Secció: Opinió

L’acte de la Diada: política i clàssics

Entre els milers de definicions que la tradició ha intentat tramar del terme música al llarg de tota la història del pensament sonor hi ha la constant que en destaca l’aspecte essencialment comunitari i polític.

No és que la resta d’arts puguin concebre’s lluny de la cosa pública –de fet, tota obra és un acte de comunicació dialògic i, per tant, s’inscriu inexorablement en l’àmbit de l’esfera social– però, certament i malgrat les tècniques de reproductibilitat que han convertit l’audició en un fenomen cada vegada més individual (i, per tant, progressivament idiotitzat), l’execució musical continua essent dels pocs rituals comunitaris que li resten a la cultura Occidental. Penseu per exemple en el gènere operístic, que els melòmans del planeta encara gaudim als coliseus d’arreu en un cerimonial pràcticament calcat al que experimentava el públic assistent de les estrenes de Wagner a Bayreuth, en els programes de lluita contra la pobresa ordits a través de la música (com ara El Sistema veneçolà) o, cosa més fàcil, en la utilització propagandística de la música encara fan la majoria de governs de tot el planeta.

En cabòries així pensava mirant per televisió l’acte institucional del passat 11 de setembre a la Plaça Sant Jaume, un espectacle-reflexió sobre l’exili tramat escènicament pel nostre director en cap de fastos, Lluís Danés, sota la direcció musical d’en Xavi Lloses. La música és política traduïda a sons, deia, i un acte d’aquestes característiques –i més encara amb el teló de fons de l’èxode dels catalans a l’exterior després de la Guerra Incivil– pintava com una ocasió fantàstica per recordar l’exili dels nostres músics i la ferida en l’obra resultant. La sorpresa fou majúscula, car en quaranta-cinc minuts els responsables de l’espectacle no van considerar oportú dedicar ni un segon a la música (mal anomenada) clàssica, a excepció dels consuetudinaris Els Segadors, El Cant de la Senyera i una versió desangelada del Va, pensiero interpretada amb correcció per l’amiga Marina Rossell (per cert, costa d’entendre que la major part dels nostres polítics encara no sàpiguen de memòria l’himne de Millet i Maragall.). Dels sons d’exili i dels seus compositors, si em permeteu la grolleria, ni una puta nota.

Anticipant-me a respostes de lectors ben informats, sé perfectament que l’acte en qüestió va comptar amb intèrprets competents del món clàssic, com ara el Cor Jove Nacional de Catalunya, la Coral Sant Jordi o la Terrassa 48, que –sota la direcció del magnífic violinista Quim Térmens– pot reivindicar-se amb justícia com una de les formacions de cambra més polivalents del país. També cal dir que servidor no esperava només un acte de clàssics, i m’entusiasma que la música viva del país hi fos representada per intèrprets de talent contrastadíssim com Maria Arnal, Miguel Poveda, Gemma Humet i tot el llarg etcètera que vulgueu. Però estareu d’acord amb servidor, i no és cosa de perepunyetes criticaire, que reivindicar la música dels nostres exiliats en un acte-concert precisament dedicat a l’exili no sigui una exigència de màxims. No sé si és pitjor que aquesta inexcusable absència sigui cosa de l’habitual indiferència dels agents culturals i programadors del país amb el nostre patrimoni sonor, la qual cosa és tan coneguda com indignant, però si el buit total és per pura ignorància seria cosa molt més preocupant.

La música crea comunitat i per això cal que les nostres institucions la reivindiquin, i més encara quan –després d’actes com el de la Diada– comprovem dolorosament com la població comença a ser molt conscient de la ferida de l’exili en àmbits com ara la literatura (pensem en revivals oportuníssims com el d’Aurora Betrana), però que encara és negat als nostres compositors. La setmana passada parlàvem de Robert Gerhard, però la diàspora de músics afectaria a figures tan fonamentals de la nostra tradició interpretativa com ara Pau Casals (personatge granític que caldria estudiar més enllà del seu famós discurs de l’ONU i de repetir ad nauseam, menys quan toca, la seva interpretació d’El Cant dels Ocells), o també el nostre simpàtic wagnerià Jaume Pahissa, que des de Buenos Aires va convertir-se en un dels pols culturals de l’exili català, del qual valdria la pena recuperar algunes de les obres que va escriure per a Margarita Xirgu, les quasi perdudes Cantata a la Mort de Federico García Lorca o la música incidental d’Angélica, així com el meravellós Nocturn per a violoncel i piano que va dedicar al mateix Casals.

És poc important recordar, per exemple, que l’òpera Marianela d’en Pahissa fou representada al Teatro Colón el 1946 al seu escenari de la Societat Rural de Palermo? Ara que les històries d’exili colpeixen inesperadament el present, per motius que tots coneixeu, no hagués valgut la pena dedicar uns minutets d’aquest espectacle tan emocionant a la soprano Conxita Badia, figura clau de l’exili, que des de Bèlgica va exportar la cançó catalana a tots els racons de la terra? No hagués estat oportú rememorar com la Badia, després de l’assassinat de l’activista Manuel Clausells, fot el camp de Barcelona esperitada a França, ajudada pel gran Ventura Gassol i per l’infatigable Casals, i es passa mitja vida d’escenari en escenari defensant la música de la tribu? Ara que som tots republicans i apostem per aquesta cursileria de les lluites compartides, no hauria estat un petit detall recordar la feina a l’exili de músics germans de causa com ara Falla? No hagués pogut interpretar-se les obres que el compositor gadità va promocionar arreu del món, com Catalonia d’Albéniz o Muntanyes de Canigó de Pahissa?

Per fer tot això que proposo necessitaríem d’una política patrimonial que resta lluny de les aspiracions dels nostres agents culturals, que promocionés la recerca i que tingués la mínima decència de treure pols a tota aquesta música meravellosa. Sense una canònica de la tradició, i la seva consegüent difusió per obra i gràcia de les institucions que sufraguem entre tots, com pretenem que els espectadors catalans tinguin la mínima idea sobre la música que s’ha fet al país? Si no coneixem el passat, com podem aprofundir en la modernitat musical més recent? En un país que reivindica la figura de Joan Brossa en el seu centenari, no hem de tenir com a normal que ni déu programi les nombroses obres que el poeta barceloní va fer amb el compositor Josep Maria Mestres, des de la seva òpera de cambra El Ganxo (1959), encara inèdita per indignació de tots, les Cançons de Bressol del mateix any, els ballets Roba i Ossos (1961), Petit diumenge i Vegetació submergida (1962), la cantata Excursió col·lectiva de sis dies (1961) i accions musicals clàssiques com ara Satana (1962) i el Concert per a representar (1964).

Cal felicitar-se que músics com Marcel Bagés hagin creat cançons magnífiques d’en Brossa com així és La Gent, només faltaria, però això no ha d’excloure que es doni l’oportunitat de descobrir al públic que omple els carrers de Barcelona la genialitat d’alguns moments clàssics de la música catalana com ara la Suite bufa (1966), novament en col·laboració amb Mestres Quadreny. On és, tota aquesta música? Si no es programa ni es fa arribar al públic general, com pot assolir la condició de clàssic? No posar-la en coneixement del respectable, o fins i tot del melòman, implica en definitiva continuar en l’absurd prejudici de tenir el propi patrimoni com un repertori destinat a la pols o a la tenacitat de quatre especialistes motivats. La música és política, escrivia a l’inici, i més encara aquesta música d’en Mestres pensada en termes combatius; negar-li un espai en la Diada també té conseqüències en l’àmbit social. La músic no pot ser un element de pura distracció, i quan una institució pública com la Generalitat programa un concert ha de ser ben conscient que també està prescrivint pautes futures.

De fet, si em permeteu la broma des de la ironia, potser l’acte musical més polític que vam viure durant la Diada van ser les hòsties que els Mossos van repartir a la gent que es manifestava davant del Parlament, que rebia garrotades amoroses per part de la bòfia del nostre magnífic Govern efectiu (sic), tot mentre sonaven feliços els acords de Mishima al Passeig Lluís Companys i el meu amic Carabén movia els malucs. Això sí que és fer comunitat, estimades autoritats…

PS.- Dispenseu la gosadia, perquè en aquesta tribuna no cometem el pecat de xerrar sobre la politiqueta de la tribu, però no me’n puc estar: veient l’acte que hem comentat, en el qual poguérem escoltar la veu de presos i exiliats llegida per Sílvia Bel i Lluís Soler, vaig sorprendre’m del fet que no s’hi va incloure cap referència a la Clara Ponsatí ni a l’Anna Gabriel. Continuen vives, oi? O ja no formen part del panteó lacrimogen dels escollits?

Bernat Dedeu

Bernat Dedeu: darrers articles (Veure-ho tot )