Secció: Patrimoni

L’ascensió i caiguda de la Barcelona gòtica feta exposició

Hi ha qui veu Barcelona una capital eterna, geogràficament natural i independent dels avatars de la història. Els dos mil·lennis llargs que té serien un trajecte recte i constant en aquesta direcció, només sincopat per alguna aturada o entrebanc passatger. Altres es pregunten si ha estat així, si la seva hegemonia estava predeterminada o podria haver pres altres camins. Hi ha qui diu que la potència medieval venia de l’antiguitat.

Hi ha qui pensa que, per contra, va sorgir del canvi radical de l’ordre a Europa quan entre els segles VIII-IX s’erigiren dues noves potències a occident i Barcelona va esdevenir lloc de frontera entre elles, els carolingis al nord i el poder islàmic al sud. Són qüestions debatudes. Allò que és segur és que des d’aquesta nova posició estratègica, entre l’any 1000 i el 1300, de cap d’un petit comtat depenent va passar a capital d’un gran reialme crescut sobre la península i mar enllà.

Barcelona capital mediterrània.
La metamorfosi medieval, segles XIII-XV.
MUHBA, Saló del Tinell
Fins el 6 de gener del 2020. Prorrogada

La gran ciutat medieval va gestar-se acceleradament entre 1150 i 1250 i en l’eclosió d’aquest procés és just on comença l’exploració que en fa l’exposició Barcelona capital mediterrània. Ho fa guiada, com pertoca, per un rigorós relat històric desgranat en fi equilibri amb la presentació de les obres i els recursos que la il·lustren. Virtuts que cal ponderar perquè no sempre es troben ni ho fan amb prou equilibrada combinació, sinó que sovint es descompensen i un una es menja o disputa amb l’altre, entre discurs, peces i documentació.

Armorial català. Bernat de Llupià. 1480-1530. BC
Armorial català. Bernat de Llupià. 1480-1530. BC

L‘objectiu ha estat mostrar de quina manera la ciutat era formada socialment i com institucionalment s’articulava en els segles gòtics, alhora que exposar el seu desenvolupament econòmic, cultural i artístic. L’observació és dinàmica i penetra dins la greu crisi del segle XV per apuntar les reformes subsegüents, ja dins la monarquia hispànica i l’imperi dels Hausburg. Tot un vast programa bastit a consciència des del propi museu, esdevingut veritable aparell de recerca i experimentació, en contra del trist tarannà general.

Per començar i sense voler desmerèixer-la, dir que una mostra amb la Barcelona gòtica per argument, presentada a la cambra de paraments dels Palau Reial Major, és a dir el saló del Tinell que vindria a ser el del tron, per entendre’ns avui, té molt de guanyat. Pocs vells reialmes europeus conserven una peça així d’explícita de la seva magnificència medieval tot presidint la ciutat medieval.

Principals cases religioses de Barcelona
Principals cases religioses de Barcelona

Ciutat dinàmica, monarquia expansiva i capitalitat política es fan explícites en l’edifici. D’ell i de tot el Palau Rial Major s’exhibeix una animació 3D que explica la seva evolució constructiva del segle XI al XV. Fruït d’una àmplia investigació, renova molt allò que de la seva arquitectura fins ara se sabia. Una peça de per si ben remarcable. Però si la sala imposa, també una de les primeres obres que s’hi mostren. Són les excepcionals pintures del segle XIII que decoraven una antiga cambra d’aquest mateix palau i que descobertes cap el 1940 s’exhibeixen al saló des de llavors. Perdudes abans en l’alçada i la penombra, ara es poden observar en nova presentació i llum que els fa justícia. S’hi representen les forces militars sota l’empara reial amb la bellesa d’una pulcre i estilitzada figuració pregòtica que s’ajunta al valor documental i històric de poder-hi identificar per l’heràldica personatges i llinatges vinculats al Jaume I.

Des de bon començament l’exposició presenta una doble disposició. Per un costat, en expositors seguits i paral·lels als llargs murs del Tinell i per altre una successió d’ambients autònoms que ocupen l’espai d’enmig de la sala. El contingut del primers tracta sobretot de la manera de viure dels barcelonins en allò que els era d’ús i servei més comú. Hi ha terrissa diversa, feta aquí i portada de fora, eines, armes, instruments de música i altres peces majoritàriament domèstiques o d’ús personal, siguin de treball, joc, parament de casa, vestuari o guarniment i més singulars i excepcionals o luxoses de decoració, devoció o commemoració funerària.

Retaule de sant Marc, encarregat per la confraria dels Sabaters a Arnau Bassa, per a la catedral de Barcelona. Actualment, a Santa Maria de Manresa. 1346
Retaule de sant Marc, encarregat per la confraria dels Sabaters a Arnau Bassa, per a la catedral de Barcelona. Actualment, a Santa Maria de Manresa. 1346

Recomanable molt l’atenció de detall a aquest repertori d’objectes a vegades sorprenentment familiars per secular continuïtat i a vegades de desconcertant disseny, remot i intrigant. Hi ha peces ostentoses i moltes de factura humil de fort impacte plàstic per l’exquisidesa formal o l’expressivitat material. En l’arreplec se sumen els vells fons del museu de notable qualitat amb gran quantitat de peces noves, és a dir, troballes fetes en les excavacions dels darreres temps i que han enriquit extremadament la col·lecció medieval, aquí molt triada i amb força peces que per primer com es mostren al públic i mereixen ser assaborides.

Pel que fa als ambients autònoms són de temàtica monogràfica, diversa i extensa: la composició social, les activitats comercials o literàries, l’organització municipal i el poder reial, les institucions assistencials o els factors de la crisi i el canvi de model urbà. S’hi presenten materials de molt diversa índole, molts documents originals de pulcre factura o esborranys deixats en brut, llibres manuscrits i primer impresos, escultures especialment remarcables en pedra o terra cuita i algun retaule, material sonor i audiovisuals especialment didàctic i rellevant. Les peces no només s’han buscat i portat dels més sabuts fons locals, sinó de més enllà i menys coneguts, encara que a voltes han estat els més pròxims els difícils d’obtenir o impossible. És el cas d’alguns fons religiosos guardats amb recel i gasiveria, dels què s’ha refusat mostrar peces mestres com el tron del rei Martí de la catedral barcelonina o el rotlle genealògic reial que hi ha a Poblet, tots dos negats amb arguments peregrins.

Frontal de l’altar de sant Jordi encarregat per la Diputació del General, per a la capella homònima del Palau de la Generalitat de Catalunya. Antoni Sadurní. 1450-1451. GC
Frontal de l’altar de sant Jordi encarregat per la Diputació del General, per a la capella homònima del Palau de la Generalitat de Catalunya. Antoni Sadurní. 1450-1451. GC

A canvi es poden examinar i fruir peces excepcionals, poc o gens vistes, llunyanes o properes, com són els escuts o pavesos destinats a cerimònies fúnebres conservats a la parròquia del Pi, l‘espasa reial de sant Martí del Museu de l’Armée de Paris, el brodat gòtic de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, un fragment de vitrall gòtic de l’església de Santa Maria del Mar o, en un altre extrem d’interès, la senzillesa d’una curiosa bossa de pell per guardar diners conservada a la catedral. De la molta documentació d’arxiu i obres manuscrites, sempre difícils de contemplar, remarcar la primícia d’un mapa del regne catalanoaragonès de Nàpols en el segle XV trobar recentment a l’arxiu històric de Bizkaia. D’altres bellíssims són els usatges de Barcelona, llibres de confraries, documents hebreus, l’anotació musical de l’anomenada missa de Barcelona d’època del rei Martí, això com també llibres de comptabilitat, actes fundacionals dels hospitals urbans, un repertori heràldic de la Biblioteca de Catalunya amb acurades imatges o les primer obres impreses a Barcelona i destacar una xilografia esplèndida que representa el rei Ferran el Catòlic presidint el seu consell. En suma, presentació de materials arqueològics, textuals i obra artística de gran atractiu, divulgació històrica sòlida i oferta rigorosa a la sempre interessada curiositat ciutadana dels barcelonins, tot plegat fa una exposició remarcable.

Com bé diu en subtítol la mostra no vol ser estàtica sinó seguir la transformació de la ciutat, el seu apogeu medieval i no amagar el seu col·lapse, per esbossar el redreç assajat després d’una guerra civil el segle XV. En va sorgir ferma però secundària en un ordre girat a l’Atlàntic i dominat per reialmes aliens. Podria haver continuat en posició subalterna, discreta i conformada, però entre els segles XVII-XVIII emprendria una nou dinamisme que la caiguda de l’antic règim i les revolucions subsegüents tornarien a fer-la capital, entre el Vuit-cents i el segle XX. Fins a quin punt la ciutat nova i contemporània es deuria a l’etapa medieval o seria una nova fundació moderna també seria un bon assaig de reflexió a l’entorn de la mostra.

E. Riu-Barrera

Arqueòleg i historiador. Al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat Catalunya és responsable de la recerca aplicada a la restauració.. Coordinador de les actuacions al monestir de St. Pere de Rodes (1990-1999) i Sta. Maria del Mar (2009-2017). Membre dels equips del pla director de St. Pere de Terrassa (1998) i de l’avant proposta de restauració de palau de la Generalitat (1998). Autor del primer informe sobre el fals claustre de Palamós (2012). Investigador associat al grup EMAC de la UB.

Ha excavat a la ciutat de Barcelona i ha intervingut a la capella de Sta. Àgata, la cartoixa d'Escaladei, els monestirs de Vilabertran, Casserres i St. Cugat del Vallès, als castells de Mur i Miravet, les esglésies de la Vall de Boí. Membre de l’equip del mapping de St. Climent de Taüll (2013).

Becat per la Getty Foundation pel projecte La fundació de la ciutat: Mites i ritus (CCCB 1998-1999). Comissari de les exposicions La fortuna d'unes obres. Sant Pere de Rodes (MFM, 2006), Gilabertus, un viatge decisiu a la descoberta del romànic (MEV, 2007) i L'Esculapi, el retorn del déu (MAC, 2007). Comissariat amb Mireia Freixa per l’Any Puig i Cadafalch 2017 i l’exposició Puig i Cadafalch arquitecte de Catalunya (MHC, 2017).

Llibres: La capella de Santa Àgata del palau reial major de Barcelona (1999), Intervenir a la muralla romana de Barcelona (MUHBA 2017) i Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941) 2017. Director del volum Arquitectura III de L’art gòtic a Catalunya (2003). Editor amb P. Vélez de la monografia RIU SERRA (1921-2006), escultor i dibuixant (2012), dedicada al seu pare. Membre del consell de redacció de la revista L'Avenç (2000-2007).
Avatar

E. Riu-Barrera: darrers articles (Veure-ho tot )