Música

La Terra segons Albert Guinovart

Fa dies, “amenaçàvem” amb un segon lliurament d’article sobre novetats bibliogràfiques i discogràfiques de gent de casa. Massa avesats als enlluernaments d’allò que ve de fora, i sent molt coherents amb un autoodi que sembla haver assolit categoria d’esport (de risc) nacional, valorem molt poc allò que tenim ben a la vora. És clar que moltes de les institucions musicals (públiques, però també d’altres privades) hi ajuden poc. Per això va bé de tant en tant recordar que elles i ells també existeixen. Parlo d’artistes i d’obres, de llibres i discs, de concerts i de festivals, amb tota mena de propostes que, vistes de la vora i amb un mínim (o un màxim) d’atenció, ens poden reportar no poques alegries. És el cas del treball que ens disposem a comentar.

El darrer disc de Gunovart, editat per la multinacional Sony

El darrer disc d’Albert Guinovart

Una d’aquestes alegries referides més amunt és el darrer treball discogràfic d’Albert Guinovart (1962), artífex d’El lament de la terra, editat per una multinacional com Sony i amb la participació del mateix pianista i compositor com a intèrpret del propi Concert per a piano i orquestra nº3 “Les mans del vent” i de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Diego Martín-Etxebarria.

Diego: Diego Martin-Etxebarria, un diector que voldríem tenir més present entre nosaltres

He tingut poques (diria que massa poques) oportunitats de veure el director d’origen basc. I sempre m’ha semblat una de les batutes joves més solvents, curoses i sàvies de les que tenim a tocar. Davant d’una OBC en estat de gràcia, Martin-Etxebarria extreu una sonoritat expansiva, generosa, dúctil i espectacular de la nostra primera orquestra. Resulta, en aquest sentit, estrany i fins i tot incomprensible que les temporades de la formació senyera de L’Auditori no comptin amb aquest director. I, menys encara, que una obra com El lament de la terra (i que juntament amb el citat concert comparteix disc amb El somni de Gaudí del mateix Guinovart) no hagi tingut cabuda en la programació de l’OBC.

No presentarem ara i aquí una personalitat com la d’Albert Guinovart, perquè és prou coneguda. Però potser sí que caldria desfer els tòpics que l’acompanyen per la seva declarada propensió a la música tonal, o al gens dissimulat pianisme chopinià sense oblidar els referents del nacionalisme (¿) de Granados. Guinovart no ha apostat mai per l’avantguarda trencadora i aquesta és una opció tan legítima com la de fer música amb una serra mecànica.

El músic barceloní ha estat prou (re)conegut com a autor de sintonies de cèlebres serials televisius i de musicals com els exitosos Mar i cel o Flor de nit (entre d’altres). Partitures, tot s’ha de dir, d’una provada eficàcia i solvència i que han quallat en l’ànim popular. Però precisament, això no ens ha de fer oblidar la faceta de Guinovart com a autor d’un rigorós i quantitativament nombrós catàleg d’obra “de concert” o “clàssica” de qualitat força alta. I el disc que presentem és el darrer de la seva producció i un important salt endavant en la seva trajectòria. Perquè les obres contingudes, incloent la que dóna nom al disc, són d’una maduresa que llinda directament amb la saviesa.

Guinovart: Albert Guinovart, un músic que no necessita presentació

Una terra ferida de mort

El lament de la terra (amb ecos mahlerians d’El cant de la terra) llueix un Guinovart que no fa lletjos als ritmes abruptes de l’Stravinsky de La consagració de la primavera o al Richard Strauss dels poemes simfònics. Perquè, efectivament, El lament de la terra és un poema simfònic que compta amb una orquestració sàvia, molt ben tractada, que defuig l’espectacularitat gratuïta per erigir-se en conductora de la temàtica de fons de l’obra: el planeta -pandèmia a banda- està a la vora del col·lapse, ferit de mort. I aquesta ferida de mort colpeix l’oient en els primers compassos, amb dissonàncies i glissandi dels trombons que són una seriosa advertència, precisament en forma de lament.

A partir d’aquí, el discurs de Guinovart és d’una brutal eloqüència, amb una sàvia retòrica que du l’oient a un viatge d’idees, de clímaxs i anticlímaxs molt ben conduïts per la batuta de Diego Martín-Etxebarria, al capdavant d’una OBC ben greixada i amb seccions ben unificades. Al capdavall, Guinovart manté l’optimisme i abandona el catastrofisme per dir-nos que, amb tot, encara no hi ha res irremisiblement perdut. I això és d’agrair.

PS: I per si hi ha dubtes, aquí teniu l’enllaç a la peça en qüestió:

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Jaume Radigales

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close