Exposicions

L’art 50 anys després de la revolta de Stonewall

Ho explica el text de presentació estampat a la paret de l’entrada de l’exposició ‘Nobody promised you tomorrow: Art 50 years after Stonewall’: l’any 1969 els clients habituals de l’Stonewall Inn, un dels bars gais més concorreguts de Nova York, ja estaven avesats a les irrupcions violentes de la policia.

En aquella època, no hi havia ni una sola llei als EUA que garantís mínimament els drets dels membres de la comunitat LGBTQ+. No és que l’homofòbia i els prejudicis en contra de la diferència sexual estiguessin enquistats al sistema: és que eren el sistema. Per força, la vida d’oci nocturn dels homosexuals, bisexuals, transsexuals i queers havia de tenir lloc en locals il·legals controlats per la màfia, amb els quals la policia podia fer el que li donés la real gana.

Nobody promised you tomorrow: Art 50 years after Stonewall
Museu de Brooklyn.
Elizabeth A. Sackler Center for Feminist Art
Fins al 8 de desembre

Fins al 28 de juny, la clientela de l’Stonewall solia prendre’s amb adolorida (o espantada, o irònica, o fatalista) resignació la brutalitat policial. Aquella nit, però, les coses van anar d’una altra manera. El 28 de juny del 1969, la rutinària i provocadora actuació policial contra l’Stonewall va ser contestada frontalment pels clients que aquella nit eren al local. I no només això: amb el pas de les hores va haver-hi una tal escalada en les protestes que van mudar en diverses manifestacions i actes de denúncia, que s’allargaren durant sis dies.

Nobody Promised You Tomorrow Art . Smillie S.T.A.R. 2000
Nobody Promised You Tomorrow Art . Smillie S.T.A.R. 2000

Fa temps que la revolta de l’Stonewall és considerada l’origen oficial del moviment en favor dels drets dels homosexuals (i de tota la comunitat LGBTQ+) als EUA. Si dic oficial és a consciència, perquè, al llarg de les últimes dècades, se li ha volgut donar aquest estatus: l’any 1999 el local de l’Stonewall va ser inclòs dins el Registre Nacional de Llocs Històrics dels EUA i l’any 2016 l’aleshores president Barack Obama va declarar-lo Monument Nacional.

Enguany que fa mig segle de la revolta de Stonewall el Museu de Brooklyn s’ha apuntat a la commemoració amb una exposició vibrant i interessantíssima. El més interessant –i el més intel·ligent– de Nobody promised you tomorrow: Art 50 years after Stonewall (Ningú no et va prometre el demà: l’art 50 anys després de Stonewall) és que no està concebuda com una reivindicació historicista, commovedora i nostàlgica d’uns esdeveniments icònics i exemplars del passat sinó com l’expressió vitalista, lluitadora, festiva, dramàtica i electritzant de la influència i la vigència (en termes ideològics socials, culturals, ètics i actitudinals) d’aquells esdeveniments. També, naturalment, de la força perdurable i de la capacitat encara avui inspiradora del seu llegat.

Mohammed Fayaz
Mohammed Fayaz

L’exposició presenta obres de vint-i-vuit artistes LGTBQ+ nascuts després del 1969. Destaquen, entre alguns altres, la nord-americana Elle Pérez, amb unes fotos en blanc i negre que retraten moments d’esbarjo –festes, balls, combats de lluita lliure, concerts de punk…– de joves en barris com el Bronx; la francesa Amaryllis DeJesus Moleski, amb dues aquarel·les deliberadament naïfs i ostentosament èpiques, protagonitzades per dones negres queer poderoses, que tant poden ser màrtirs com líders; la també nord-americana Constantina Zavitsanos, amb una escultura elaborada a partir dels buits reals deixats al llarg de vuit anys per diferents cossos sobre un matalàs (l’obra funciona com una expressió subtil, oberta i suggestiva del record, del pas del temps i de les variacions en els afectes humans); el mexicà Felipe Baeza, que és present a la mostra amb dues obres molt diferents, que demostren la versatilitat d’un talent explosiu i sensible (una és una pintura d’una força tel·lúrica suau i alhora intensament arravatada i l’altra són uns collages simples però al mateix temps efectius en la seva denúncia postcolonial, uns collages on es veuen uns cossos lligats, fets presoners o a punt per a una sessió de bondage, que en comptes de cares tenen màscares indígenes artísticament cobejades)…

Es podrien afegir més noms a la llista. Les seves obres són menys reeixides, però crec que resulten enriquidores per al conjunt de l’exposició. És el cas de Tuesday Smillie i la proposta minimalista i abstracta amb la qual aspira a contestar “el supremacisme blanc, el patriarcat i el capitalisme” (la veritat és que obté més bons resultats en termes estètics que sociopolítics). També és el cas de John Edmonds i les seves fotografies d’homes negres en escenes plàcidament sentimentals, domèsticament eròtiques: són fotografies d’una emotivitat estetitzada, d’anunci de llençols o de cremes hidratants, però no estan exemptes d’una tendresa genuïna.

Elektra KB
Elektra KB

Els vint-i-vuit artistes inclosos a l’exposició configuren una galàxia en què són presents tota mena de disciplines artístiques –des de la pintura i l’escultura fins a la instal·lació, el vídeo i la performance– i tota mena de matèries primeres. Com en una comunitat en què tots els membres es repartissin les feines –o com un exèrcit en què es distribuïssin els fronts de combat–, entre tots els artistes aquí presents aborden temes tan dispars, i tan connectats, com “la revolta”, “la commemoració”, “la cura”, “el desig” i “l’herència”. Aquests són, precisament, els títols que la comissària Margo Cohen Ristorucci ha donat a cada una de les seccions de la mostra.

Desigual i a moments estrafolària en la seva desconjuntada multiformitat, el que és segur és que aquesta és una exposició que no avorreix, que excita, que commou, que incita a pensar i a sentir. Això és així perquè la majoria de les obres han estat fetes a partir de la convicció que l’art i la vida són indestriables i que s’alimenten mútuament i es transvasen força i sentit a través dels canals de l’alegria, el sofriment, l’esperança, la frustració, l’afecte, la indignació, la solidaritat, la fúria, el compromís, el sentit de l’humor, la carnalitat i les idees.

Jeffrey Gibson
Jeffrey Gibson

Tenint en compte que, massa sovint, el panorama de l’art contemporani destaca per les seves propostes presumptuoses i sofisticades, tediosament cerebrals, frívolament banals, crítiques i estranyes però no gaire, crítiques i estranyes però d’una manera arregladeta, d’una manera perfumada, o fumigada, tenint en compte això, dic, el visitant que vagi a veure la present exposició se sentirà estimulat i gratificat.

Com a mínim, aquí hi ha energia, aquí hi ha la certesa innegociable que l’art encara és una font creadora potent i un vehicle expressiu útil. No exagero si dic que, per a molts d’aquests artistes, l’art encara és una qüestió de vida o mort –una manera de defensar-se davant l’hostilitat sistèmica i concreta del dia a dia, una forma de construir una fortalesa i un palau dins la immensitat de la intempèrie de ser diferent– i que el fet que sigui una qüestió de vida o mort es nota positivament en les obres que creen. Tots ells se saben, d’una manera o una altra, hereus d’aquells pioners en la rebel·lia que una nit de juny del 1969 decidiren plantar cara a la intolerància i reivindicar el seu dret a viure –a estimar, a passar gust, a divertir-se– com volien o com necessitaven. Als revoltats de l’Stonewall, ningú els va prometre el demà, però se’l guanyaren.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca