Exposicions

L’art com a procés de transformació en la representació social

El treball en col·lectiu d’Helena Cabello i Ana Carceller funciona com una arma d’actuació amb la qual volen destruir la subjecció identitària. “I Am A Stranger, and I Am Moving” és la tercera exposició que presenten a la Galeria Joan Prats i en la qual aprofundeixen en qüestions com ara la solitud de les minories, la protecció de les posicions crítiques, la vindicació de les llibertats d’elecció i la defensa de l’alliberament social.

Cabello / Carceller
I Am a Stranger, and I Am Moving (Soy un extraño y me estoy moviendo)
Galeria Joan Prats
Balmes, 54. Barcelona
Fins al 27 de febrer de 2021

Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964) treballen conjuntament des del 1992 per construir vincles entre la creació artística i la crítica d’art, el comissariat i la docència. Formades en Belles Artes i Estètica a Madrid, han investigat en departaments d’Escòcia i dels Estats Units i actualment són professores a la Facultat de Belles Artes de Conca (UCLM). El seu treball interdisciplinari empra diferents mitjans d’expressió -instal·lació, performance, vídeo, escriptura, dibuix- per qüestionar les formes hegemòniques de representació en las pràctiques visuals i oferir alternatives crítiques. Partint d’un enfocament conceptual i d’un compromís social, la construcció social de la identitat, així com les polítiques sexuals i de gènere són alguns dels seus temes d’interès. Als anys 90 van començar a treballar amb el seu cos per expressar la pròpia implicació entre art i vida, però el canvi arriba el 2004 amb el projecte Casting James Dean per al que van demanar col·laboració d’altres persones per aportar diferents punts de vista i diversitat d’actituds. A partir d’aleshores els seus projectes van guanyar en complexitat en situar-se en l’eix de les discriminacions i dels col·lectius més vulnerables. Aïllats i fora de context, aquests protagonistes experimenten una dislocació en el seu entorn -potenciada per les pròpies experiències alternatives- que contribueix a revisar de forma espontània els significats establerts.

Notas al pie: La persecución (Agustina González López, la Zapatera), 2020. Cortesia Galeria Joan Prats

Desenvolupen una obra d’intervencions i d’accions derivades d’una posició de dissidència de gènere com ara les perspectives LGBT; un moviment que en els darrers anys ha lluitat per eliminar els dogmes de la identitat sexual. A través de projectes col.laboratius, incorporen veus de minories que plantegen les paradoxes del sistema de producció lliberal i el règim de vida que aquest promou i es posen al servei de la denúncia social. Entenen la identitat com allò que es construeix en consonància o en conflicte amb l’entorn social, cultural, polític i econòmic. El seu mètode, basat en la col·laboració mútua i en la incorporació d’agents externs, les ha permès representar desajustaments que revelen resistències i divergències enfront els valors establerts, sobretot tot allò relacionat amb el gènere. En les seves obres revisen els patrons vinculats tant als rols femenins com als masculins per subvertir els codis de comportament i de posicions associades al que es considera masculí o femení i qüestionar-ne les polítiques de la representació.

Notas al pie: La pluma (Pedro Lemebel), 2020. Cortesia Galeria Joan Prats

El títol de l’exposició, I Am A Stranger, And I Am Moving, és una cita de la darrera conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de SIDA el 1992 i fa referència a l’estranyesa i al desconeixement que acompanya el cos malalt, però també a un cos menyspreat i expulsat per la societat. Juntament a aquest autor, la instal·lació Notas al pie, construïda amb dibuixos i fotocollages, fa referència a altres personatges dissidents del passat i del present que van combatre l’odi, el rebuig i la malaltia i van lluitar a contracorrent per la seva supervivència. Agustina González López, afusellada en els mateixos dies que Federico García Lorca; Tórtola Valencia que va viure la seva sexualitat amb noves formes d’expressivitat física; Pedro Lemebel que es va enfrontar a la dictadura xilena i Hélio Oiticica, pioner d’unes pràctiques relacionals i revolucionàries materialitzades en festes de llibertat i color com són els Parangolés que es van iniciar a les “favelas” de Mangueiray. A mitjans dels anys 60 Oiticica comença a realitzar banderes, capes i túniques amb teles, plàstics, pintures, etc. que devien ser activades a partir del moviment del cos humà. Contenien missatges polítics com ara “YO ENCARNO LA REVOLUCIÓN” i en iniciar-se el govern dictatorial i repressiu al Brasil aquestes accions van ser prohibides por contenir una càrrega d’oposició i de crítica política. Aïllats, empaitats i atacats tot un seguit de subjectes van posar la seva marginació al servei de la rebel·lia per qüestionar les normes identitàries.

Movimientos para una manifestación en solitario, 2020. HD vídeo. Performer: Perla Zuñiga. Cortesia Galeria Joan Prats

Una de les peces centrals de l’exposició és l’audiovisual Movimientos para una manifestación en solitario que representa a persones contestatàries que compareixen públicament amb el seu cos com a bandera. En el vídeo, Perla Zúñiga es mou i balla en un espai completament neutre i blanc al mateix temps que agita una pancarta en la que es pot llegir “LO QUE PUEDE UN CUERPO”; una afirmació de vida que proclama l’alliberament del seu cos en un combat contra els binarismes. La pancarta, de tela de lli blanca amb la famosa cita de Baruch Spinoza -que també fa servir de vestit i de vel en moments de l’acció- es mostra a l’exposició al costat del vídeo com una resta de l’acció i com a testimoniatge material de la reivindicació del cos. Les dues artistes plantegen relats de violència produïts en el passat per experiències d’emancipació i de desenvolupament des de la determinació dels cossos.

Notas al pie: La extrañeza (David Wojnarowicz), 2020. Cortesia Galeria Joan Prats

En el text de presentació Pablo Martínez afirma: “Mitjançant les seves investigacions el col·lectiu Cabello / Carceller desafia qualsevol concepció de la identitat com a quelcom monolític i fa visibles les violentes imposicions de la construcció prefabricada dels rols de gènere sobre els cossos”. En les seves obres, aquest tàndem d’artistes propugna la teoria Queer com l’elaboració politico-filosòfica de la dissidència sobre el gènere i la deconstrucció de les orientacions sexuals establertes. Per això qüestionen, reflexionen i fracturen els rols i els estereotips associats al gènere, rebutgen les definicions normatives de comportament i defensen les sexualitats perifèriques per proclamar la seva existència.

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).Ha desenvolupat la crítica d’art al diari Avui (1982-2007 i 2010-2011), a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999-2002) i Ona Catalana (2000-2004). Segueix exercint aquesta tasca en revistes i mitjans especialitzats. Ha estat Directora de l’Arts Santa Mònica (Barcelona. 2013-2014). Ha coordinat i comissariat més d’un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close