Teatre

L’ascensor teatral no funciona

La crisi econòmica brutal que va patir el nostre país no s’ha resolt, encara, des del camp teatral. Ni apareixen nous directors, ni surten nous dramaturgs, ni descobrim nous intèrprets. Sí, de joves, n’hi ha. Una pila. Però el que no tenim són estructures que permetin que un artista teatral pugui passar del Capitol al Goya, de la Sala Atrium al Lliure, de la Flyhard al Nacional. Sovint es queden en els terrenys intermitjos de la Sala Beckett, de produccions que malviuen uns pocs dies al teatre públic. Així, no hi ha manera de què el públic general els pugui conèixer.

Encara avui, a Catalunya, el principal mitjà de visibilització per a un actor que comença és TV3. El ‘Merlí‘, el ‘Polseres vermelles‘ o el ‘Cites‘ de torn que fa servir material jove són sovint l’únic trampolí que té un intèrpret de menys de 25 anys per treure el cap i entrar dins el repartiment d’una gran producció. I això que hi va haver una època en què havia deixat de ser-ho: la generació de Clara Segura, Pablo Derqui, Julio Manrique, Laia Marull i Nora Navas va tenir suport audiovisual, però es van fer un nom trepitjant escenaris, de petit a gran. Els que són vint anys més joves que ells, s’han trobat totes les portes barrades i la tele ha estat l’única manera de cridar “hola, soc aquí”.

A la cartellera de Barcelona, per altra banda, sempre hi havia el ‘hit’ generacional que feia d’ascensor. Que si ‘Cop de rock‘, que si ‘Germanes‘, que si ‘Sé de un lugar‘, que si ‘Jo mai‘. Abans d”El curiós incident del gos a mitjanit‘, els teatrers pota negra ja sabien qui era Pol López, però el gran públic del teatre, no. Avui els èxits generacionals són flors d’estiu, massa vegades muntatges unipersonals, com ‘A.K.A.‘, de Daniel J. Meyer.

Pol López va ser descobert pel gran públic gràcies a 'El curiós incident del gos a mitjanit'. Foto: Ros Ribas
Pol López va ser descobert pel gran públic gràcies a ‘El curiós incident del gos a mitjanit’. Foto: Ros Ribas

Elisabet Casanovas deu ser l’intèrpret de menys de 30 anys que més alt ha pujat en els últims anys. Sergi Belbel va fer un càsting per trobar la Zerafina de ‘La senyora Floretina i el seu amor Homer’ i va topar amb ella. Va ser tan gran l’èxit d’aquesta funció, que Belbel no va dubtar a donar-li el paper de Kassandra, un monòleg de Sergio Blanco, també vist al TNC. I aquesta temporada, al mateix teatre, es ficarà en la pell de Marilyn Monroe al ‘Monroe-Lamarr‘ de Carles Batlle. Poca broma.

Una altra actriu que s’ha disparat és Anna Moliner. Apunta a estrella, sens dubte. Té un gran do per al musical i la comèdia. I, com Casanovas, té allò tan difícil de trobar: carisma. ‘Els jocs florals de Canprosa‘ de la temporada passada va ser un cim apoteòsic. Ara és a la Beckett en una obra petita (‘Rita‘), però no li falten ofertes per seguir tirant amunt.

Hi ha molts projectes per a que els xavals vagin al teatre, però, en canvi, hi ha poques iniciatives que permetin que els joves artistes facin sentir la seva veu

Moliner i Casanovas són l’excepció que confirma la regla. I la prova que hi ha talent de sobres… Hi ha molts projectes per a que els xavals vagin al teatre, però, en canvi, hi ha poques iniciatives que permetin que els joves artistes facin sentir la seva veu. La Kompanyia del Lliure va ser una brillant idea de Pau Carrió que ha mort. El T6 de noves dramatúrgies del TNC fa anys que va ser enterrat. Tenim Els Malnascuts a la Beckett, però es tracta d’un projecte tan precari que que hi hagi nascut el Col·lectiu VV.AA. ens sembla un miracle diví.

La Kompanyia del Teatre Lliure ha estat l'última experiència per fer que l'ascensor teatral funcioni. Foto: Ros Ribas
La Kompanyia del Teatre Lliure ha estat l’última experiència per fer que l’ascensor teatral funcioni. Foto: Ros Ribas

Ara, vostès, em podran dir que fa no res els parlava de les grans companyies joves. Sí, tenen raó. Però també els comentava que són un fenomen reactiu a la manca d’oportunitats (allò de la unió fa la força), perquè hi ha estructures que et permeten ‘burlar’ les grans institucions públiques i privades que estan obertes a les propostes col·lectives. Poques, però hi són. La principal és el festival Grec. També hi ha FiraTàrrega i, en menor mesura, Temporada Alta. Aquests són els que permeten treballar amb condicions dignes. La resta, sovint institucions semi públiques, ofereixen misèria. Saben que hi ha ‘fàbriques de creació’ que ‘furten’ el 50% de la taquilla als joves?

Fa feredat anar al DOGC i veure com Dagoll Dagom, que fa 40 anys que funciona, rep 400.000 euros per aquí, 200.000 per allà. El mateix que La Perla 29. O Bitò Produccions. O Focus. Els grans reben molts diners. Els petits, molt poc. I així no hi ha manera de canviar les coses.

Si baixem al terreny dels directors i dels autors la cosa encara es complica més. El tap generacional és tan gros i pesat que fa no-res que els de trenta-i-molts i quaranta-pocs gaudeixen d’oportunitats dignes. Així com Dones i Cultura fa la gràfica de quantes dones estrenen cada temporada, algú hauria de presentar una estadística amb l’edat mitjana dels creadors. Estic segur que volta els 50 anys. No només cal feminitzar les institucions, sinó que cal rejovenir-les. Hi ha homes blancs que fa més de dues dècades que estan al front de teatres finançats amb diner públic i aquí no passa res.

El pitjor de tot és que les institucions no facin la seva feina. Una manera d’aconseguir que l’ascensor funcioni passa per les ajudes del departament de Cultura. A través d’elles, almenys, les companyies joves podrien sortejar l’entumiment dels teatres públics, fundacions i empreses privades subvencionades. Però, és clar, no es pensin que el nostre govern molt català que dedica un miserable 0,7% a la cultura hagi pensat a reequilibrar res. Fa feredat anar al DOGC i veure com Dagoll Dagom, que fa 40 anys que funciona, rep 400.000 euros per aquí, 200.000 per allà. El mateix que La Perla 29. O Bitò Produccions. O Focus. Els grans reben molts diners. Els petits, molt poc. I així no hi ha manera de canviar les coses. Perquè els petits, si volen créixer, estan obligats a passar pel sedàs dels que reben els diners públics. Sols, aspiren a rebre 15.000 eurets. I encara gràcies.

El sector teatral necessita un Lluís Cabrera, alma màter del Taller de Músics (d’allà on han sortit Rosalia, Sílvia Pérez Cruz, etc.). Fa 20 anys es va plantar davant la conselleria de Cultura i va demanar que el sistema de transferència de diner públic canviés, que no podia ser que la música clàssica s’emportés el 90% de les subvencions. Va ser tenaç i va guanyar la partida. El que era un sistema opac i poc clar, ara és força clar, almenys en el món de la música.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca