Arts visuals

L’agrimensor. Una tarda de diumenge amb Pere Bellés

Hi ha un art que no imita la natura i que tampoc no s’expressa a través del desvari interior. És un art que busca la bellesa de la forma, inscrita en les proporcions, mesures i nombres; i que repassa els passos que ha donat la humanitat tot traspassant-los a un art nou. També hi ha un art participatiu que, lluny de l’art al servei de la política, dona forma democràtica a un art lliure. Tot neix de posar preguntes i posar a prova el saber.

Era Pere Bellés assegut al banc d’Es Portal, amb la mirada fixa cap a un punt determinat de l’ample mar que la badia de Cadaqués delimita com si fos un amfiteatre de la memòria. El nostre encontre es va fer en línia recta, pel seu clatell, donat que jo baixava des del call per la forta pendent de la muralla. En demanar-li, essent ell artista del visual, què unia amb els ulls, em va respondre que igual que la nostra coneixença estableix una relació mesurable entre dos punts personals, el de l’art i el de l’escriptura, ell buscava un nexe d’unió entre dos personatges del segle XIV al servei de Pere III; i que per això provava d’albirar, d’allà estant, un punt de l’Illa de Mallorca. Com si l’un fos el cartògraf mallorquí d’origen jueu Cresques Abraham, d’ofici rellotger i bruixoler, i l’altre l’astrònom i astròleg català d’origen jueu David de Bonjorn, els quals, encara que l’un mirés el mar i l’altre el cel que al capdavall es fan de mirall, volgué unir. Bellés traçà en una línia la ruta de navegació que unia dos territoris de parla germana separats pel mar i seguí els coneixements que sobre la carta marítima i la carta de les constel·lacions tenien els homes savis d’aquella època.

L’artista Pere Bellés, a pesar de sofrir el mal de mar, sortí del port de Barcelona cap a les Illes, des de dalt del magnífic pailebot Santa Eulàlia, un veler d’un segle de vida, però, a causa dels vents girats i la mala mar, hagué de desviar la ruta recalant a Maó. El projecte fou fallit, com la vida matrimonial de David Bonjou, casat amb una filla d’un ric de Girona, la qual, pretenent el divorci, li amagà els llibres i els estris perquè ell no la repudiava. Però les coses de l’art no entren en aquestes vicissituds i, en canvi, han de considerar el rigor amb el qual treballa el nostre artista, superior a la justícia, cosa que faré per demostrar.

Pere Bellés, “Empremtes d’autor”, bosc cromàtic realitzat a partir d’una ordenació paisatgística dels arquitectes Falgueras, Rodeja i Torrent.

Abans de donar per acabat el llarg confinament a Cadaqués i la sèrie d’articles aquí nuclearitzats, he fet per quedar amb Pere Bellés, persona de rigor i que fa gran l’art amb mètode objectiu com pretengué Barthes amb el grau zero molt abans que ell nasqués: una tradició no triada però manifesta en el lloc, una mitologia del passat on rescabalar les eines del present, una llibertat condicionada per l’anhel de bellesa i, en fi, un art que autònom es fa amb la societat. Ens havíem trobat sovint amb En Ballés, xalant i amb perspectiva austera, al voltant del programa de la Galeria Cadaqués, on Alfredo Jaar buscava Duchamp i Antoine Laval elaborava prototipus sobre el moviment perpetu: “M’interessa més l’art que el meu art”, em digué, humil, més d’un cop. 

Bellés caminava (o corria), sempre, per la serp de la riba, el moviment d’un poble mil·lenari abocat al mar i a la pedra de la muntanya, urbanitzat, per ventura, sense quadrícula. Paradoxalment és fill de Terrassa, la fabril, on va néixer, el 1965, i on va viure fins els trenta-cinc anys en un poble en creixement amb pèrdua de l’ultralocal, i en conseqüència on ni els artistes Antoni Miralda ni Francesc Abad, que també en són fills, tenen el fons dipositat que més valdria al simbòlic d’una ciutat culturalment erta. Després va passar divuit anys seguits al paradís de Cadaqués, on moren els elefants. Una sola vegada, treballadors com som, ambdós, el vaig visitar al seu estudi a la zona industrial.

L’artista del mètode havia convidat setze artistes que li oferissin el dibuix d’una planta. A partir de la forma, que ell descontextualitzava, en feia una interpretació lliure. Passava del pla a la maqueta, tot un treball sobre morfologies per acabar en escultures que pintava amb codi. Recordo el mòbil de la Cristina Casas resol amb quatre colors bàsics o el prisma construït a partir del ple, el buit i el color de la planta d’una casa ideada per Carles Ferrater. Ara que ja no hi viu em diu el mateix que em va dir: “Cadaqués és espai, un lloc per alimentar el teu interior sensible i trobar l’arriscat equilibri entre la força demiúrgica de la natura i l’esforç i el gaudi del treball de l’artista. Cadaqués té un risc perquè tant t’engoleix com t’expulsa. Una força centrípeta i una força centrífuga.” Avui ha vingut per trobar-nos des de Vilacolum, a la terra ferma dels aiguamolls de l’Empordà, al costat de Vilamacolum, on hi és enterrada Maria Àngels Anglada, la poeta estudiosa de la cultura grega que escrigué una novel·la contextualitzada a Auschwitch.

Pere Bellés, “El periple del set”. Fragments d’una casa de la trama urbana d’Empúries davant de la mar mediterrània.

Pere Bellés fa una obra de gran bellesa clàssica i moderna, racional, abstracta i cromàtica, un lloc on es poden trobar Virgili i Le Corbusier. “Més que un artista imitatiu, expressiu o conceptòleg, et veig com algú que planteja algoritmes a partir dels quals crees un mètode neoplatònic i alhora d’ordre empíric que t’acaba portant a la creació d’objectes originals familiaritzats amb la Bauhaus i l’art concret”. I ell corroba que, en efecte, ell no crea de bell nou sinó que abans d’arribar a algun punt que desconeix obre una estratègia de com arribar-hi. Un cop ha posat les bases de l’exercici, sense saber on anirà a parar, el seu procés és com un joc. Gaudi i incertesa van plegats. 

He de dir que és un artista seriós i joiós, atès que al rigor conceptual hi suma l’alegria estètica de l’equilibri resultant de la unió entre forma i funció, ritme i color, procés i objecte. El fet que una bona part de les seves tautologies parteixin de jocs de comprovació amb els sistemes de mesures dels coneixements antics al damunt dels quals se sobreposa el present formal de l’art, sense cap mena de subjectivitat psicològica de la seva part, fa que el seu art esdevingui una mena de correlat sobre l’acceptació que el coneixement és bell més enllà de la veritat, cosa que ha de procurar la llibertat que es dona només en el món de  l’art.

En literatura l’analogia estableix sistemes de major complexitat que el realisme. Ser amatent a l’elevació expressiva i sotmetre-la a vigilància és alguna cosa que cal procurar. Bons sistemòlegs són Raymond Roussel o Italo Calvino, per exemplificar. En art sóc estimo la superació de l’excessiva reducció expressiva del minimalisme. Crec que Pere Bellés, a la llatina, ha posat en igualtat de condicions l’artista i l’espai posant a córrer el subjecte pel territori i tot per buscar sistemes de mesures on s’amaga la perfecció de la bellesa.

Pere Bellés, “El periple del set”. La trama urbana d’Empúries davant de la mar mediterrània.

Veig Pere Bellés a contrallum, en una finestra de la Casa dels Forestals a Sant Martí d’Empúries. Està fent una recerca sobre l’empremta dels grecs a l’esplendorós golf de Roses, que arena en la calma a tocar dels roquissars del cap de Creus, contra els quals les naus portadores s’estimbaven. “L’anàlisi del territori em fa viatjar per l’espai i el temps” -em diu sense que jo hi sigui. Tots els projectes de l’artista van acompanyats d’una lectura sobre els procediments tecnològics a la història de la cultura. “Em vaig interessar per Ptolemeu, un grec nascut a Alexandria, astrònom, geògraf i matemàtic, de l’escola grega del quadrívium (astronomia, geometria, aritmètica i música). Descriu com representar el territori a partir de la longitud i la latitud”. Li comento que Barthes fixava l’escriptura amb la trama i l’ordit i que, essent jo fill del tèxtil, havia vist nèixer la revolució de l’escriptura sense llançadora, és a dir el caos postmodern. Ell s’oposà al desvarieig i es manifesta partidari de posar a prova les teories antigues. Així que passà a l’ordinador de manera empírica tres mil poblacions de la costa mediterrània de les vuit mil coordenades que Ptolemeu esmentava, entre les quals les d’Emporie, Castelló de puries. Amb el seu treball construí un joc col·laboratiu a partir, a la romana, del nombre de set (els set planetes, els sets dies de la setmana): va convidar a sets arqueòlegs a triar set ciutats. Set per set són les quaranta-nou boles que fan en nom de les ciutats una constel·lació de color, sense separació entre el cel i la terra. L’artista no treballa des del seu centre, els seus projectes són fruits de la recerca sobre la memòria de les tècniques damunt les qual hi intervé per obtenir obres de gran impacte visual i que són complementades per discursos de la comunitat científica i artística. Set músics composaren partitures a partir d’un sistema musical i espacial pretesament perfecte. L’ordre còsmic es transforma en una obra d’art.

Pere Bellés, “El periple del set”. Quaranta-nou poblacions mediterrànies representades amb boles de colors, ubicades en la seva longitud i latitud a partir de Ptolemeu.

Els colors de l’arc de Sant Martí floten per l’espai, com notes musicals. “En realitat són cinc colors però Newton, en homenatge als científics grecs, el definí amb el nombre de set. El coneixement és una nebulosa de mesures i de nombres inscrits en la natura”. I observo: “L’artista es desvia de la raó cap al sensible. La provisionalitat de les certeses del saber científic són metàfores per al món de l’art”. I ell afegeix: M’interessa el territori, el meu propi desplaçament caminant o corrent que puc traduir en construccions. Quan surto a córrer, penso”. I jo m’estremeixo d’haver vist tanta gent corrent aquests dies de confinament perquè sé que l’escriptura només es fa caminant i assegut.  

En Pere Bellés es mou per projectes. El seu principi és fer que apareguin unes obres ben acabades que tot partint d’un principi lingüístic -com la filosofia de síntesi a l’estil dels aforismes de Wittgenstein- deixin mut l’interpel·lador, amb una gravetat que només podem trobar en la quietud de l’art romànic com a resposta a la divinitat. “L’arquitectura del MACBA, anys a venir, serà vista com una maqueta?”. I l’artista Pere Bellés troba el seu macba a les pedres i la llum de Stonehenge, un referent d’un art portable pel seu pes escampat arreu del món. El misteri demiúrgic acompanya la tenalla de les formalitats. Per això l’artista frueix del laboratori, més que del lloc d’exhibició. Reconec els artistes: “No faig res per als altres, ho faig per a mi”. I és en aquest deambular que apareixen obres líriques extremes: els fulls lítics dels viatges de Paul Klee, la semiòtica com un sistema de significació de les coses; les gravitacions de Chillida, i tants més, sigui en el concret Max Bill  o en l’expansió Sol Lewitt, o en l’ordre de la mesura de Daniel Buren, en fi, “quan la claredat organitza la complexitat”. La imatge també té una sintaxi.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Pere Bellés ens parla del Mural de la Tèxtil Rase, a Cardedeu, una peça participada amb dos mil set-cents estudiants de tres a setze anys del municipi de Cardedeu.

“Al mural, tot el poble hi és representat com a experiència d’art democràtic” ens acaba de dir Pere Bellés. I entro, lliure a dir el que diré en un tema delicat sempre quan es toca la relació entre art i política: “El teu mural de vint metres de llarg és exemplar, car és bellesa i forma pura. Perquè hi hagi art a la societat, cal que no existeixi un art netament polític, car priva que allò físic sigui fet amb allò polític. El color aquí és el mètode, l’explicitació de l’harmonia en la diversitat”. Assenteix. M’atreveixo a dir, doncs, que les darreres obres de Pere Bellés contenen, en paral·lel als anys de subversió col·lectiva, una fórmula nova en la forma de l’art polític. Sense supeditació.

Just pocs dies abans de l’1 d’octubre de 2017, vaig visitar a Salt, l’exposició “SALTVS·IVGERUM”Era el resultat d’un any de recerca i experiència a fi que el procés de conrear un hort fos l’equivalència als valors que la societat catalana provava d’avaluar amb lliure decisió de fer i de votar. A Empúries, l’artista havia observat com la cultura romana era un palimpsest de la grega. A Europa arribaven, aquells dies, refugiats i nouvinguts que venien de les zones geopolítiques d’Orient Mitjà amb conflictes polítics que pretenien ser resolts amb violència extrema. A la vegada es desvallestava el model de protecció social i l’atur s’escampava entre el caps de família alhora que es proletaritzava la gran bossa de la joventut, tan ben formada cap a la societat del coneixement. L’artista, en ser convidat a realitzar un projecte a la Casa Cultura, es va fixar en els horts que circumden l’espai d’art Les Bernardes.

Fotografia de Pere Bellés. Dos immigrants de Salt col·laborant en el projecte SALTVUS·IVGERIUM

“El camp per conrear em va donar la idea de posar a prova la viabilitat de subsistència a partir d’un hort segons la concepció d’un hort romà i, per extensió imperial, llatina”. És sabut que quan un romà era llicenciat de l’exèrcit se’l recompensava sovint amb un tros de terra ocupada. Per al repartiment, així com per al conreu, la trama es dibuixava amb eixos verticals i horitzonatls, que alhora servien per planificar i fiscalitzar el territori segons un model pretesament ideal. “D’aquí ve el nom de Salt, quan dues “centúries” s’unien. La juguera era la unitat de superfície agrària romana (71 m de llarg per 35,5 d’ample). És el terreny que podia llaurar en un dia dos bous lligats per un jou”. Segueixo amb fascinació com cada civilització, cada poble, cada individu organitza l’espai en un ordre de mesura, com fem els poetes sota formes d’estrofes. “Tot és mètrica. De la història traiem elements positius”, em diu en Pere Bellés al mig d’un temps històric incert i desolador. L’art posa a prova la història i en capgira la seva fatalitat. Vindrà la forma històrica elevada a bellesa?

Convertiren el treball de camp en geometries, i durant un any l’artista va fer la comparació amb el que s’hi produïa. “En un any es van recollir vuit mil kg d’hortalissa, això vol dir que en poden viure unes vint famílies. Si a Catalunya en quaranta anys de democràcia hem deixat de conrear un vint per cent del territori agrícola, per què no cedim la terra en lloc de pagar sous missèrims de beneficiència?” Com afirma el sociòleg Richard Sennet “Un sistema de beneficiència és un sistema tancat que es repeteix en ell mateix sense sortida”. Podem crear bellesa? “En les idees i en l’acció!”

Replicant, sense analogia política, sinó formal, Bellés va crear allà un grup escultòric a partir de la transformació de la terra. “Cada escultura representa una reguera. Es correspon a la longitud d’una “decempeda” (deu peus són 2,96 m). Cada travessa repersenta el color de la planta, de la flor i del fruit. A la instal·lació escultòrica hi ha quinze mil peces muntades i pintades una a una.” És un esforç immens: la terra topografiada per a qui la treballa, com també l’art. Mesurar el coneixement amb els nombres, de les proporcions del filòsof, astrònom i polític Tales de Milet fins a la supercomputació, és propi del saber científic; i convertir la bellesa dels nombres en art és propi de Bellés.

Pere Bellés, “SALTVS·IVGERIUM”, instal·lació escultòrica, Les Bernardes, Salt.

Ens hem aplanat amb un plat al davant a Es Grec. Konstantí Kontós, que viu en grec i ha estudiat música en grec, ens ha posat el mar damunt la taula i el gust de la prosa geològica a la planxa. En recordar que va ser en aquest restaurant on vam dinar amb Jordi Cuixart el primer cap de setmana que va sortir amb permís de la presó, Pere Bellés es plany de com “l’odi forma part de la Constitució” i que “l’anticatalanisme és un fet patològic i sistemàtic que amb la intervenció del rei Felip VI configura un caràcter oficial derivat de la persecució política”. Llavors em mostra una urna amb trenta rodelles, com les que marcaven els jueus, que en el cas de Girona eren de groc i vermell. “El jueu era ridiculitzat amb una rodella mig d’hòstia mig de moneda”. Al darrere de l’urna, amb lletra de pal es pot llegir l’amenaça “Conversió o exili?” A l’auricular, m’explica, s’escolta el Decret d’Expulsió dels jueus de la península pel Reis catòlics i per l’altra auricular el discurs del 3-O del rei Felip VI. Hom pot veure en el treball de Bellés la resolució d’allò formal a través de la història. “Quan analitzo els rastres del passat, vull posar-lo en experiència i en experiment”. En Bellés té una mirada transversal, i aporta al coneixement tècnic de l’art un mirada oberta al multi saber, d’autoaprenentatge continu. Se’m queixa. “Durant el confinament no s’ha parlat, per emergència, dels presos polítics i dels exiliats. Jo no sóc un agitador.”

Pere Bellés, “La ciutat recosida”, Sala Muncunill, Terrassa, 2020.

L’experimentador en poesia J.V. Foix em va aconsellar que per escriure calia caminar; i per fer art, veig que també. En Pere Bellés acaba de tancar una exposició que ha viscut en silenci el periode del llarg confinament a Terrassa; portava un títol encertat “La ciutat recosida”. Per portar a terme el projecte i guanyar la coneixença del lloc com a experiència, Bellés va caminar per la ciutat de la seva infantesa durant 126h i 55′ i va arribar a recórrer 431,4 km de carrers. Tot amb la finalitat de dibuixar els ideogrames. “La ciutat és la creació més complexa i extraordinària de la humanitat. Caminar redueix la immensitat del món a les proporcions del cos”. L’artista escriu la ciutat i la dibuixà amb els seus 673.435 passos. L’escultura n’és la representació ideogramàtica. 

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close