-ne els trets específics i conservant-ne l’efecte matèric. L’home esdevé un espectre de sí mateix, que llança a l’espectador per provocar-li una reacció: “El llenç ha de ser llançat a l’espectador com una fletxa. Això no obstant, no tot el món és capaç de rebre aquest impacte.”, diu Gastó.

Pere Gastó. La Conversa, 1975

Hi ha una obra molt enigmàtica, Home menjant sopes (1978) al costat de dues pintures de calaveres, no datades. Aquest home abocat al plat de sopes es perfila com un autoretrat i les calaveres com un retrat de l’interior humà desdoblat en dos esquelets conversant. En l’exposició hi domina la figura o el retrat, descarnat, desfigurat, desdibuixat. Rostres angulats, de perfil, semiesborrats amb la intenció de buscar un ésser humà genèric, sense trets específics, renunciant així a la bellesa d’una singularitat amable. Sovint, ens dóna la sensació que la figura es desdobla però que sempre retrata la mateixa persona, probablement ell mateix, en un exercici d’ introspecció existencialista.

Pere Gastó deixa en mans de l’espectador el fet d’ acabar els trets humans d’aquest ésser inacabat llançant-li un camp obert de preguntes possibles a formular. Altres autors realistes o figuratius, ens agradin més o menys, haurien de ser exposats de nou per a ser considerats a ulls d’avui.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca