General

Lasciate ogni speranza

Al setembre del 2019 vaig començar a escriure un article sobre l’estat de les polítiques culturals i el futur immediat que vaig deixar a mitges per acumulació de feina. Bàsicament, argumentava que podíem donar per perduts els següents deu anys pel que fa a polítiques culturals i que hi havia poca cosa a fer. Més d’un any més tard, i aprofitant que s’acosten les eleccions catalanes, reprenc l’article, amb el mateix títol i si cal encara amb menys fervor envers el futur en termes culturals: no hi ha motius per a l’entusiasme i més val que ens preparem per al que ve.

Abans d’entrar en qüestions estrictament culturals, penso que no podem deixar de banda dos factors estructurals que suposen un llast per a l’activitat cultural: d’una banda, l’excessiu pes de l’habitatge en el pressupost mensual i la manca de racionalització dels horaris. Tot i que hi ha projectes de llei sobre la taula —regulació dels lloguers, reforma horària—, no sembla que avancin al ritme adequat. Sense aquests mecanismes, no podrem resoldre una qüestió fonamental: la manca de recursos i de temps que els ciutadans podem destinar a la cultura (o tantes altres coses). Actualment, l’espectador cultural és un autèntic heroi; necessitem alliberar temps i diners per reforçar la viabilitat de molts projectes culturals, especialment dels privats (comercials o independents).

En un segon pla, dues altres qüestions que fa temps que arrosseguem: l’estatut de l’artista —un autèntic viacrucis del qual crec que no cal parlar— i l’infrafinançament de la ciutat de Barcelona, que no només afecta la ciutat i les grans infraestructures, sinó que els seus efectes s’estenen a tot Catalunya i són les baules més febles les que en paguen el preu més alt. En aquest sentit, és una gran derrota que no haguem aconseguit resoldre el tema de l’infrafinançament de la ciutat en termes culturals. Ens hem acostumat a veure com l’Ajuntament de Barcelona és el gran sostenidor de la cultura a la ciutat, fins i tot d’aquelles estructures d’àmbit nacional i estatal. És una anomalia que lluny de corregir-se es va assentant i eixamplant.

Uns pocs exemples: ja fa anys que és l’Ajuntament qui aporta més al MACBA. En concret, aquestes són les aportacions de les tres administracions consorciades per al 2020: Ajuntament de Barcelona, 4.616.426 € (40%); Generalitat de Catalunya, 3.078.565 € (27%); Ministeri de Cultura de l’Estat, 1.192.900 € (10%). En el mateix pressupost es preveien uns ingressos propis de 2.431.893 €, més del que aporta el Ministeri i una mica menys del que aporta la Generalitat. Perquè ens fem una idea, el Museo Reina Sofía té un pressupost de quasi 40 milions d’euros, tots aportats per l’Estat (el pressupost anual del MACBA no arriba als 12 milions d’euros), a banda d’una fiscalitat molt més avantatjosa pel fet de tractar-se d’un museu estatal. En el cas del MNAC, amb un pressupost de poc més de 15 milions d’euros, les coses estan una mica millor repartides: la Generalitat aporta 6.778.329,93 € i l’Estat, 2.181.330,00 €. I quan ha calgut ajudar la Fundació Miró de Barcelona, sempre ha estat l’Ajuntament qui més ha aportat, per davant de la Generalitat (diria que l’Estat ni s’ha pronunciat, encara, tot i que acaba d’anunciar una aportació milionària extraordinària per al Museo Thyssen, que en un principi s’havia d’ubicar a Barcelona, fins que el projecte es va trobar amb la negativa de l’Estat).

La primera pedra del MACBA.

Ens hem acostumat a aquesta foto, però això té un efectes devastadors per a tot l’ecosistema cultural. Bàsicament, l’Ajuntament, en lloc de dedicar-se a cultura de proximitat, circuits independents, creadors emergents i biblioteques, entre d’altres, ha de cobrir necessitats dels grans equipaments supramunicipals i hipotecar una part important del seu pressupost. Si la Generalitat i l’Estat no fan un gir de 180 º, serà difícil pensar que la precarietat de tot el sector sigui algun dia història: la factura la paguen sempre els més febles. La reivindicació del 2% del pressupost de la Generalitat dedicat a cultura hauria de ser un compromís de mínims de qualsevol candidat a dirigir el país. I sobre l’Estat… ni hi és ni se l’espera. Però és inacceptable. De fet, ja seria un miracle que es reforcés l’acord de cocapitalitat cultural —amb els diners que implica— i que augmentessin un 10% l’aportació en tots els consorcis en què se suposa que participen.

Més enllà d’aquesta tensió a què sotmeten la ciutat —i de retruc el país— dues de les tres administracions responsables, considero que hi ha marge d’acció i que les coses es poden fer millor. Un tema que ningú s’atreveix a tractar és el de la gestió econòmica de la cultura: molts dels problemes amb què ens trobem es deriven d’una mala gestió i d’una incapacitat per fer treballar en sintonia direcció artística i gerència. Ningú no gosa contradir els gerents i la gestió econòmica no és mai objecte de crítica: aquí tenim un problema greu, perquè les canonades perden molta aigua i no sembla que ningú ho vulgui acceptar.

Un altre tema que ningú vol abordar són els problemes derivats dels edificis que acullen moltes institucions, que sovint presenten problemes estructurals i costos de manteniment elevadíssims. Com que no hi ha hagut mai un seguiment dels projectes arquitectònics, s’han fet autèntiques barrabassades. Potser un dels casos més sagnants és el del CCCB: després de totes les adaptacions que es van haver de fer per corregir deficiències o mancances del primer projecte —és cert que els arquitectes Viaplana i Piñón van haver de projectar un edifici sense entendre gaire de què anava—, l’ampliació incloïa un auditori pintat de blanc i altres disbarats que es van haver de corregir. Tothom recorda que el MACBA, en principi, no tenia auditori. I encara podríem seguir fins tard relatant problemes arquitectònics que bàsicament han estat un forat negre en els pressupostos de molts equipaments. 

Mariàngela Vilallonga presentant el seu producte estrella: Vibra.

Deixant de banda aquests dos factors generals, pel que fa al Departament de Cultura és evident que l’estructura en termes generals és obsoleta (i, com ja he apuntat, el pressupost és ínfim). A més, des de la restitució de la Generalitat, el Departament ha estat més obsessionat a buidar la capital de contingut i espargir pel territori tots els festivals de referència. Això, que sembla positiu per a alguns municipis, hauria de ser compatible amb la idea de tenir una capital amb unes infraestructures culturals de primer nivell —i també festivals.

En els últims cinc anys, hem vist desfilar tot un reguitzell de consellers: Santi Vila (2016-2017), Lluís Puig (2017), Laura Borràs (2017-2019), Mariàngela Vilallonga (2019-2020) i Àngels Ponsa (2020-2021). Cap d’ells ha pogut articular un projecte propi i mínimament sòlid més enllà de l’empenta de Santi Vila, que va quedar en poc. Laura Borràs, que potser era qui podia haver desplegat un projecte important —per vinculació amb el sector cultural i per la influència en el Govern—, tampoc no va poder articular un projecte propi que trenqués amb les dinàmiques heretades. Els casos de Vilallonga i Ponsa potser són els més decebedors: només cal recordar iniciatives com l’aplicació Vibra de la primera —sí, ja sé que ningú no se’n recorda— o la recent campanya del Departament, Més cultura, que és directament una apropiació de les reivindicacions del sector per justificar la inacció i al capdavall un insult. Tampoc hi ha hagut continuïtat en els projectes del Departament, i sense continuïtat és impossible que res fructifiqui. El Departament necessita una reforma a fons i un pressupost decent, però sense projecte no aconseguirem sortir del clientelisme que impera fa anys. De les pròximes eleccions no en podem esperar cap canvi en aquest sentit, seria massa ingenu.

Àngels Ponsa presentant la campanya “Més cultura”.

A l’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona ha anat parant els cops, encara que amb certa inestabilitat i manca de projecte en les dues últimes legislatures. Sembla, però, que potser en aquesta segona legislatura Barcelona en Comú ha aconseguit una mínima continuïtat, que probablement durarà fins al final de la legislatura: ja és alguna cosa (positiva). Si bé és cert que Joan Subirats no té un projecte propi i clar, ha demostrat que és una persona capaç d’assolir consensos i conciliar necessitats diverses; és, segurament, un dels millors regidors del PSC que han passat per l’ICUB. Ara bé, és difícil que un ajuntament pugui resoldre una situació tan tensionada: l’infrafinançament de la ciutat provoca que dins del sector cultural hi hagi una gran baralla per quedar-se amb una part de les molles i que els sector de base vegin sempre amb recel iniciatives de caràcter empresarial o les grans infraestructures, que al capdavall són igual de necessàries perquè l’ecosistema funcioni. Si no hi ha un circuit de sales de concert independents no és culpa dels grans festivals ni és culpa del MACBA que el teixit d’espais independents d’art sigui tan precari: és la misèria a què ens aboquen el que distorsiona el debat i erosiona l’ecosistema. També cal afegir que l’estructura actual de l’ICUB està molt envellida, ja que substancialment no ha canviat gaire des dels noranta. Això demostra un dels problemes greus de les polítiques culturals de la ciutat i del país: la manca de renovació tant en les estructures com en els lideratges, a banda d’una manca de rendició de comptes. Més continuïtat en els projectes i més mobilitat en les persones hagués estat una bona consigna. Però això no s’arregla, com pensa Subirats, senzillament canviant tots els noms. Així mateix, sobta que una iniciativa com la xarxa de Fàbriques de Creació sigui encara un desgavell difícil de resoldre malgrat els intents de dotar-la de coherència.

Dues de les peces que inexplicablement no acaben de gaudir de la centralitat desitjada són el CoNCA i el Consell de Cultura de Barcelona. En el cas del primer, si bé és cert que està recuperant la iniciativa, durant el mandat anterior la majoria de catalans vam oblidar que existia. Potser les atribucions actuals del CoNCA són escasses, però en moments com l’actual és un organisme summament important, i en certa manera podem dir que s’està posant les piles. En el cas del Consell de Cultura de Barcelona, no ha acabat d’aprofitar les oportunitats per situar-se al centre de les polítiques culturals i cap regidor/delegat hi ha cregut de debò. Fa temps que alguns reclamem que el Consell de Cultura ha de disposar de més capacitat de decisió i d’un pressupost propi suficient per desenvolupar un seguiment de les infraestructures culturals i ha de generar, en algunes decisions importants, el consens que els partits no són capaços d’assolir. També cal anotar que el Consell de Cultura no ha tingut la diversitat que hauria de tenir: Jaume Ciurana va tenyir el Consell d’un color convenient, i això mateix va fer al seu torn Berta Sureda. El Consell no s’ha de veure com un amic que no molesta, sinó com un actor que té tota la legitimitat. Aquesta diversitat, doncs, és una de les assignatures pendents del Consell de Cultura si aspira a guanyar centralitat i legitimitat. No puc deixar d’anotar que una de les iniciatives recents del Consell de Cultura de Barcelona, consistent a convertir els Premis Ciutat de Barcelona en beques destinades a creadors sense estructura, és una de les millors iniciatives d’aquests mesos tan durs.

Crec que també és necessari repassar el paper que han jugat algunes iniciatives ciutadanes que han entomat la veu crítica envers les institucions. Si bé la situació és cada vegada més insostenible, no tinc la sensació que iniciatives com Cultura de Base o el Parlament Ciutadà de la Cultura, entre d’altres, hagin aconseguit un avanç important. Sovint s’han quedat en anàlisis superficials i discursos solipsistes. I, com en ocasions anteriors, el malestar s’ha apaivagat amb mapeigs i censos, que ràpidament quedaran desfasats. Una de les assignatures pendents és la porositat del sistema —és a dir, que els ajuts públics i les institucions siguin més permeables a nous fenòmens i projectes—, més que no el retrat del present. Considero que l’objectiu hauria de ser crear sistemes flexibles més que no pas intentar funcionar amb velles estructures i el convenciment que les institucions públiques han de fer d’àrbitre de la vida cultural.

L’antiga Sala Metrònom.

Hi ha un últim aspecte que em sembla important, en aquesta anàlisi succinta: el sector privat que inverteix en cultura a fons perdut. És a dir, fundacions, col·leccionistes, mecenes i altres agents anàlegs. Aquí també hi ha qüestions preocupants. Per exemple, si bé fins ara hem tingut personatges com els col·leccionistes com Rafael Tous i Antoni Vila Casas, que han complementat l’ecosistema cultural amb total generositat, ens trobem amb una nova generació de mecenes que han canviat la manera d’actuar: en els últims mesos Tatxo Benet i Sergi Ferrer-Salat han decidit entrar en el món cultural a través del mercat, no des de la filantropia. En lloc d’entendre el teixit i provar d’aportar el que li manca, han decidit fer una competència deslleial a les llibreries. Quina llibreria independent (o no tan independent) pot competir amb un projecte empresarial que no necessita quadrar el compte de resultats? Considero que projectes com els d’aquests dos empresaris aporten més ansietat que confort per molt bonics que semblin en un primer moment.

Signatura de l’acord de col·laboració entre la Fundació Vila Casas i la Fundació Joan Miró.

En resum, el panorama és desolador, i crec que això no és una opinió aïllada. I vénen encara deu anys de desert i inacció: fa tants anys que no se sembra, que el camp trigarà a donar fruits. I què podem fer o esperar? Doncs crec que només podem confiar en els petits gestos i els projectes que no vulguin esperar el beneplàcit de les institucions. Més enllà d’alguns ajuntaments i algunes petites institucions que estan fent una tasca ingent —un altre dia hauríem de parlar del cas d’Olot, un cas de compromís i constància—, l’aire fresc vindrà de l’autogestió: més espais com el Konvent 2.0 i l’Antic Teatre, menys fer quinieles sobre qui serà la nova consellera. I mentrestant, haurem d’esperar que la biologia i l’obsolescència facin la seva feina i que les ments actuals deixin pas a tot una nova generació que afronti la situació, i ho faci amb estructures renovades i amplis consensos polítics. I amb un pressupost decent. Tot plegat, no serà difícil que passi abans de cinc o deu anys. Jo diposito tota la meva confiança en els creadors i gestors de menys de trenta anys: ells són els que han de dir que ja n’hi ha prou d’aquest tap. De moment, davant del panorama actual, però, només em ressonen aquests versos cada vegada que penso en el futur immediat de les polítiques culturals a Catalunya: “Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate”.

El Konvent 2.0 de Cal Rosal.
Eduard Escoffet

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close