Exposicions

L’art immemorial d’Andreu Maimó

Després de molts anys temptejant camins, estils i motius, i fent provatures per trobar una veu pròpia i per arribar a un públic que se’l mirés sense prejudicis ni apriorismes, a principis del present segle el pintor i escultor mallorquí Andreu Maimó (Felanitx, 1946) per fi va trobar el que havia estat cercant amb tanta perseverança i insistència: un univers temàtic –o un món referencial– i una manera personal i inconfusible de tractar-lo plàsticament. L’univers temàtic en qüestió era la natura del seu entorn, en especial les figueres dels camps i de les finques dels afores del seu poble i les fruites del corral de casa seva. La manera personal d’abordar-lo es podria definir com un realisme detallista però alhora sense servituds mimètiques, un realisme que no es conforma a capturar la presència física d’allò que pinta, dibuixa o modela en fang sinó que també aspira a reproduir-ne la seva dimensió més atmosfèrica i íntima. No cal sentir exaltacions místiques de caire panteista –Maimó és un home i un artista molt terrenal– per veure i valorar la força elemental però transcendent de la natura.

Horitzons terrestres
Andreu Maimó
Galeria L’illa de la Calma
Carrer de Sant Sebastià, 2, Palma (Mallorca)
Fins al setembre del 2019

Això es veu bé en la trentena d’obres que formen l’exposició Horitzons terrestres, que es pot visitar a la galeria palmesana L’illa de la calma fins al proper setembre. Són una petita mostra –assequible i vistosa, idònia perquè els espectadors que no coneixen res o quasi res de l’obra de Maimó s’hi endinsin amb facilitat– de la ingent producció que ha dut a terme l’artista al llarg dels últims quatre o cinc anys. Tot i l’edat que té –setanta-tres anys–, Maimó treballa amb la intensitat, la seguretat, les ganes i l’eufòria pròpies de qui, després d’anys d’incomprensions i penúries, per fi sent que el que fa interessa, i és esperat, apreciat i fins i tot cobejat.

Andreu Maimó, en una imatge d'arxiu
Andreu Maimó. Foto: miqueletfoto

La present exposició ofereix una mica de tot del seu quefer abundant i polifacètic: hi ha pintures a l’oli de petites i grans dimensions, escultures ceràmiques –moltes de mida bonsai–, litografies i també xilografies. Majoritàriament, l’obra gràfica és en un blanc i negre clar, net, dens i estilitzat, però també n’hi ha algunes d’il·luminades, fetes amb un propòsit més comercial.

La paleta de motius és l’habitual que es troba en l’obra feta per Maimó al llarg de les dues darreres dècades. Inclou paisatges, que són presentats d’una manera esquemàtica o essencial –destaca el perfil serè d’una vila retallant-se contra el cel, amb el campanar de l’església que sobresurt entre extensions de camps i amuntegaments de modestes cases–, retrats de fruites en descomposició (l’artista té una sèrie de fruites mortes –codonys, magranes, llimones…– que és excel·lent), pintures a l’oli de figueres, plats de ceràmica també de fruites putrefactes, escultures també ceràmiques també de figueres –el seu arbre fetitxe– i, fins i tot, hi ha un autoretrat.

Una illa zen, d'Andreu Maimó
Una illa zen, amb l’obra d’Andreu Maimó. Foto: miqueletfoto

Meticulós fins a la quasi obsessió, Andreu Maimó té un domini tècnic impecable, que ell sap posar al servei d’una relació plàstica amb la natura que té alguna cosa de científic –per la precisió tan exacta amb què ho pinta o ho dibuixa tot– però també d’estrictament líric –per la intimitat amb què trasllada d’una manera precisa, però més imaginativa que literal, el que li interessa de la realitat exterior sobre la realitat de la tela. Singularment memorables són les seves (ja icòniques) figueres, que sol retratar amb una mescla de fascinació poètica meravellada i d’escrutini microscòpic implacable, fixant-se sobretot en el brancam despullat i tortuós de les figueres hivernenques i en els troncs robustos, rugosos i retorçats, d’una consistència i una bellesa immemorials.

Immemorial, precisament, és un adjectiu que s’adiu amb l’art d’Andreu Maimó, d’una qualitat artesanal tan evident i alhora d’una força expressiva tan poderosa que sembla d’ara mateix i a la vegada de sempre. Com la natura.

Obra d'Andreu Maimó
Obra d’Andreu Maimó. Foto: miqueletfoto
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close