Arts escèniques

La Veronal com a possibilitat

La primera companyia catalana que trepitgi el Festival d’Avinyó en 75 anys no serà cap patum nostrada ni cap teatre públic del país, sinó La Veronal, el somni d’un coreògraf i un grup de ballarines que encara creuen que des de Barcelona es pot moure el món.

En el món del teatre europeu, el Festival d’Avinyó és el més semblant a Hollywood. Ser-hi, en la programació oficial, marca un abans i un després. És com pujar de categoria, fer-se amb l’elit. Perquè a Avinyó, cada juliol, hi és tothom. I tothom vol ser-hi. És el gran aparador del teatre francès i de les arts escèniques produïdes al continent. S’hi estrenen molts espectacles, però també se n’hi exhibeixen d’altres que han fet camí a nivell local i que es presenten com el millor que s’ha vist a Europa aquella temporada.

Per tant, no és cap anècdota trivial que el ‘Sonoma’ de La Veronal, estrenat al Grec 2020 al MNAC, hagi estat anunciat com a cap de cartell. I al Palau dels Papes, el gran circ provençal, allà on s’aixeca o es baixa el polze. Hi he vist unes quantes xiulades. El director del festival se la juga.

A 'Sonoma', La Veronal recrea l'univers de Lluis Buñuel. Foto: Alfred Mauve
A ‘Sonoma’, La Veronal recrea l’univers de Lluis Buñuel. Foto: Alfred Mauve

‘Sonoma’, tanmateix, és una aposta segura: és el millor espectacle de la companyia. En tenen uns quants, d’extraordinaris, però aquí van aconseguir aplegar en una sola peça fisicitat, surrealisme, bellesa i emoció. I tot, a partir de l’univers de Luis Buñuel, un dels genis de capçalera de Marcos Morau, el coreògraf de la tropa, amb Kieslowski, Pasolini i Cassavetes, entre d’altres.

Morau i els seus arribaran a Avinyó amb una important carrera europea al darrere. No són uns desconeguts. Fa gairebé una dècada que trepitgen el continent, des de ‘Siena’ (2013), i el mateix Morau és un habitual dels grans circuits de dansa i coreògraf convidat de molts teatres i companyies. Hi ha una pila d’espectacles que ha creat nord enllà i que no hem vist.

És curiós, tanmateix, que sigui La Veronal qui pugi al cim. I que siguin els primers a arribar a Avinyó en 75 anys. Ho hem fet tan malament aquestes set dècades i mitja? O és que no els hem ofert res de diferent? Sí i no. Bàsicament, perquè no els hem interessat. Quan Calixto Bieito i Cesc Gelabert despuntaven, als 90, van ser acollits pel rival d’Avinyó, el Festival d’Edimburg. I si vas a l’un, no vas a l’altre. Vaja, que dolents-dolents no ho som. Però, encara ara resulta estrany la nul·la presència catalana al certamen que va crear Jean Vilar el 1945.

La Veronal ha aconseguit obrir-se camí gràcies al seu impuls internacional. A la foto, 'Pasionaria, estrenada al Grec 2018. Foto: Àlex Font
La Veronal ha aconseguit obrir-se camí gràcies al seu impuls internacional. A la foto, ‘Pasionaria, estrenada al Grec 2018. Foto: Àlex Font

El criteri d’accés sol ser divers, però l’originalitat, la gosadia i el potencial futur són claus. I aquí tant entra La Veronal com els belgues FC Bergman, una de les companyies del moment a Europa. Nosaltres, a més, som perifèria i si a Avinyó es decanten per això no dubten a passar a l’altra riba del Mediterrani i al continent africà, on troben una teatralitat diferent. O a anar-se’n a Àsia o Amèrica Llatina.

Les arts escèniques convencionals catalanes i les que arrisquen una miqueta no són prou diferents ni genuïnes. Els que a cada espectacle miren al buit i alcen els ulls cap a les estrelles, alhora, no disposen de prou pressupost per competir amb els seus col·legues de mig món. El cas de La Veronal és un petit miracle cuinat a foc lent amb molta suor i llàgrimes que ha costat molts pocs, poquíssims, diners als catalans en comparació al que reben certes patums de tota la vida.

El 2020, La Veronal va estrenar l'òpera 'Into the little hill' de George Benjamin als Teatros del Canal de Madrid. Foto: Marcos Morau
El 2020, La Veronal va estrenar l’òpera ‘Into the little hill’ de George Benjamin als Teatros del Canal de Madrid. Foto: Marcos Morau

M’atreviria a dir que La Veronal serà la companyia més petita que hagi portat mai un espectacle al Palau dels Papes. I de llarg. Perquè La Veronal no és res més que Marcos Morau, la seva parella i un grup de ballarins que, des del temps en què estudiaven a l’Institut del Teatre, van decidir apostar fort per una idea. Lorena Nogal, Sau-Ching Wong, Ariadna Montfort, Marina Rodríguez, Anna Hierro i Laia Duran hi han estat sempre o gairebé sempre. Així com els dramaturgs Pablo Gisbert i Roberto Fratini. Són una tropa estable sense cap mena d’estabilitat, més enllà de la bogeria de creure que podien sortir-se’n.

A qualsevol lloc d’Europa, a La Veronal li haurien regalat un teatre i un sac ple de diners perquè fessin el que els vingués de gust i portessin ben gran la marca del país o ciutat que representen. Es va fer amb Alain Platel a Gant, amb Pina Bausch a Wuppertal, amb Sasha Waltz a Berlín, amb Peter Brook a París i un llarg etcètera. Marcos Morau és algú d’aquest calibre.

Amb 'Siena' (2013), La Veronal va començar a girar per Europa. Foto: Edu Pérez
Amb ‘Siena’ (2013), La Veronal va començar a girar per Europa. Foto: Edu Pérez

Una vegada li vaig preguntar a Morau per què no marxava. I em va dir que no volia fer-ho, que ja estava bona part de l’any voltant pel món, però que, al final, continuava de lloguer a Barcelona, que és, tot i haver nascut a Ontinyent, casa seva. Em va dir: “Som sempre fora. Però paguem el lloguer aquí. Tornem sempre aquí. I mira que jo no soc català. Soc un català adoptat. Sense els catalans no hauria pogut desenvolupar la meva carrera”.

A mitjans dels 90, Calixto Bieito va dur ‘La verbena de la Paloma’ a Edimburg i es va ficar a la butxaca el públic anglosaxó i, acte seguit, el de tot el continent. Durant una dècada i escaig va tenir un teatre per a ell, el Romea, que va passejar per Europa. Però va acabar marxant: Barcelona li havia quedat petita, no li oferia el que ell pretenia i no vam saber retenir-lo. Ara, malauradament, no ve mai.

Passarà el mateix amb Morau i La Veronal? Aquí sempre funcionem pel que diran i, a la vegada, ens encanta mantenir els privilegis d’uns quants. No ens acabem d’atrevir a fer les coses grans i deixem que el talent fugi. Som experts a tallar ales. I sovint, més que escapçar-les, deixem que es podreixin. Amb ells podria ser diferent…

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close