Secció: Exposicions

L’art, les fronteres i la (contra)vigilància

Durant uns dies, aquesta exposició que ara ens ocupa va coincidir amb una altra titulada “Temps de plom i plata. Derives obligades” que la mateixa Nora Ancarola tenia al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès (i que ja vam comentar en el seu moment). Però la instal·lació que actualment l’artista presenta a La Virreina Centre de la Imatge es pot veure fins el 20 d’octubre mentre que la del Centre d’Art Maristany ja es va clausurar el 27 de juliol. Malgrat tot, cal tenir present que les dues mostres formen part d’un mateix projecte, que estan íntimament relacionades i connectades, que són el resultat d’una mateixa recerca, d’unes preocupacions semblants.

Entre les exposicions que es poden veure actualment a La Virreina, la que ocupa la Sala Miserachs (una mena d’apèndix al mig d’un passadís), degut a la seva situació, té el perill de passar desapercebuda. Ens referim a aquesta instal·lació de Nora Ancarola que porta per títol Panòptic_Frontera 601.

Nora Ancarola: PANÒPTIC_FRONTERA 601
La Virreina Centre de la Imatge
La Rambla, 99, Barcelona.
Fins el 20 d’octubre

Els visitants que circulin pels passadissos de la primera planta, en un moment determinat, es trobaran amb una petita vitrina a la paret, en forma de calaixet o capseta, al costat d’una porta, que conté una obra delicada i a la vegada punyent. A la mateixa paret hi ha un discret cartell lluminós, una caixa de llum, amb lletres blanques sobre un fons negre i amb una sola frase entre claudàtors: [no puc obrir el puny]. Si s’acosten i miren dins veuran el dibuix del perfil d’una mà, més o menys oberta, i una petita peça de plom al mig que té la forma de l’espai que resta a l’interior de la mà quan agafem un tros de fang i tanquem el puny. Aquest fet tan senzill, el de tancar la mà, assoleix en aquesta obra una dimensió que va molt més enllà de la quotidianitat, que transcendeix qualsevol fet banal, per suggerir i connotar altres sensacions i pensaments. I l’obra esdevé dramàtica quan hom pensa què pot provocar que no puguem obrir el puny, que no puguem tornar a obrir la mà.

Quan l’espectador travessa la porta de la sala s’introdueix en un espai a les fosques on tan sols hi ha unes altres frases a les parets en diversos idiomes, frases molt curtes i entretallades, extretes d’impossibles i estranyes converses. Al fons, una mena de finestra de vidre fosc, un vidre de vigilància, ens retorna, de manera subtil i tènue, la nostra pròpia imatge però no ens deixa veure què o qui hi ha al darrera. Aquesta situació ens provoca un cert desassossec, una incomoditat manifesta, ens sentim isolats, vigilats, espiats, sense saber perquè ni per qui.

No puc obrir el puny
No puc obrir el puny

Si ens acostem al vidre podem llegir a la part inferior una frase que diu “La tradició dels oprimits ens ensenya que l’”estat d’excepció” en què vivim és la regla” (Walter Benjamin; Tesi VIII sobre el concepte d’Història). Aleshores, el desassossec i la incomoditat comencen a transformar-se en sentiments, pensaments i reflexions que desperten el nostre esperit crític. Conceptes com “oprimits”, “estat d’excepció”, “regla” i el nom del filòsof alemany Walter Benjamin, mort i enterrat a Portbou, un poble de frontera, quan fugia de la persecució de la Gestapo, ens aporten tota mena de referències que podem relacionar amb la sensació de sentir-nos vigilats, espiats i perseguits.

I la paraula “Panòptic”, que forma part del títol de la instal·lació, ens remet no solament al sistema de vigilància dissenyat per Jeremy Bentham sinó que, per extensió, ens fa pensar en tots els sistemes de vigilància i control que s’han anat introduint en les societats actuals, les societats del panoptisme; aquests sistemes que ha analitzat críticament el filòsof Michel Foucault (Vigilar i castigar, 1975) que pretenen induir en el ciutadà un estat, conscient o inconscient, de permanent visibilitat, una contínua sensació d’estar vigilat i controlat. No debades, Foucault se serveix del concepte del “panòptic” com a metàfora d’una manera de comprendre les relacions de poder en els estats moderns.

Darrera la paret on hi ha el vidre de vigilància ens endinsem en un altre espai, encara més petit, amb unes grans pantalles que ens envolten; és un espai a les fosques, solitari, una mena de petita capella per a la reflexió. Davant nostre i al nostre voltant se succeeixen imatges de les muntanyes de la costa de Portbou, de la Caseta dels Alemanys (eufemisme amb el que es coneix popularment la petita construcció, el lloc des d’on la Gestapo vigilava la frontera durant la segona guerra mundial), imatges del mar (Mediterrani), del cementiri de Portbou, de l’estació de trens, de personatges que apareixen i (des)apareixen.

Per fer-nos càrrec d’aquest treball artístic cal romandre al mig de la instal·lació, envoltats per les pantalles, i deixar passar el temps, deixar que les imatges ens envaeixin i ens captivin, que ens vinguin els records —personals, familiars, col·lectius—, que ens retornin les històries que hem viscut, que hem sentit, que hem llegit, que ens han explicat —o els silencis que les oculten—, que arribin els records de la presència dels absents, dels familiars que no hem conegut, d’aquells episodis de les nostres vides que pensàvem que havíem deixat enrere.

Imatge cementiri de Portbou a les pantalles
Imatge cementiri de Portbou a les pantalles

És inquietant romandre al mig d’aquest petit habitacle envoltats per totes aquestes imatges platejades, en blanc i negre o en grisos de plom, que se succeeixen gradualment i de manera lenta a les pantalles.

Tot plegat ens fa pensar en la situació actual de les nostres fronteres, en la situació geopolítica general, en les contínues retallades de drets fonamentals (començant pel dret de lliure circulació de les persones), en l’obsessió per la vigilància i el control, en el drama de les migracions de tota mena, en la perversitat dels diversos poders -polítics, econòmics, judicials, dels mitjans de comunicació, etc-. Una situació que ens fa pensar, com ja deia Benjamin, que l’estat d’excepció en què vivim és la regla. I que, potser des de l’art podem, com a mínim, podem mostrar i denunciar per tal de començar a bastir la nostra pròpia (contra)vigilància.

Abel Figueres

Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textosa diaris, revistes i catàlegs.
Abel Figueres

Abel Figueres: darrers articles (Veure-ho tot )