Exposicions

L’artista com a franctirador

Coincideixen als tres espais del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, els treballs audiovisuals de dues artistes que s’han distingit per la seva capacitat de furgar en les escletxes del sistema polític i social per posar-ne en evidència l’arbitrarietat, les contradiccions o l’abús des d’una inequívoca perspectiva de gènere. Núria Güell i María Ruido han vingut a pertorbar-nos, no n’hi ha cap dubte, però les seves produccions, en l’encreuament del cinema documental, la poètica d’acció i l’assaig visual, tenen també un gran poder reparador com a desafiament a l’autoritat instituïda.

Núria Güell. El mamporrero y otros síntomas
Bòlit del Pou Rodó i Sant Nicolau
Fins al 9 de febrer
María Ruído. Estado de malestar (malestar_exhuberancia_anomalía)
Bòlit de la Rambla
Fins al 16 de febrer

Fins on estem disposats a arribar per denunciar l’abús de poder? I la vulneració dels nostres drets? I la llibertat de pensament? Ens casaríem amb un estranger desconegut, escollit per un jurat de prostitutes, només per soscavar la política de controls migratoris, com va fer Núria Güell? La majoria, admetem-ho, som incapaços de demanar ni un full de reclamacions, i la sola visió d’un agent uniformat ens genera més inquietud que una pel·lícula de Hitchcock, que sentia autèntica aprensió pels executors de la llei. Per posar el sistema contra les cordes ja tenim, ben mirat, l’art, o almenys una determinada manera d’entendre’l com a dispositiu (un gallet?), com a discurs, que ens proveeix d’històries exemplars amb les quals simular la nostra pròpia venjança.

L’artista Núria Güell.

Des d’aquesta perspectiva, Núria Güell (Vidreres, 1981) i María Ruido (Xinzo de Limia, Ourense, 1967) són dues de les creadores més interessants del panorama peninsular, amb uns treballs que s’endinsen amb determinació en l’activisme, la transgressió i un qüestionament continu de l’estat de coses consensuat des d’una posició de franctiradores. En un context de mobilitzacions ciutadanes en què hi ha en joc la conquesta massiva de l’espai públic, les seves incursions solitàries en terrenys conflictius per desafiar les forces de l’ordre, siguin aquestes encarnades per un ministeri, un museu, la burocràcia o el patriarcat, actuen com a esmolets enutjosos que apunten amb bala, sense afiliació de cap classe, als mals i les paradoxes que afligeixen la col·lectivitat. Val la pena aprofitar els pocs dies que totes dues coincideixen al Bòlit de Girona per aprofundir en les seves propostes: Núria Güell, a la capella de Sant Nicolau i a la seu del centre d’art del Pou Rodó, aplega quatre peces al voltant de les nocions de raça i masculinitat, identitat (patriòtica) i imaginari religiós, dues de les quals han estat concebudes per a la present exposició, i María Ruido projecta al Bòlit de la Rambla el treball Estado de malestar, una indagació sobre el patiment psíquic que genera la societat capitalista amb la qual va rebre el 4t Premi de Videocreació, coproduït per la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, Arts Santa Mònica, Departament de Cultura i Loop Barcelona.

Projecció de “Una película de Dios” al Bòlit.

Si bé el mitjà audiovisual és comú en l’obra que aquí presenten, i també la intenció de remoure els fonaments dels espais de poder servint-se d’amplis i sòlids referents intel·lectuals, difereixen en el llenguatge, en el to, en les maneres; en allò que en literatura en diríem l’estil, si elles acceptessin la cerca d’una qualsevol forma d’expressió individual com un dels seus propòsits. Allà on Núria Güell es revela directa i incisiva, amb un cert gust per la provocació, Maria Ruido aborda el seu tema raonablement reservada, amb delicadesa, que no vol dir amb pusil·lanimitat. Pot ser una percepció enganyosa, deguda a la diferent textura emocional dels motius que tracten: desemmascarar les fal·làcies racials i patriòtiques a través de l’ofici de l’apuntador (l’especialista encarregat de dirigir l’òrgan reproductor dels mascles en l’operació d’acoblament del bestiar) pot tenir alguna cosa de gag irreverent, si s’aïlla de l’elaborat aparell teòric sobre el qual se sostenen les imatges, mentre que donar veu a l’ansietat i la depressió contemporànies per mitjà d’algunes de les persones que han hagut d’afegir al seu patiment, el que els procura un sistema de “salut mental” de pràctiques repressores, somou temors potser més íntims, per més que el muntatge posi en evidència una crítica global a una societat que margina com a anòmals, i sovint amb mètodes brutals, els més fràgils, els que no encaixen.

Sigui com sigui, totes dues advoquen per un art que s’allunya dels paràmetres de la historiografia convencional per erigir-lo en una espècie de consciència, una arma política des de la qual assenyalar les febleses de les estructures hegemòniques per les quals ens regim, fins i tot dins el mateix sistema institucional de l’art. De fet, tota l’exposició El mamporrero y otros síntomas, de Núria Güell, es pot entendre com una relectura de motius tradicionals de la pintura, des del classicisme implícit en la mateixa idea de “puresa”, fins al gènere eqüestre, la representació del cos femení des d’una mirada obsessivament masculina (com en el treball produït per al MUSAC De putas. Un ensayo sobre la masculinidad) o el llarguíssim recorregut que té dins el món occidental la iconografia religiosa (Una película de Dios, realitzada a Mèxic amb nenes d’una casa d’acollida).

Les dues peces produïdes expressament per a Girona aprofundeixen de fet en la línia de posar en un compromís el mateix espai municipal que les acull oferint com a regal a la ciutat l’obra Obsequi de cortesia, ni més ni menys que un destil·lat de semen d’autèntic burro català adquirit al Ministeri de Defensa espanyol. Que l’autenticació d’un producte nacional depengui de l’administració d’un Estat que rebutja dins el seu territori qualsevol estatus de nació que no sigui el seu ja és un perfecte contrasentit, però Núria Güell apunta encara a un fenomen més problemàtic, potser perquè passa més sovint inadvertit: la normativa que impedeix als dirigents polítics apropiar-se a títol personal els regals oferts per raó del seu càrrec ha obligat l’Ajuntament a lliurar la càpsula amb l’ADN de burro al Museu d’Història, que l’ha hagut d’inventariar entre les peces de la seva col·lecció. El museu, en conseqüència, esdevé còmplice de la perpetuació d’un ideari racial que es remunta, com posa en evidència l’altra obra creada per a Girona, El valor de la puresa, a la fixació de Felip II de crear el cavall perfecte, genuïnament hispànic, d’acord amb un frenètic programa de millora genètica de l’espècie. Tot plegat pot semblar un batibull de missatges de mal digerir, excepte que ben mirat l’exposició de Núria Güell al Bòlit apunta al nus gordià que ja desenvolupava a Pàtria i Patriarcat: que el poder és fal·locèntric, i que el seu centre gravitatori no és sinó un òrgan genital.

Fotograma de “Estado de malestar”, de María Ruido.

A Estado de malestar, la pel·lícula que presenta María Ruido, podríem estar assistint a l’últim escalafó d’allò que en l’obra de Núria Güell conservava encara una pàtina burlesca que invitava al somriure. Aquí a penes hi ha res on aferrar-se, perquè la crítica s’adreça en bloc al que Richter i Polke van definir de “realisme capitalista”, que ha generat una societat malalta, tremendament vulnerable i dependent dels fàrmacs, sotmesa com està a una tensió feroç per no defraudar les expectatives que un caduc estat del benestar il·lusòriament li procura. “No som malaltes, sinó notes discordants”, diu una de les integrants del col·lectiu de suport en salut mental Inspiradas de Madrid, que aporten un testimoni corprenedor introduint a la pel·lícula el tracte vexatori que pateixen les dones en unes institucions psiquiàtriques regides també per prejudicis masclistes. María Ruido ha tingut molta cura d’embolcallar el seu assaig visual d’un tractament respectuós per no caure en el tòpic, afirma, de “portar el boig a escena, de mostrar-lo com aquell altre que no som nosaltres”. Tots podem lliscar, en qualsevol moment, cap a l’anomalia i quedar descavalcats de la cadena de producció, però la trampa és aïllar-se a casa, tractar-se a un mateix com a desperfecte, i ometre la responsabilitat col·lectiva en les depressions i ansietats que generen unes formes de relació i de treball que no permeten donar curs a “la vida que mereix ser viscuda”, com diu una altra de les veus convocades en el film.

Partint dels textos de l’escriptor i crític cultural anglès Mark Fisher (“el capital fa emmalaltir el treballador, i després les companyies farmacèutiques li venen drogues perquè se senti millor”), però també del químic i pensador Santiago López Petit, que pateix síndrome d’esgotament crònic, o del psiquiatre Guillermo Rendueles, que va diagnosticar que molts casos clínics se solucionarien simplement garantint els drets laborals (“tu no necessites un psiquiatre, sinó un comitè d’empresa”), María Ruido denuncia la precarietat del treball, la competitivitat sense treva o la burocratització de la vida quotidiana a través dels efectes emocionals que generen, que el mateix sistema només proposa pal·liar amb medicaments adormidors i un consumisme compulsiu, o amb allò que l’artista anomena el “voluntarisme màgic”, segons el qual només sucumbirien els més febles si, d’acord amb la glorificació de l’individualisme liberal, amb voluntat s’aconsegueix tot. Adoptant formes del documental, Estado de malestar aporta el testimoni de filòsofs, psiquiatres, infermers, sociòlegs i, sobretot, persones que han patit algun d’aquests trastorns, com ella mateixa, o que han ingressat en el sistema de salut mental per rebatre no només les definicions d’anomalia, sinó per mostrar el patiment que causa aquest sistema com un dolor que ens concerneix, per “socialitzar el malestar” i buscar-hi, col·lectivament, alternatives.

Eva Vázquez
Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca