Cinema

Els laberints obscurs de la Barcelona que no surt als mapes

Barcelona no és només la ciutat de postal que venem de cara enfora. També conté laberints obscurs i podridures, baixos fons i llums de neó. Dues pel·lícules estrenades a Sitges ens mostren aquesta vida oculta: ‘La vampira del Raval’ i ‘No matarás’. Dos directors catalans amb un estil genuí i coses a dir. I la foscor secreta d’una ciutat que pot ser un infern.

Segrestadora de nens, bruixa, fetillera, puta de Satanàs, mala dona, dimoni, ogre xuclasang, assassina, una hiena, una bèstia humana. Així era definida Enriqueta Martí, la “Vampira del Raval”. Va morir a la presó Reina Amàlia, acusada de segrest de nens i de crims terribles, i es va convertir en la primera assassina en sèrie catalana. Però, i si l’Enriqueta fos un cap de turc d’un període massa fosc?

Aquesta és la pregunta que ens martelleja durant tot el metratge de La vampira de Barcelona. L’Enriqueta va ser condemnada per l’opinió pública (i, sobretot, la publicada) i per la tradició popular, però algunes investigacions recents ho posen en dubte, sobretot per les afectacions mentals de la suposada executora. De fet, els documents de l’època ja contenen molts d’aquests interrogants: només se la pot acusar d’un fet provat, el segrest de Teresina Guitart.

Què passaria si tot plegat fos només la punta de llança d’un moment, d’una societat, d’un mal endèmic? Poc després dels fets de la Setmana tràgica, ¿l’opinió pública i les classes populars haguessin tolerat un nou escàndol amb la burgesia pel mig, convertida en el monstre que pressuposaven que era? Els estaments que movien els fils ho tenien clar: no era viable, ni sostenible, un escàndol tan majúscul. El polvorí havia de sufocar-se preventivament.

Nora Navas a 'La Vampira de Barcelona', dirigida per Lluís Danés.
Nora Navas a ‘La Vampira de Barcelona’, dirigida per Lluís Danés.

Així, a La vampira de Barcelona hi veiem la podridura d’una ciutat obscura, on les ànimes es mouen dominades per tentacles ocults i d’alt rang, on tot passa pel braç dels poders fàctics a l’ombra, entre bordells, passions i vicis inconfessables. Dirigida per Lluís Danés i estrenada al Festival de Sitges, la pel·lícula ens fa viatjar a una ciutat incòmoda, infernal, de brutor empeltada. I estranyament bella, malgrat tot.

Un repertori visual genuí

Danés executa tot el repertori que l’ha convertit en un dels noms imprescindibles de l’escena catalana, sobretot pel que fa a la direcció d’art, que signa ell mateix. Decorats, jocs de llums i focus, la intencionalitat del vermell, el color en el bordell, el blanc i negre expressionista. Això farà de l’obra un estímul visual, sorprenent i singular en el garbuix d’estrenes no només del festival, sinó del gènere. Un thriller d’estètica poèticament opressiva i teatral, amb una concepció de la narració i de l’espai que la fa sobresortir de la monotonia.

Algú hi veurà, en aquesta singularitat i proposta teatral, un mur de contenció, una estilització que va en contra de l’acció. Però ningú no podrà negar la marca autoral d’un director que té un llenguatge genuí, oníricament visual i de fascinant concepció cabaretera. Com en un guinyol, com en un joc d’ombres xineses, com una taverna on la comèdia i el drama es donen la mà, on la caricatura esdevé retrat de la farsa.

El director de 'La vampira de Barcelona', Lluís Danés, al Festival de cinema de Sitges. Foto: ACN
El director de ‘La vampira de Barcelona’, Lluís Danés, al Festival de cinema de Sitges. Foto: ACN

La magnífica fotografia en blanc i negre és rematada per les taques vermelles, feridores, de la sang i del cor, amb els colors de l’antre de Valldonzella, i la dicotomia d’una Barcelona lumpen. Amb el bo i millor de l’escena catalana (Sergi Lòpez, Bruna Cusí, Francesc Orella, Roger Casamajor, Núria Prims, Mario Gas, Boris Ruiz) i uns secundaris de luxe (Albert Pla transformista, Mag Lari prestidigitador, Xavi Lloses al piano, i un llag etcètera).

I, de fons, l’angúnia de saber que el terror perviu, que és real. Que els vampirs sempre han existit. Que els interessos econòmics i la supervivència d’un sistema podrit mou el poder mediàtic, policial i judicial. Que hi ha caps de turc, encara, per motius que van més enllà de la justícia. Acusats per tapar les vergonyes del poder. I que no cal anar gaire lluny per veure-ho. A casa nostra, per desgràcia, però també arreu.

Els efectes d’incomplir el cinquè manament

“No mataràs”, diu l’epígraf del cinquè manament. És el gran dilema de la segona pel·lícula de David Victori, un director de talent precoç i reconegut internacionalment, guanyador del Your Film Fest 2012, concurs organitzat per la plataforma Youtube i amb el padrinatge de Ridley Scott, i realitzador d’una sèrie en línia sota la producció del mateix director i de Michael Fassbender. Dos anys després del debut amb El pacto (2018), presenta el segon llargmetratge, No matarás, amb un excel·lent Mario Casas de protagonista.

Una escena de 'No matarás', de David Victori
Una escena de ‘No matarás’, de David Victori

Estrenat a la 53a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el film ens endinsa en una Barcelona de llums de neó i girs inesperats, caòtica i laberíntica, on la nit confon, i de quina manera. Dani (Mario Casas) és un jove sense cap vici, entregat a la feina i la família, tímid i “normal”. Fins que un fet canvia la dinàmica del seu dia a dia i una espiral de violència l’empeny a la foscor d’aquesta Barcelona desconeguda.

Amb el Poblenou industrial com a gran escenari, hi veiem la fredor, les llums que fan pampallugues, l’ambient lumpen, la decrepitud dels marges, els fets i la bogeria d’una realitat que no acostuma a sortir a les notícies. Executada de manera vigorosa per Victori, l’acció és torrencial i ens demana complicitat, com a espectadors. Després d’un primer acte de tempo assossegat, gairebé costumista, la narració esdevé indeturable, fet a fet, escena a escena.

Victori es mostra extraordinari en la composició, en el repartiment de temps i de frenesí. I elabora un film musculosament entretingut i angoixant. Sobre una Barcelona que és un escenari únic, també per l’acció d’un thriller d’aires internacionals, potentíssim, on la por ens fa fer coses impensables. Amb un treball sensorial excel·lent: el colors, el muntatge, l’immens so i música, la tria de cada acció i cada resposta, la cruesa i rugositat verídica d’un pla seqüència.

Victori, Smit i Casas, a Sitges. Foto: ACN

Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close