Llibres

L’amor segons Mireia Sallarès

Com una mica d’aigua al palmell de la mà (Arcàdia) podria ser un títol per a un assaig sobre el pas del temps, o sobre la fragilitat dels individus, o sobre la força perdurable de l’art, o sobre les potències destructores de la guerra i de la història. L’assaig de l’artista Mireia Sallarés (Barcelona, 1973) que porta aquest títol, però, diu al subtítol que és Una investigació sobre l’amor. I ho és, tot i que també aborda qüestions com el pas del temps, la fragilitat dels individus, la força perdurable (o no) de l’art i les potències destructores de la guerra i de la història.

Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor
Mireia Sallarès
Traducció del castellà: Núria Martínez Vernis
Arcàdia
Barcelona, 2019
157 pàgines

El llibre es basa en el projecte artístic Kao malo vode na dlanu –com una mica d’aigua al palmell de la mà en serbocroata–, que l’artista va desenvolupar a Sèrbia durant les estades que hi va fer entre el 2014 i el 2018, i que va ser presentat en una exposició al Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats l’any 2019. El projecte artístic en qüestió, la peça central del qual era un llargmetratge en dotze capítols, va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals 2019.

Coberta del llibre ‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’.

Aquest llibre –un assaig amb una subtil però molt contundent dimensió narrativa– és un derivat directe d’aquell projecte, i està articulat com un llarg, metòdic i implacable interrogatori. Les preguntes, desapassionades però incisives, informatives o neutres però no per això menys insidioses, les fa algú que no sabrem qui és fins a les últimes pàgines, i les dirigeix a l’artista, que s’hi sotmet d’una manera fatalment sincera, sense amagar res. Aquesta estructura i aquest to d’interrogatori sistemàtic i persistent donen al llibre un aire d’escorcoll un punt agressiu, d’exploració intel·lectual meticulosa. Al costat del text, hi ha de tant en tant unes fotografies: són retrats de la gent amb qui Sallarès ha tingut tractes durant l’elaboració del projecte. Elusius, militantment anònims o amagats per la realitat de les coses i pel curs del món, els retratats sempre apareixen amb la cara tapada per una fotografia, un document o un objecte que sostenen amb les mans.

“Simplement li hem de fer unes preguntes sobre una sèrie d’activitats que vostè ha realitzat i alguns materials que ha publicat. No se l’acusa de res; això és només una conversa informativa. Comencem?”. Això és el que li diu d’entrada l’interrogador, i a partir d’aquí el lector assisteix a tot un desplegament d’explicacions sobre l’experiència artística i personal de Sallarès a Sèrbia, una experiència que la porta a conèixer persones de tota mena –amigues, fotògrafs, un químic, una dona que va lluitar contra els nazis en la II Guerra Mundial, col·legues artistes, dos homes que van lluitar en la guerra dels Balcans…– i a reflexionar sobre temes tan dispars, però alhora tan connectats, com el destí i l’actual desemparament dels refugiats, l’amor, la política, l’economia capitalista i les deixalles.

Un dels encerts de Sallarès és que evita les tesis dogmàticament clares i que defuig les conclusions. Vull dir que es nota que el projecte artístic va ser fet sense prejudicis, anant a veure-les venir, a la recerca no tant de les conclusions i síntesis definitives com de les troballes –vitals, intel·lectuals, morals, anímiques, emocionals– fetes durant el procés, les que se li presentaven o topava al llarg el camí.

L’interrogador diu a Sallarès que es té constància que el 10 de juny de 2014 ella va entrar per primera vegada en territori serbi per realitzar una activitat artística, i que l’acompanyava una altra persona. Sallarès diu que era l’Helena Braunštajn, una amiga sèrbia que viu a Mèxic des de mitjan anys noranta i que va conèixer el 2006. Aleshores Sallarès explica –gairebé lul·lianament– la naturalesa del seu projecte: “Vam decidir que la investigació sobre l’amor havia de ser un acte d’amor. Cosa que va comportar que l’amor no solament fos el tema de treball sinó també el mètode. És a dir: vam decidir fer el projecte sobre l’amor amb amor”. Preguntada per com es va acabar traduint, tot això, a la pràctica, la resposta és la següent: “Mai no vam resoldre-ho del tot, però la primera conclusió va ser que havíem d’estar obertes als esdeveniments imprevistos que sorgien, i a treballar precàriament amb allò que de vegades no havíem teoritzat. També a superar discrepàncies i malentesos entre nosaltres. Es tractava de renunciar a la comoditat i viure en la inseguretat mentre intentàvem aprofundir en l’amor”.

Imatge del projecte artístic ‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’.

Algun lector potser arrufarà el nas davant de tanta inconcreció, però dona una idea prou exacta de la naturalesa folgada i oberta del projecte de Sallarès, la qual mentre hi feia feina es va implicar en iniciatives d’ajuda a refugiats, una experiència que va integrar dins la seva pràctica artística perquè el seu és un projecte que tolera –o que requereix– la incorporació de quasi tot. “No em vaig plantejar treballar de voluntària, m’hi vaig trobar –diu–. No ens hem d’implicar en els problemes socials: ja hi estem implicats. A més, ho feia en el meu temps lliure i mai no vaig deixar de treballar en el projecte. Per això, tot ha acabat formant part de la meva investigació sobre l’amor”.

L’amor del qual parla Sallarès és un amor total, tentacular, que afecta totes les esferes de la vida i de la societat, tant les més íntimes i personals com també les més comunals i compartides. En aquest sentit, a més d’establir que “l’amor no és un tema fàcil ni té per què ser feliç”, Sallarès també avisa que “gran part de la teoria contemporània sobre l’amor critica l’amor identitari, i ens avisa del perill d’allò que ens aboca a estimar més els que s’assemblen a nosaltres per raons de pertinença, de sang, de raça, de religió, de nacionalitat…”.

És una advertència que té molt de sentit en el marc balcànic. Ara bé, un dels perills més grans que corre un projecte artístic realitzat per una artista catalana en un territori ferit per una guerra recent són el paternalisme, els aires de superioritat, la sensació que tot allò no té res a veure amb ella. Sallarès evita en tot moment de caure en aquests mals vicis o defectes, i ho aconsegueix, precisament, aportant uns matisos que només pot fer gràcies a la seva procedència i a la seva adscripció nacional, és a dir, a la seva condició de catalana: “El nacionalisme li sembla un amor perillós?”, li pregunten. “Sovint pot ser-ho –respon–. Però de la mateixa manera que hi ha nacionalismes excloents, colonitzadors, violents i explotadors, n’hi ha d’altres que no ho són. I crec que si hem estat capaços de desconstruir una cosa com el gènere, hauríem de poder desconstruir també el nacionalisme. No sé si m’explico”. “Vostè és catalana, oi?”, li pregunta aleshores l’interrogador. “Sí”, es limita a respondre Sallarès.

En aquesta mateixa línia, i en una nova mostra que Sallarès no cau mai en les solucions moralment fàcils i intel·lectualment confortables sinó que abraça allò conflictiu, matisat i espinós, l’interrogador li pregunta: “Però digui’m, la guerra no és el contrari de l’amor?” No –respon ella sense embuts ni jocs d’equilibris ni ambigüitats calculades–. Tal com un noi em va dir, el contrari de l’amor és la indiferència”.

Un dels aspectes centrals de Kao malo vode na dlanu (Com una mica d’aigua al palmell de la mà) és la vinculació entre l’amor, la veritat i el treball (en realitat, aquest projecte forma part de la Trilogia dels conceptes deixalla). Tal com Sallarès explica en una de les seves respostes al llarg de l’interrogatori-llibre, “veritat, amor i feina són conceptes deixalla perquè, malgrat que són conceptes fonamentals, el fet que no siguin quantificables els ha restat valor. Perquè no hi ha període de la història recent que no els hagi explotat i desgastat, fins a buidar-los de sentit. Així que podem dir que ara estan en crisi i són deixalla. Però hem de trobar les maneres de reciclar-la perquè són conceptes als quals la humanitat no pot renunciar sense posar-se en dubte a ella mateixa. S’han de redefinir i transformar”. En relació a tot això, el llibre que el lector té entre les mans pot ser llegit així: com una maniobra de reciclatge, com una operació per clarificar i tornar a posar en valor el concepte i les irradiacions humanes de l’amor.

Imatge del projecte artístic ‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’.

Aquesta maniobra de reciclatge de l’amor, Sallarès la du a terme dins el context concret de Sèrbia, amb els seus records traumàtics de la guerra, amb els recels, els rancors, les desconfiances i les culpes que encara hi bateguen, i amb les trampes socioideològiques i econòmiques que, segons ella o segons alguns testimonis amb qui parla, s’hi van perpetrar amb l’excusa de la guerra (és interessant, respecte d’això, la teoria segons la qual els conflictes armats van ser usats per acabar amb l’autogestió de les fàbriques iugolslaves i per iniciar-ne el procés de privatització, prenent legalment les fàbriques de les mans d’uns treballadors mobilitzats per la guerra).

És una convicció que tinc de fa molt temps: els artistes catalans que pretenen fer art amb una dimensió política i que a l’hora de fer-ho eviten parlar del conflicte català escudant-se rere pretextos globalistes o rere fórmules internacionalistes, automàticament queden en evidencia. Sallarès, en aquest sentit, és lúcida i valenta.

Sense sobredimensionar-ho ni convertir-ho en un tema central –perquè no li correspon–, incorpora la qüestió catalana al corrent del seu discurs sociopolític sobre Sèrbia (i sobre Europa i Occident). Per exemple, quan diu: “Per a una persona com jo que prové de l’Estat espanyol el concepte de desnazificació és demolidor”. “Per què?”, li pregunta l’interrogador. Resposta: “Perquè a Espanya no hi ha hagut cap procés de «desfranquització», que en seria l’equivalent. No hem sentit ni tan sols la paraula i, a més, la constitució vigent ho prohibeix específicament. En la situació política actual, potser el referèndum de Catalunya, a part d’un procés d’autodeterminació, podria suposar un procés tardà i necessari de desfranquització a Espanya. Em pregunto què hagués passat si Espanya l’hagués fet. O, per exemple, què li hauria passat a Europa si Iugoslàvia, en lloc de desaparèixer, hagués entrat a la Unió Europea…”.

Un altre exemple el trobem quan parla de l’escriptor Danilo Kiš i explica que en català només se’n pot trobar un títol traduït perquè una editorial espanyola, a més de comprar els drets de traducció al castellà de les altres obres de Kiš, va comprar-ne els del català, i que “quan una editorial fa això, sovint no és per publicar les traduccions al català, sinó per impedir que altres editorials ho facin i d’aquesta manera evitar competència en les llibreries de Catalunya”. Es diuen tantes i tantes coses amb aquesta frase que sembla dir tan poc.

Concebut i escrit amb esperit llibertari i amb voluntat crítica, però també amb un afany creativament i emocionalment obert i aventurer, Com una mica d’aigua al palmell de la mà no romantitza ni sublima l’amor, però tampoc l’escarneix, el desdenya o el dona per superat, o per irremeiablement envilit o fet malbé pel kitsch (que és el que farien molts artistes de la postmodernitat cínica). El que fa és agafar-lo per tots els seus caires (amor d’amants, amor i sexe, amor polític, amor de mare…) i escorcollar-lo, girar-lo damunt davall, repensar-lo, reformular-lo, fins i tot recuperar-ne aquells aspectes i significats que creu que n’han estat desatesos.

Literàriament, el llibre és molt sòlid: manté bé el ritme, combina amb gràcia i fluència els passatges més reflexius amb els més descriptius i els més narratius, hi abunden els fragments de diàleg vius i il·luminadors i, també, és ple de frases esplèndides, que demanen a crits ser subratllades i citades. Un exemple: “Hi ha coses que demanem a l’amor que potser hauríem de demanar-les a la justícia o a la llibertat”.

Com a resum final i sumari tant del projecte artístic com del llibre i de l’actitud general de Sallarès, aquest intercanvi entre interrogador i artista és molt clarificador:

–Què creu que és el més important en l’amor?

–La curiositat.

–Com la definiria?

–Com una cosa inacabada i en la qual no existeix aquest estadi últim, ideal i perfecte del comunisme de què ens parlaven a l’escola, on no hi haurà res més a fer perquè tots els conflictes estaran resolts. En l’amor no hi ha un límit, ni una meta, i un no es pot preparar per a això.

Els millors llibres, les millors obres d’art, són, en aquest sentit, com l’amor: sense meta ni límit. Aquest assaig de Sallarès no té ni una cosa ni l’altra.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca