Arquitectura

L’arquitectura i la música no s’assemblen

L’autor ha ordenat l’obra a través d’un ritme repetitiu i contundent que crea l’estructura. Aquesta decisió li ha permès crear un moviment lliure, ple de passatges sorprenents, sense que el resultat perdi sentit i unitat”.

De què s’està parlant? No queda prou clar. Podria tractar-se d’un edifici o d’una obra musical. Podria descriure sons ordenats en el temps o matèria ordenada en l’espai per estar-s’hi. Dues coses diferents, però que quan les volem posar en paraules, s’assemblen.

És a dir, si el llenguatge expliqués el món, la música i l’arquitectura serien dues coses molt semblants. I és per això que tan sovint sentim que l’arquitectura i la música s’assemblen. Però, en què s’assembla un edifici i una composició musical? Pràcticament en res. Quina relació hi ha entre l’arquitectura i la música? Tinc una resposta: la complementarietat.

El que realment són l’arquitectura i la música és complementàries. Una és el continent i l’altra és el contingut. L’una hi posa l’espai i l’altra el fa vibrar. Un home sota un porxo tocant la flauta, o una orquestra interpretant la Tosca al Liceu, es complementen. El Liceu es complementa bé amb la Tosca, i el porxo, amb el so de la flauta que l’home fa sonar.

Si hi pensem un moment, tots recordarem llocs i moments on algú ens les ha fet treballar plegades arribant al punt d’emocionar-nos. És aquí on la música i l’arquitectura es troben, en el moment i el lloc adequats. I la conjunció és magnífica, i ja n’anirem parlant, d’aquests llocs de trobada, però avui vull insistir en el que les separa.

O més ben dit: vull insistir en la idea que no hi ha cap altra manera d’unir-les que no sigui la complementarietat, i que qualsevol altra opció és pura metàfora. Per fer-ho vull posar alguns exemples interessants on s’ha intentat “unir” totes dues disciplines, no fent-les complementàries, sinó “unint-les”. I què vol dir “unint-les”? Doncs no ho sé, i crec que de fet no vol dir res, i aquesta és la gràcia de tot plegat.

Aquests objectes o moments, des del meu punt de vista, i dient-ho a la pejorativa, són ocurrències, objectes sense una finalitat concreta, però també són I+D, moments experimentals amb un interès lúdic. El seu valor és el que desperten en nosaltres, i això és molt, i per això en vull parlar, però no “uneixen” l’arquitectura i la música, ni fan que s’assemblin més o menys.

Projecte Chimeco de l’arquitecte Mark Nixon. Imatge: Mark Nixon.

L’arquitecte Mark Nixon, des del seu NEON Studio, al Regne Unit, sovint treballa en els límits entre l’arquitectura, l’escultura i el so. El 2011 va tunejar un pont a Aarhus, Dinamarca, dins de l’exposició d’escultures a l’exterior “Sculpture by the sea”. El projecte es deia Chimeco, i convertia un pont de vianants preexistent, un element bàsicament funcional, en un instrument musical. Uns cilindres metàl·lics de diverses mides pengen sota el pont i, quan el vent bufa, el pont sona per sorpresa dels vianants.

Més coneguda i més complexa és la instal·lació sonora anomenada Playing the Building, de David Byrne, creada per a fer sonar els edificis, primer a la Färgfabriken d’Estocolm i després en altres localitzacions. Aquesta instal·lació se situa en grans espais d’edificis de caire industrial on, mitjançant un teclat situat al centre, es fan sonar a través de diversos mecanismes, les instal·lacions, l’estructura i qualsevol altre element que els conformi. Els visitants es posen a tocar el teclat, un teclat en forma de pianola, i l’edifici sona.

El 1974 Virgin Records va publicar el primer àlbum gravat amb cap binaural. Un sistema de gravació amb dos micròfons situats a les dues orelles d’un maniquí, que reproduïa exactament el lloc on es va gravar el disc. Actualment, amb la tecnologia digital s’ha aconseguit no només reproduir el so d’un espai real, sinó també automatitzar-ne les característiques sonores i fer que qualsevol so soni com si estigués en aquell espai concret. Si tanquem els ulls i coneixem el lloc, podem sentir-lo. Es crea l’espai a través de la música, diuen, però això és una simple metàfora.

L’arquitectura i la música són complementàries, i qualsevol intent “d’unir-les” és una metàfora o un joc. Hi ha gent que vol que l’arquitectura faci música, que la música creï espais, que un instrument esdevingui un edifici. Hi ha gent que mira d’esborrar la línia que separa, no només les dues arts, sinó també les fronteres entre creador i oient. Fent que el soroll de la matèria impulsada pel vent sigui música o que l’arquitectura com a instrument ens faci ballar. Somnis meravellosos que ens fan pensar i experimentar però que no poden “unir” l’arquitectura i la música.

Arquitecte i cantautor

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close