Patrimoni

L’art com una arma de guerra

El Museu d’Arqueologia de Catalunya rememora l’ús que es va fer del patrimoni durant el conflicte bèl·lic espanyol.

Davant el vandalisme i la pluja de bombes que va assotar Barcelona durant la guerra civil espanyola, calia salvaguardar l’existència i aixoplugar-se en algun dels 1.400 refugis antiaeris edificats a la ciutat. Però un d’aquests búnquers distava molt dels que tenim en l’imaginari. No era de formigó, no estava construït en un subterrani i no s’havia creat per protegir-se de la metralla, tot i que acabà realitzant aquesta funció. Es tracta del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), el personal del qual va garantir no tan sols la seva pròpia supervivència, sinó també que el patrimoni cultural del país no fos carn de canó.

Arqueologia a l’exili
El museu d’Arqueologia de Catalunya i la Guerra Civil espanyola (1936-1939)
MAC Barcelona
Fins al 6 d’octubre

Sota el comandament de l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera, es van retirar tots els objectes exposats de les vitrines del museu i es va bastir tot un engranatge per assegurar la seva protecció in situ: embalatge en caixes per a les col·leccions retirades; sacs de terra per als elements més pesants; murs de paret seca per als dos mosaics més valuosos; i un refugi antiaeri per al personal.

Al·locució de Pere Bosch Gimpera el dia de la inauguració del Museu d’Arqueologia el 3 de novembre de 1935. Foto Brangulí.
Al·locució de Pere Bosch Gimpera el dia de la inauguració del Museu d’Arqueologia el 3 de novembre de 1935. Foto Brangulí.

La intensificació dels bombardeigs per part de l’aviació italiana el març de 1938 obligà a optar pel trasllat en més de 70 camions, de manera que les col·leccions van emprendre el camí a l’exili. L’Acord de Figueres, signat a contracor pel Govern de la Generalitat i el Comitè Internacional per al Salvament dels Tresors Artístics Espanyols, va propiciar una sortida coordinada de les obres fins a França, primer, i d’allí en tren fins a Ginebra (Suïssa), on quedarien custodiades per la Societat de Nacions.

Aquesta tasca ingent és la que relata l’exposició “Arqueologia a l’exili. El Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)” en un intent de reivindicar la història de la institució des de la seva inauguració el 3 de novembre de 1935 i retre homenatge a tots aquells homes i dones que van fer possible la conservació de bona part del patrimoni català i espanyol. Perquè la majoria de l’art tornà -i en bon estat-, però els que ho van fer possible, no.

Personal del taller de restauració al Museu d’Arqueologia de Catalunya restaurant obres d’art del Patrimoni eclesial. Foto Ramírez Segarra
Personal del taller de restauració al Museu d’Arqueologia de Catalunya restaurant obres d’art del Patrimoni eclesial. Foto Ramírez Segarra

Un cop guanyada la guerra, el general Franco va aconseguir que la Societat de Nacions li lliurés el tresor artístic espanyol, que arribà al MAC el 30 de març de 1939, després d’una breu escala a Madrid. A continuació, va rebatejar la institució amb el nom de Museo Arqueológico de Barcelona i l’administració passà a mans del jove falangista Martín Almagro. Bosch Gimpera, entre altres membres de l’equip, marxà a Mèxic, on l’esperaria una carrera brillant, i mai més tornaria a Catalunya. Els qui es van quedar es van veure sotmesos a un procés de depuració vergonyós, perdent drets laborals com l’antiguitat. Amb el retorn de les obres, el bàndol nacional, que ja havia guanyat al camp de batalla, també va aconseguir alçar-se vencedor en el camp de la propaganda.

Durant la guerra, el franquisme es va encarregar de destruir qualsevol element d’identitat amb l’objectiu d’internacionalitzar una imatge de barbàrie salvatge i descontrolada, mentre que la Generalitat va tractar d’oposar aquesta visió amb accions reparadores. N’és un exemple l’exposició d’art català a París el 1937, organitzada per Jaume Miravitlles, membre del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, amb l’objectiu de demostrar al món que el llegat artístic català havia aconseguit salvaguardar-se. Una imatge valdria més que mil paraules. L’exposició la van conformar 123 obres produïdes entre els segles X i XV que exemplificaven la magnificència que l’art romànic i gòtic havia assolit a Catalunya. Paradoxalment, va ser la guerra, de la qual volien apartar-se les obres, la que faria possible l’exhibició.

Treballs de salvaguarda del tresor artístic nacional a la masia Can Descals per protegir-lo de l’avanç de les tropes franquistes. Foto Joan Subias Galter
Treballs de salvaguarda del tresor artístic nacional a la masia Can Descals per protegir-lo de l’avanç de les tropes franquistes. Foto Joan Subias Galter

Però aquesta acció propagandística per part de la Generalitat, tot i la gran acollida de públic que va tenir, no va convèncer l’opinió pública internacional. La violència iconoclasta i anticlerical en defensa de la República varen contribuir al seu propi afebliment. “Pèrdues artístiques irreparables durant els fets recents a Catalunya. A excepció de la catedral i el convent de Pedralbes, tot ha estat destruït”, escrivia l’historiador de l’art i especialista en art medieval espanyol Walter W.S. Cook a Le Figaro. El New York Times, per la seva banda, titulava el 9 d’agost del 1936: “Art eclesial extingit a l’àrea de Barcelona. Tan sols queden restes de la Catedral”.

I el mateix en l’àmbit nacional. “La perseverancia sin par de nuestro Gobierno ha devuelto a España buena parte de los tesoros que los rojos robaron a la nación”, informava La Vanguardia dos dies després que les obres haguessin arribat a Barcelona. 80 anys després continua havent-hi la creença que els ‘rojos’ van destruir el patrimoni i que el govern franquista va impedir que s’espoliés l’art espanyol. Aquesta exposició, sortosament, pot ajudar a revertir aquesta errònia concepció i posar nom i cognoms a uns herois anònims que, potser els únics, no van usar l’art com una arma de guerra.

Sala Funerària del MAC. Dins el sepulcre turriforme s’hi depositaren les caixes amb els objectes retirats de les vitrines. Foto Ramírez Segarra
Sala Funerària del MAC. Dins el sepulcre turriforme s’hi depositaren les caixes amb els objectes retirats de les vitrines. Foto Ramírez Segarra

Crsitina Capdevila

Periodista especialitzada en premsa cultural. Ha escrit per mitjans com Núvol, La Llança i Nació Digital. Actualment, cursa el Màster en Periodisme de Viatges a la UAB. Ha realitzat un reportatge sobre la comunitat italiano-americana de Boston per a la universitat privada Emerson College.
Crsitina Capdevila

Crsitina Capdevila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca