Arts escèniques

L’avorrit carril del mig

Hi ha una falsa vella dicotomia que sobrevola el teatre català contemporani des de fa dècades i que les successives crisis no ha aconseguit desballestar. No es tracta de teatre comercial i teatre alternatiu, com deien fa vint anys, sinó de teatre del present.

El teatre que es pot veure a la cartellera de Barcelona aquesta setmana no és millor que el de fa quinze anys. No sé si dir que és pitjor. Fa quinze anys, això segur, era més divers, sobretot a nivell formal. Cada espai lluitava per guanyar-se un singularitat i, avui dia, la majoria d’espectacles són intercanviables, fins i tot entre sales públiques i privades. Curiosament, el TNC és qui ha aconseguit mantenir-se més fidel a un estil, a uns noms, a una línia, gràcies al seu entestament a reivindicar el teatre català del segle XX.

El problema principal rau en què hi ha una lluita aferrissada per atraure el públic. I que els arbres no deixen veure el bosc. Es parla molt de màrqueting, de com vendre els espectacles, de com ser atractius, de com fer que la gent vagi al teatre. Es dissenyen campanyes, es fan anuncis. De tot. Però es para molt poc esment en què s’està venent. I s’està venent un tipus de teatre que no és gaire diferent al de 1999.

Emma Vilarasau a 'Medea', dirigida per Lluís Pasqual, al Lliure. Foto: Ros Ribas
Emma Vilarasau a ‘Medea’, dirigida per Lluís Pasqual, al Lliure. Foto: Ros Ribas

Fins i tot les estrelles són gairebé les mateixes. Actors, actrius i directors que fan espectacles com s’han fet sempre. La culpa no és seva, sinó d’un sistema que no s’ha renovat, que ha fet anades endavant importants, però que sempre torna enrere. L’època de Calixto Bieito i Àlex Rigola al capdavant del Romea i el Lliure, respectivament, va ser un miratge.

Si mirem França, per exemple, i agafem una estrella d’allà, com Isabelle Huppert, i veiem la mena d’obres en què ha participat ens adonarem de tot això. La podem comparar amb Emma Vilarasau, que és una mica més jove. Algú li ha proposat un ‘Mary said what she said’ a la catalana? ‘Un tramvia anomenat desig’? Alguna cosa fora de la seva zona de confort? Huppert porta anys fent coses ‘rares’, a França, i el públic paga el que sigui per veure-la. Vilarasau, tan gran actriu com Huppert, podria fer el que volgués, però, és clar, li han de proposar.

Josep Maria Pou com a rei Lear al Romea, amb direcció de Calixto Bieito. Foto: Romea
Josep Maria Pou com a rei Lear al Romea, amb direcció de Calixto Bieito. Foto: Romea

No ens equivoquem. Als intèrprets consolidats, amb trajectòria, amb prou nom per omplir un teatre, els agrada ficar-se en jardins. Però han de ser vergers desbrossats, on hi puguin entrar descalços i no es tallin amb qualsevol ampolla trencada deixada anar per qui sap qui. Josep Maria Pou, per exemple, va saber jugar les seves cartes quan va decidir associar-se amb Bieito. No era una parella canònica, aquella, de les que dones per fetes, i, tot i així, ens va oferir nits memorables (‘Rei Lear’ i ‘Forests’).

Arran del documental sobre el Mago Pop a TV3, Toni Casares, director de la Sala Beckett des de fa més de vint anys, es preguntava: “Un teatre estàndard, acrític i pre-fabricat, de factura internacional, per atraure turistes a la ciutat, o una ciutat que s’expressa i es retroba i es confronta a si mateixa amb un teatre intempestiu? Dues possibles vies per a la política teatral a la Barcelona post-pandèmica”. La falsa vella dicotomia entre el teatre comercial (que atrau fins i tot turistes) i l’alternatiu. El ‘Mary said what she said’ que vam veure fa un parell d’anys al Grec no seria, alhora, les dues coses? Ja ho veuen: la dicotomia no funciona…

La salutació final de 'Nada es imposible', amb el Mago Pop al centre
La salutació final de ‘Nada es imposible’, amb el Mago Pop al centre.

El Mago Pop no és, ni de bon tros, el problema. Ni tampoc la solució. Té moltes més virtuts que defectes. Al seu darrere hi ha una il·lusió, unes ganes, un fervor, que a la majoria de teatres de Barcelona els manca. Haurien d’aprendre moltes coses de com ha aixecat la seva carrera i com ha comprat el Victòria per fer saltar la banca. Sobretot, hauríem de mirar els diners que s’ha gastat en el seu somni. Avui, sense turistes, ven cada nit les 600 butaques del seu teatre i fins al 3 de juny no hi ha tiquets disponibles. Poca broma.

No hi ha cap teatre a Barcelona que exhibeixi un teatre “intempestiu”. Bé, n’hi ha un: l’Antic Teatre, que està al límit de les seves forces, amb molt poca ajuda institucional i amb la seva principal font d’ingressos, el bar, tancada des de fa mesos. A l’Antic hi ha expressió, retrobament i confrontació amb la ciutat. Enlloc més. I d’aquí en surten molts dels artistes de Barcelona que passegen el seus espectacles per Europa.

Una escena de 'Falaise', amb música en directe i una coreografia
Una escena de ‘Falaise’, dels Baró d’Evel, amb música en directe i una coreografia. Foto: François Passerini

La resta de teatres es barallen per ocupar l’avorrit carril del mig, el de la peça ben feta, la cosa mona i ‘resultona’ que pugui agradar vells i joves, rics i pobres, gent de Gràcia, Sarrià, Poblenou i el Raval. Quan això és gairebé impossible. Amb il·lusió, sense cap espurna d’ensopiment, només ho ha aconseguit el Mago Pop, algun musical i poca cosa més.

Es pot agradar tothom? No, no es pot. Qui ho busqui d’entrada està condemnat al fracàs. Perquè és des dels marges estètics des d’on es construeixen carreres sòlides i es produeixen els canvis. Mago Pop a banda, basta observar quines són les propostes nascudes a Barcelona en l’última dècada que han triomfat, que han suposat un avenç formal i que han acabat engrescant el públic: Baró d’Evel, La Calòrica, El Conde de Torrefiel i La Veronal. Circ, farsa, teatre d’avantguarda i dansa d’autor.

Cap d’ells ni buscava agradar tothom ni pretenia ser ‘mainstream’. S’han dedicat al teatre del present, a hibridar, a dir el que pensaven, a buscar noves formes, a ser terriblement contemporanis. Hauríem de prendre’n nota.

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close