Arquitectura

L’Art Total i la vienda modernista.

La paraula Gesamtkunstwerk (en alemany “obra d’art total”) va ser emprada per primera vegada per l’escriptor i filòsof Eusebius Trahndorff al tractat titulat “Estètica o Doctrina de la cosmovisió i de l’art” (1827). Richard Wagner va recuperar el mot a “Art i Revolució” i “L’ art del futur” (1849 – 1852) per tal de definir l’obra d’art perfecta, que tenia la seva màxima expressió en la tragèdia grega. Segons Wagner, el teatre hel·lènic clàssic estava imbuït de religió i misticisme, constituïnt a la vegada la perfecta unió entre dramatúrgia, música i dansa, disciplines que s’havien anat separant al llarg dels segles mentre l’art sofria -segons Wagner- una degradació progressiva.

Sala de música del Palau Güell (1886-1890) Antoni Gaudí. Font: Wikipèdia.

A ”Òpera i Drama” (1851) el compositor alemany defensa  la unió de la música, la dansa, la poesia, la pintura, l’escultura i l’arquitectura en una “gran obra d’art total” (Grossegesamkustwerk) sota un propòsit comú: la representació de la natura humana. Si Nietzsche preconitzava un retorn a l’aspecte dionisíac de la cultura grega a través de la tragèdia – la perfecta expressió de la voluntat de poder- Wagner pretenia eliminar tot element superflu de l’òpera per concentrar-se en allò essencial. Gran admirador de Schopenhauer, coneixia la idea de la bellesa com a sublimació del dolor i sentit de l’existència. Aquesta idea, en un principi filosòfica, es va traspassar a la estètica wagneriana però també a les corrents simbolistes de fi de segle. La unió de l’art i la vida, la vida com a obra d’art, va donar lloc a l’esteticisme. Els dandis decadentistes construïren les seves residències com un veritable escenari que els  transportava a indrets i èpoques remotes o exòtiques,  i a on, com passava a les òperes wagnerianes, totes les disciplines – arquitectura, pintura, escultura, fusteria, ceràmica, mosaic, vitrall…- estaves subordinades a aquest objectiu, sense cap primacia d’una sobre les altres. 

Casa de Víctor Horta a Brusel.les (1898-1901). Font: web del Museu Victor Horta.

Un molt bon exemple d’aquesta nova concepció de “viure” el tenim en l’artista Franz von Stuck (1863 -1928), que va recrear els ambients de Bizanci, de la Grècia clàssica, de Pompeia o dels palaus renaixentistes a la seva villa de Munic (1898) per tal de submergir-se – tal i com succeïa a la tragèdia grega segons Wagner- en l’espiritualitat i la bellesa. Artesans provinents de totes les disciplines formaven part dels cada cop més nombrosos estudis d’arquitectura, fent de la vivenda modernista una veritable Grossegesamkunstwerk. Si bé alguns arquitectes van centrar-se en una renovació de les formes i la creació d’un nou llenguatge que sumia l’habitant en una veritable caixa estètica -com és el cas de Victor Horta i de la seva residència a Brusel.les (1898-1901)- altres van seguir el camí de l’historicisme, tendència que triomfà a Catalunya.

Pom de porta de La Pedrera (1906-1912). Antoni Gaudí.

Al nostre país els introductors de la Gesamkunstwerk van ser, principalment, Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Puig i Cadafalch. A la Casa Amatller (1898-1900), per exemple,  hi van treballar els millors artesans i artistes de l’època com ara Eusebi Arnau (escultor), Mario Maragliano (mosaïcista), Gaspar Homar (moblista) o Joan Espinagosa (vitraller), entre molts d’altres. Puig i Cadafalch va dissenyar mobles, porticons i ceràmiques, ocupant-se des dels més mínims detalls als elements més estructurals. El cas d’Antoni Gaudí és encara més evident tal com es manifesta a La Pedrera (1904-1906), una vertadera obra d’art total on l’arquitecte dissenyà des del pom de les portes fins els sostres, marcs, rajoles, xemeneies o mobles.

Castell dels Tres Dragons (1887-1888) LLuís Domènech i Montaner. Font: Wikipèdia.

Encara dins l’àmbit català, no hem d’oblidar el taller  d’artesania que Lluís Domènech i Muntaner va crear al Castell dels Tres Dragons (1888), dedicat a la recerca de nous dissenys, tècniques i materials que haurien de configurar el naixement del Modernisme al nostre país. La seva concepció comunitària i artesanal de la creació artística arrelava en el moviment Arts and Crafts i concretament en la figura de William Morris, el veritable pioner de l’art total i pare del Modernisme. La Red House (1859), projectada per Philip Webb, estava decorada amb mobles, vitralls, catifes i demés objectes dissenyats per Morris i els seus companys prerafaelites, que es varen inspirar en l’art gòtic -com la majoria d’arquitectes catalans- per tal de crear un veritable escenari místic i espiritual, talment com en una òpera de Wagner.

Anna Pou van den Bossche
Anna Pou van den Bossche: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close