Òpera

La victòria de la vida

Hi havia moltes ganes de retrobar-se amb la cantant Frederica von Stade, perquè ens feia il·lusió sentir el gust d’un passat gloriós, el perfum d’una època en la que els cantants d’òpera aconseguien una categoria humana quasi divina. Estàvem davant d’una de les seves protagonistes i ens vam disposar a deixar-nos enlluernar per l’àura que els artistes com ella conserven, encara que faci anys que s’hagi retirat dels escenaris. Al festival de lied LIFE Victoria, que manté el rastre del que va significar Victoria de los Ángeles per a la cultura musical, convidar una figura com la de Frederica esdevenia el millor homenatge.

Frederica von Stade, mezzosoprano
Helena Ressurreiçao, mezzosoprano
Albert Guinovart, piano
2 de desembre 2019
Sant Pau Recinte Modernista

Com és habitual en aquest festival, que uneix en cada recital les veus més joves amb les més consagrades, vam començar amb una breu actuació de la jove mezzosoprano brasilera Helena Ressurreiçao amb Albert Guinovart al piano, que va ser el mestre de cerimònies perfecte per acompanyar aquest salt generacional que representaven les dues cantants. Les Chansons de Bilitis de Debussy, la “Sérénade dels Quatre poèmes de Loeffler i el “Gestillte Sehnsucht” de l’op.91 de Brahms van servir per mostrar les habilitats d’aquesta jove mezzo que ha vingut a Barcelona per seguir cursos de perfeccionament al Conservatori del Liceu i que ja s’ha destacat com una de les veus amb més qualitats que establerta al nostre país. Estem en una època en què el talent és abundant i les possibilitats de conrear-lo són moltes i diverses, amb una competència ferotge entre centres i professors, però també és cert que, a diferència del temps en què va començar Frederica von Stade – “Flicka” per als amics i els fans-, que va debutar el 1970, actualment es fa més difícil detectar allò que només et dóna la natura, aquell do tan escàs i tan preuat amb què es distingeix l’autèntic artista dels que malden per ser-ho.

Moments del recital de Frederica von Stade i Helena Ressurreiçao, amb Albert Guinovart de piano al Sant Pau Recinte Modernista.

El programa heterogeni que va oferir Von Stade va ser una lliçó magistral de vitalitat artística, de capacitat d’expressió musical més enllà de poder fer uns aguts ben col·locats o d’ostentar un timbre potent, sino que, amb la patina del temps, el seu  carisma quedava completament despullat i comunicava el text de cada cançó amb un domini del sentiment en tots els seus estrats, amb el rigor de més de quaranta anys de carrera i amb l’ofici d’haver trepitjat els millors teatres del món.

Va ser un victòria indiscutible de la vida d’aquesta cantant sobre el pas del temps, sobre una vellesa externa, aparent, que transforma en eterna joventut alhora de cantar des del “I am Rose” de Ned Rorem, amb la que va començar el recital, fins al popular “Send in the Clowns” de Stephen Sondheim amb què va acabar. Entremig, ens va fer vitajar per tots els registres sonors i sentimentals que podem trobar en el món de la cançó lírica: per la nostàlgia decadent de “Die Erwachte Rose” de Richard Strauss, els poètics Jardins de Paris de Berthomieu, el dramàtic “Liebst du um Schönheit” els Rückert-Lieder de Mahler, es van barrejar amb “La vie en rose”, “Amor” de Cabaret Songs de William Bolcom, la “Zamba” de Ginastera, l’”Au pré de la Rose” i “Brezairola” de Joseph Canteloupe, fins i tot ens va fer riure amb la cançó “A Route to the Sky” del seu amic Jake Heggie.

Amb Frederica von Stade vam aprendre que, per damunt de tot, que la veu està al servei del text, i el text, al servei de la música. Ens va mostrar el que realment vol dir un lied, una cançó que el piano sosté com ho fa un ballarí amb la seva parella, deixant que tots els moviments melòdics de la veu agafin la volada necessària i recollint-la quan calgui amb les mans del ritme. En aquest sentit, Guinovart no podia ser millor “partenaire,” tant per la seva musicalitat pianística com per l’experiència que va adquirir durant deu anys acompanyant la mateixa Victoria per tot el món. La seva versatilitat de registres, del musical al classicisme, passant pel romanticisme i el segle XX, van donar totes les ales necessàries a aquesta deesa nordamericana de l’òpera que va demostrar al públic que vam assistir a la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau que  l’artista és un miracle que no sabem d’on ve, per molt que intentem fabricar-lo amb un munt de coneixement, i que per cantar, la joventut està en l’esperit i no en la veu. Davant de tants cants intrascendents amb què sovint s’omplen les programacions de lied, la veu de l’experiència i de l’excel·lència de Federica von Stade, celebrada mundialment, va resultar ser un cant a la victòria de la vida, una autèntica LIFE Victoria

Mònica Pagès

És periodista i s’ha especialitzat en temes culturals, especialment en l’àmbit de la música clàssica i de les arts plàstiques, col·laborant en diversos mitjans de comunicación, com l’emissora Catalunya Música (Catalunya Ràdio), Revista Musical Catalana, Opera Actual, Ritmo, Serra d’Or o L’Avenç, i en projectes culturals diversos com el centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall (2001), el cicle 30 Minuts de Música de la Fundació Mas i Mas (2007-2008) o el Festival de Pasqua de Cervera (2010-2016). A més, és la responsable de coordinar els actes de la Fundació Catalunya Cultura.
Ha comissariat les exposicions “Conxita Badia. Vine tu i les cançons” (Biblioteca de Catalunya, 1998), “Centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall” (Palau de la Música Catalana i Oficina de la Generalitat a Lleida, 2001), “Cuixart” (MACUF, A Coruña, 2003), “Baldomer Gili i Roig, l’objectiu del pinzell” (Museu Morera de Lleida, 2007), “Els Nin, l’arrel de l’art” (Palau Moja de Barcelona, 2008), “Alicia de Larrocha” (Palau de la Música Catalana, 2009). I ha col·laborat en l’exposició “Contrapunt: Enric Granados-Pau Casals” de la Fundació Pau Casals (Museu Vil·la Casals, 2005; Museu de la Música de Barcelona, 2008; El Vendrell 2016).
Ha publicat el següents llibres: Conxita Badia. 1897-1997. Centenari del seu naixament (Institut Català de la Dona, 1997, i Infiesta Editor-Col. Gent Nostra, Barcelona, 2000); Gaspar Cassadó, la veu del violoncel (edicions catalana i castellana, Editorial Amalgama, Berga, 2000); Acadèmia Granados-Marshall, cent d’anys d’escola pianística a Barcelona (Acadèmia Marshall, Barcelona 2001); la primera biografia sobre el pintor Modest Cuixart, Modest Cuixart, biografia inacabada (Edicions Parsifal, 2003). També ha traduït al català i al castellà la novel·la de John W. Milton, El rossinyol abatut. La vida apassionada d’Enric Granados (Pagès Editors, 2005, 2008). El 2016 també ha publicat la biografia Alicia de Larrocha, notas para un genio (Alba Editorial) i Granados, el so de la mirada (Pagès Editors, 2016).
Mònica Pagès

Mònica Pagès: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca