Art World

L’art, una lliçó política. Una tarda de diumenge amb Marine Hugonnier i Antonio Negri

Abrigat i retirat entre els llibres de lantiguitat, practico aquests dies la quietud no pas voluntària del otium liberale’; i visc, amb inquietud, el patiment dels malalts i el malestar i capgirament del món. Alhora, amatent de sempre al més nou i al que vindrà, avantposo la recerca intel·lectual del sensible sense fer separació entre la intel·ligència col·lectiva i el que aporta lartista líric. Conclusiu, he entrat en contacte amb Marine Hugonnier, estudiosa del “dubte” en la innocència i l’immaculat de les imatges. Creadora de processos, de síntesis i de xocs experimentals entre lencís i la subtilitat. Ella ha volgut compartir, amb El Temps de les Arts, la primícia del ‘work in progress’ del film radical i experimental que està muntant aquest dies, un retrat del filòsof polític Antonio Negri.

A pesar de la pandèmia mundial, el sol entra i se’n va, i ens desperta i samaga cada dia. Però fora de lordre acostumat, Marine Huggonier ha excel·lit com a artista, cineasta i fotògrafa per situar lenfonc crepuscular sobre les coses en “el límit i cap al demà”. Les seves imatges es presenten sempre polides, i mai no van soles. Sacompanyen en grup de variacions i distorsions, de canvis de to i de textura; i de flux i de cites. El seu clima intern s’alimenta dun exterior que calla i que ella sacseja i interpel·la. Fins ara, Hugonnier ha sabut interrogar el context no visible que rau en la raó de labstracció, en l’art abstracte considerat com un universal i com un no-lloc sense nom. L’artista qüestiona l’ètica d’allò que és bell i feliç en la nostra modernitat. Lart que és bell i racional i acolorit és una deu de joia equiparable a la innocència en la natura? L’espai i el temps de la al·legoria tenen el marc en la història.

Fotografia de Marine Hugonnier de la sèrie del confinament del diumenge 12 d’abril. Climatic Politic Cinematographic Erotic Diary.
Fotografia de Marine Hugonnier de la sèrie del confinament del diumenge 12 d’abril. Climatic Politic Cinematographic Erotic Diary.

El treball d’Huggonier anul·lant les fotografies de la primera pàgina de diaris, en dates històriques assenyalades, que substituïa per massa de colors, va tenir un gran acolliment entre la societat artística crítica i dissident (entre nosaltres, Carles Guerra, autor del film N de Negri (2000), que ho mostrà a Centre de la Imatge de la Virreina al Macba o Joana Hurtado, a la Capella). En el doble tall, aquesta sèrie és també un homenatge o cita a l’artista i fotògraf Ellsworth Kelly, el qual simplement “amb el color trobava un reconeixement impersonal dels fets”. Com aquells que voldríem que la imatge de la història fos altrament, d’aquí la necessària impressió de l’espai de l’art damunt l’espai social. Hugonnier, l’artista filòsofa ha aixecat i aixeca tot d’hipòtesis polítiques “per formular una ecologia que ens ajudi a encarar-nos davant del món que ha de venir”. La darrera vegada que vaig parlar amb ella estava enllestint el Manifesto for a climatic cinema. La segueixo pel seu dietari, de títol extraordinari i ajustat, Climatic Politic Cinematographic Erotic Diary. El diari privat es fa públic a la web de l’artista. Aquests dies, Marine Hugonnier, en confinament a la seva casa de Londres, aporta al seu diari imatges del lloc on es troba reclosa: una sèrie de variables de la relació termogràfica entre la cambra, mirada per la fotografia, i el seu cos polític i eròtic en confinament.

Fotografia de Marine Hugonnier de la sèrie del confinament del diumenge 19 d’abril. Climatic Politic Cinematographic Erotic Diary.

Fa un mes i mig, l11 de març, Hugonnier va penjar una fotografia científica que seria premonitòria, amb unes anotacions manuscrites al voltant del virus que transcric: (a dalt) La corona contra el canvi climàtic”, (a baix) La corona acusa la radicalització”, (a la dreta) Mort del capitalisme financer/ del liberalisme/ Caiguda de la borsa/ Canvi/ Infecció del sistema” (i a lesquerre) Fundació dun nou ordre/ El comú/ La deconstrucció/ Lhumà/ El local/ La solidaritat”. El plantejament d’aquesta “creu dialèctica”, maniquea, plena de certeses i veritats fugisseres, de fantasmes i ficcions, ens ha tancat en el desassossec d’un món que mor i cobeja un comportament per conviure en un món fundador.

La imatge del coronavirus, com qualcú ha puntat aquests dies, té una semblança amb la mítica bomba Orsini. Embolicada amb un ram de flors, va caure sobre Madrid. Al temple expiatori de la Sagrada Família, de Gaudí, un drac que fa de maligne posa la bomba del Liceu a les mans d’un obrer. El pedagog anarquista i lliure pensador Ferrer i Guàrdia, inspirador de l’Escola Moderna, va ser acusat de ser l’incendiari de totes les revoltes anarquistes, obreristes i revolucionàries. Va ser afusellat a la primera dècada del segle de les Avantguardes. També Antonio Negri, que formà part del grup radical Potere Operaio i després d’Autonomia, va ser condemnat i empresonat de ser culpable pels seus escrits en defensa de la insurrecció contra l’Estat en el post-maig, quan el món de la cultura i els obrers cercaven en l’acció, l’assemblea i el ciclostil noves subjectivitats d’allò objectiu i comú. Són els anys que Pasolini transformà la passió i la ideologia en el cinema, on canta els obrers dels suburbis com una força ancestral del passat. Eugenio Miccini publica La poesia è violenza, Poesia visiva, Poesia politica, pubblica. Terroristes o professors?

Antonio Negri a casa seva de París, lloc on transcorre el film XXXX de Marine Huggonier. Fotografia de Marine Hugonnier, 30 d’agost de 2019.
Antonio Negri a casa seva de París, lloc on transcorre el film de Marine Huggonier. Fotografia de Marine Hugonnier, 30 d’agost de 2019.

Ahir es va autoritzar el desconfinament progressiu esportiu per tornar on érem, i hem d’estar matents al perill d’una deriva autoritària perquè el liberalisme no té projecte. Desestabilització i desestructuració eren termes d’aquella època on els joves professors s’oposaven a la restauració revisionista. Seguí el mètode desconstructiu, al qual estem familiaritzats, on el que compta és el nou significat a partir de l’absència. Què se n’ha fet dels amics del món, de la petita comunitat de cadascú? “Marine, on pares? Què fas? Cap on anem?” La Marine Hugonnier m’explica, apressada en un temps mort, que està enllestint l’edició del film Antonio Negri, i m’ha demanat de reprendre la conversa quan torni de fer un volt amb bicicleta. Els anglesos, empírics, practiquen una idea del confinament amb el passeig inclòs. “Avui rodem amb la bicicleta de Duchamp” –li dic. No és un món de somni, però ni ella ni jo desdenyem la paràbola per arribar al document.

El diàleg d’aquesta tarda de diumenge s’ha encetat, doncs, amb un tercer, amb la invitació que Marine Hugonnier va posar al filòsof polític Antonio Negri a la seva casa de París. Ella va fer com nosaltres tenim per costum de fer quan ens trobem, de parlar indefinidament. La llengua és la imatge que es mira. Negri ha fet 85 anys i manté l’elegància i claderat de la sintaxi llatina. “Volia parlar amb ell sobre la relació entre teologia, fe i política. Però ell va triar seure en una butaca, escoltar jazz i em va demanar si podia parlar en italià. No entenc l’italià, així que vaig haver d’esperar a revelar la pel·lícula i fer-la traduir per saber què havia dit”.

Rodatge del film de Marine Hugonnier Antonio Negri, amb Théodore Hugonnier, de càmera, que roda amb una càmera Aaton XTR+, associada a la contestació social en els anys 70, i Damien Perollaz, de tècnic de so. Fotografia de Marine Hugonnier, París, 2019.
Rodatge del film de Marine Hugonnier Antonio Negri, amb Théodore Hugonnier, de càmera, que roda amb una càmera Aaton XTR+, associada a la contestació social en els anys 70, i Damien Perollaz, de tècnic de so. Fotografia de Marine Hugonnier, París, 2019.

He pogut veure el film. Té la durada de la mirada damunt un retrat del Renaixement nòrdic, trenta i pocs minuts. És el tercer capítol d’una sèrie de pel·lícules que giren al voltant de la relació entre cinema i política: Cinétracts i la Vijanera, el primer a la manera del curts anònims del 68 i el segon sobre la festa del triomf del bé sobre el mal. “Vaig escriure una petita història que és un creuament entre un somni que va tenir la meva germana i un conte breu d’Isaac Assimov, When the Darkness Comes. És la història d’un grup de nens que viuen en un casa sense sostre en un món on dos sols brillen permanentment. Quan està a punt que es produeixi un eclipsi, els nens agafen por. Estan aterrats, ja que no coneixen la foscor i mai no han vist les estrelles, no tenen idea de la immensitat del cosmos. I així, per fer front a la seva por decideixen cremar les cases per generar llum”. A partir d’aquí la càmera es posiciona en el punt de vista del retrat, i el filòsof aixeca una lliçó política. Negri no impugna, fa una interpretació de l’al·legoria i la tradueix al materialisme amb disquisicions biopolítiques que se’ns planten a l’endemà. “És un film per ara –li dic”.

Pàgina del diari dels dies 16 i 17 d’agost de 2019 que correspon als dies del rodatge del film Antonio Negri amb la paràbola que Marine Hugonnier posà al filòsof.
Pàgina del diari dels dies 16 i 17 d’agost de 2019 que correspon als dies del rodatge del film Antonio Negri amb la paràbola que Marine Hugonnier posà al filòsof.

Veniu a la lliçó política de Negri que arrenca motivada per la paràbola que aporta la cineasta. Com va proposar l’acadèmic al seu llibre tan determinant Imperi, quan reinicià el pensament comunista des de zero, el subjecte és la multitud. L’abstracció que ha acompanyat el seu discurs és progressiva: l’obrerisme, terme encunyat quan la immigració agrària es rendí al miracle econòmic, prengué una nova mutació arran de la pèrdua de sobirania de l’Estat nació per la governança d’una aristocràcia mercantil i financera global. L’emergència intel·lectual s’ha hagut de confrontar amb la pobresa; tot i que la cooperació lingüística s’ha establert com a valor global. El tercer món, com a contrapartida, es troba a la perifèria. Som infants dins les llars, en la ceguesa.

El sol que, maniqueus, la humanitat va creure que era el real visible i la seva absència, en la nit, amb l’irreal actuant, pren a la paràbola un i un altre sol. El surrealisme ja s’oferí com una revolta política. Superada la fase binària en la fase postmoderna de conjunció dels oposats, hem de gosar fer foc de nou. No és tant l’esperança el que compta sinó l’acció que hem de gosar fer en grup. Vivim en la ceguesa.

Marine Hugonnier i el filòsof polític Antonio Negri en un fotograma del film Antonio Negri, 35’, 2020.
Marine Hugonnier i el filòsof polític Antonio Negri en un fotograma del film Antonio Negri, 35’, 2020.

Qui ens ensenyà a provocar la revolució, ara ens mostra que la violència i l’amor es junyeixen en un principi. I és l’anhel de joia qui provoca la revolució. “Hem parlat durant el film de la relació entre teologia i política, perquè crec que en la seva creença en la Comunitat hi ha una arrel en el cristianisme antic. És molt elegant, té un compromís impecable, sense falliment”. Quin contrast em dic amb el polític privat d’alta volada, amb els gestors de la política. En els temps obsolets, la ideologia, domesticada pels partits polítics, ha anat creant un cos de funcionaris centrals que troba en la figura del secretari general el portaveu del segrest de la política. Al diari, Hugonnier va deixar una fotografia dun escrit del rodatge: Senyor Negri, llegint el darrer capítol del vostre llibre, quan us referiu a Sant Francesc dAssís, mheu fet pensar en Descola. La multitud, aquest sentiment de riquesa, es pot percebre en la descoberta del poder ontològic duna lectura animista del món? I podria posar una hipòtesi política per formular una ecologia nova per ajudar-nos a encarar al món?”

De la mateixa manera que Negri posa la joia de la felicitat com si fos la física i l’ètica de la revolució, també Agustí d’Hipona creia que l’amor era l’entrellat del cosmos. La dinàmica de la història ens torna a posar dins l’energia de la lluita, però l’ordre positiu –la raó que ho lliga– no ha de ser el benefici, ans l’amor a l’altre. Per als cristians neoplatònics, l’amor era un impuls ordenador en la seva utilitat i joia. La cosmologia universal, però, ha passat a ser biopolitica: l’ordre visible és en la ceguesa; i a la llum, la política vella ha de morir. No hi ha res més grotesc que veure aquests dies els Estats prenent mesures sanitàries amb instruments de mesura propis d’una geografia política obsoleta, fora de la geografia humana i els avenços tecnocientífics, i a anys llum de les idees noves. Les revoltes felices són les que han provocat els grans canvis i nous espais de llibertat.

Chute de la colonne Vendome, 16 de maig de 1871. Tiratge albuminéé. Fotògraf anònim.
Chute de la colonne Vendome, 16 de maig de 1871. Tiratge albuminéé. Fotògraf anònim.

Al final del film, Hugonnier ofereix a Negri una fotografia postal: és una impressió original en albúmina del 1893 de la columna Vendôme per terra, que havia estat enderrocada durant els fets de la Comuna de París, el maig de 1873. La columna estava coronada amb l’estàtua de Napoleó vestit de general romà i decorada amb baixos relleus amb escenes de guerra, i folrada amb la fosa dels canons de la batalla d’Austerlitz. El pintor Gustave Courbet va ser condemnat i empresonat perquè havia estat considerat provocador dels aldarulls antimilitaristes. “Buscant a Gustave Courbet, he vingut fins a vós” –li va dir Hugonnier a Negri. Com nosaltres, que buscant l’amiga hem topat de nou amb Negri i amb ell amb Ferrer i Guàrdia.

El rebuig del treball i de l’autoritat és el principi d’una revolució política, però el rebuig per ell mateix és buit. Ens abocaríem a un suïcidi social. Hem de crear una alternativa real que passi de la consciència col·lectiva a favor d’una intel·ligència col·lectiva, que neix en l’amor i confiança  en la comunitat. No hem de sortir al carrer d’un a un, hauríem de sortir en comunitat. Aquí us deixo la columna.

Marine Hugonnier ens ofereix, així mateix, un petit film. El va enregistrar la nit de l’1 de maig. És el moment on Antonio Negri es demana “Què vol dir anar plegats? Tots plegats…?” L’un amb els altres. A la fosca, a l’eclipsi de la nostra ceguesa col·lectiva, se’ns fa visible el punt de llum del monitor i el punt de llum vibrant del curs del temps. El filòsof ens parla de la comunitat, i tot seguit la càmera altra se’n va cap al centenar de punts de llum que fan les finestres externes a la gran ciutat. A Londres, com a qualsevol altra. També Joan Miró, al mig de la nit de la gran guerra, pintà damunt el papir de l’univers un ideograma d’esperança, les constel·lacions. Desitjo retrobar-nos, tots plegats, per copsar la paràbola sobre la fosca, el retrat del filòsof i la llicó política en el film d’Hugonnier.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Marine Hugonnier: London, UK/ May 1st 2020.
Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close