Exposicions

L’efecte Pere Noguera

És d’agrair la tasca continuada i perseverant de la Fundació Vila Casas per difondre, recuperar i conservar l’art i el patrimoni arquitectònic més nostrat. Ho fa palès un cop més amb les tres mostres que omplen els Espais Volart aquesta tardor —Pere Noguera amb A tot li cal una paret; Jesús de Vilallonga amb Vilallonga, l’ull interior; Àngel Ferrant i Xavier Vidal de LLobatera amb L’amistat infinita—, les quals fan visible l’obra, la trajectòria, el pensament i l’experimentació d’artistes singulars, radicals i transformadors del panorama artístic català a través de les seves respectives pràctiques artístiques realitzades en diferents contextos històrics i sociopolítics.

A TOT LI CAL UNA PARET . Exposició de Pere Noguera
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Ausiàs Marc, 20-22
08010 Barcelona
Fins al 20 de desembre de 2020

Pere Noguera: A tot li cal una paret, 2020. Instal·lació © Arxiu Pere Noguera
Pere Noguera: A tot li cal una paret, 2020. Instal·lació © Arxiu Pere Noguera.

L’obra de Pere Noguera s’erigeix ben efectiva i talment poc visible en el context actual, on la seva exposició A tot li cal una paret ens emplaça, un context al qual, de ben segur, li cal la paret que l’artista enuncia, com un factor elemental, que alça i situa les coses davant dels ulls, les fa visibles i permet observar-les amb perspectives diverses. No obstant això, cal remarcar que “fer la paret” és un efecte futbolístic, en què el jugador en possessió de la pilota realitza aquest gest tècnic per poder imprimir-li major velocitat al joc, per tal de provocar desequilibris en la defensa de l’equip contrari. Vet aquí una estratègia que Noguera recupera del seu passat, quan exercia de futbolista professional, alhora que iniciava els seus estudis a l’Escola Massana amb Eudald Serra com a professor. Així mateix, com una picada d’ullet “retroperspectiva”, Noguera inclou a l’exposició una curiosa fotografia del seu arxiu, hi surt ell, un vailet vestit de futbolista i la mítica ballarina de flamenc Carmen Amaya que fa el xut d’honor durant el partit d’inauguració del camp de futbol de Begur, el 1962. Noguera argumenta que molts artistes han practicat i elogiat aquest esport, com ara Pasolini, a qui cita amb relació al fet que el futbol és un sistema de signes mut: «Com tota llengua, el futbol té el seu moment purament ‘instrumental’, rigorós i abstractament regulat pel codi i el seu moment ‘expressiu’». A més a més, també hi ha l’obra, A tot li cal una paret (2020), que dona títol a la mostra, una instal·lació a la qual no falten totxos, ni maons que ,paradoxalment, no alcen cap paret, sinó que sostenen, horitzontalment, un gran mapa mundi amb els continents enfangats, recobert de vidres, que descansa davant dos elements portentosos: l’estàtua d’un gos sense cap i una desferra que recorda el suport d’una antiga politja. Un conjunt de peces independents que ara conformen una nova composició objectual. Aquest mateix plantejament també l’ha aplicat a la instal·lació Relectura, 2020, una gran taula de ferro compartimentada en espais que classifiquen, contenen i exhibeixen elements que sempre han fonamentat el seu art —fang, rovell, cautxú, estris i lletres de ferro rovellades, llibres, mapes, etcètera— agrupats per formes, colors, pràctiques i tipus d’experimentació exercida.

Pere Noguera: Relectura, 2020. Instal·lació © Arxiu Pere Noguera
Pere Noguera: Relectura, 2020. Instal·lació © Arxiu Pere Noguera.

Pere Noguera és un dels components més rellevants de l’art conceptual a Catalunya i a l’Estat Espanyol. També és tot un referent de l’acció artística, dels anys setanta fins ara suposa  una baula imprescindible en l’evolució d’aquest art, ja que ha influït i continua sent un pont fonamental entre diverses generacions d’artistes que conreen aquesta pràctica. Tot i la llarga trajectòria que l’avala, són contades les mostres que hom ha pogut veure d’aquest artista excepcional en les darreres dues dècades i dol que la seva l’obra pateixi la manca de projecció internacional infligida als nostres creadors més íntegres i radicals.

Vicenç Altaió, que ha tingut cura de la mostra i escrit el catàleg on descriu i raona   cadascuna de les obres que s’exposen, ens el presenta amb detallada concisió «nascut el 1941 a la Bisbal d’Empordà –ciutat de la terrissa tradicional i de la indústria ceràmica– i on viu, va esclatar com a artista en paral·lel a l’època de l’art conceptual i els límits de l’anomenada “mort de l’art”. Destacà ben aviat per les seves recerques radicals al voltant dels processos i les matèries pobres en els espais alternatius dels anys vuitanta i noranta del segle XX (Vinçon, Fundació Joan Miró, Metrònom, etc.) i en espais d’art (Santa Mònica, Fundació Tàpies, etc.) entrat ja el segle actual. Havent exposat al costat d’artistes de renom internacional (Beuys i Merz, Anselmo, Pennone, Zorio de l’arte povera i tants d’altres vinculats a la nova escultura francesa, com ara Vieille, Vilmouth i Leccia), el seu art, d’intervencions efímeres i instal·lacions in situ, el convertí en una referència per a les generacions “deconstructives” i “apropiacionistes”, en plena mutació del món de la cultura cap a la societat del coneixement (…)». Així mateix, Altaió comenta al seu article El solitari i el res. Una tarda de diumenge amb Pere Noguera publicat en aquest mateix mitjà «(…) al llarg de la vida he anat seguint de prop savis i científics i, més en concret, tres mil sis-cents artistes. D’aquests, he procurat mantenir una relació d’observació en continuïtat amb no més d’una cinquantena. Si de tots ells en tinc un pel més radical, és Pere Noguera (…)».

Pere Noguera: Prémer amb les dents, 1999. Videoacció. © Arxiu Pere Noguera
Pere Noguera: Prémer amb les dents, 1999. Videoacció. © Arxiu Pere Noguera.

Exactament, Pere Noguera no fa concessions de cap mena, entrar en el seu món suposa embarcar-se en una singladura estètica sense retorn, que recondueix la mirada i la pensa. El seu art endinsa l’observador en una dimensió que el duu a una reflexió pregona i sensible envers les coses, sovint les més obsoletes, que acostuma a capgirar per copsar l’energia que les genera. Treballa amb tota mena de troballes, com ara fòtils o eines en desús, objectes orfes, materials pobres. Ell fa que els elements triats prenguin la talla d’una revelació en què la realitat s’enfonsa sota els valors enriquits per la força discursiva que els atorga. Les coses que Noguera ens presenta, que ell s’apropia i desplaça del lloc que els pertoca, ja deslliurades de les seves funcions, quan han passat pel sedàs d’una estreta convivència, hom pot aprehendre-les com un poema o com una història latent o bé com un enigma seductor que ensarrona i captiva.

En les obres de Pere Noguera hi ha quelcom inquietant que contraria l’habitud dels sentits, aquest trasbalsa l’espectador amb una gran habilitat artística i amb un fil d’humor punyent i juganer a l’hora d’assenyalar la fragilitat de la realitat observada, en destrueix els fonaments tot regirant-la, desdoblant-la o duplicant-la per tal de sotmetre-la a un ordre nou, fruit de desplaçaments visuals i semàntics. Aquest és l’efecte Pere Noguera, l’alteració i la crítica de la funció que vehicula i materialitza mitjançant la tria i la conjunció dels elements emprats —sigui els que confecciona amb fang o altres materials o bé dels que s’apropia, troballes de tota mena, fotografies, dibuixos, etcètera—, sumat a les diferents tècniques que els aplica com, posem per cas, el procés de fabricació, el reciclatge, la multiplicació, la màgia de la repetició com a base d’una totalitat, la transformació, l’aplicació de l’atzar i etcètera. Aquests desplaçaments evoquen potencialment una àmplia xarxa d’idees i de lectures, entre les quals brilla la que defuig tota interpretació, la que apunta a la no-significació, la que llegeix el dir autònom de les coses amb el valor afegit del gaudi del joc en el capgirament d’aquestes.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Pere Noguera: Evolucions dictades, 2020. Acció en el marc de l’exposició: A TOT LI CAL UNA PARET. Vídeo: Adolf Alcañiz

L’exposició es presenta com una antològica de les recerques de Pere Noguera, reuneix un conjunt de les seves obres més emblemàtiques i també compta amb nous treballs, així com el resultat i les peces restants de dues accions, que l’artista ha realitzat en viu especialment per a l’ocasió. Accions que s’han gravat en vídeo, amb els quals hom pot apreciar el seu enginy, l’execució metòdica dels seus moviments, el joc visual que efectua i també el so, un efecte sempre destacable de les seves accions.

Ara bé, com és ben característic de les mostres de Pere Noguera, aquest ha concebut i muntat la que ens ocupa com una composició global, no segueix una cronologia sinó una conceptualització de diferents espais. Així confereix una perspectiva nova a una vintena d’obres —objectes, fotografies, audiovisuals, collages, instal·lacions, etcètera— que s’estenen per totes les sales i conformen una gran instal·lació, bo i creant un recorregut que solca tota la seva trajectòria.

Hi trobem algunes petites enfangades dels seus inicis; també elements diversos amb els quals evidencia el comportament dels materials i els diferents estats de la matèria, del cru al cuit, del buit al ple; els motlles-matrius que exhibeixen el buit on s’origina la multiplicació —totxos, rajoles, els plats que fa a bocins a mossegades i etcètera—; les esteses de llibretes i pàgines de llibres —en reconec algunes del Filacteri d’infrallengua de Carles Hac Mor— esquitxades de rovell, entre altres coses rovellades del tot, com ara ceps per caçar conills que estampa sobre làmines d’escuma, tot evidenciant el parany de la representació; els objectes duchampianament fadrins que, deslliurats de llurs funcions, revelen llurs qualitats i propietats estètiques —farmacioles, rellotges de paret, portes de vidre, etcètera—; les imatges fotocopiades i els documents o accessoris que han servit per fer-les, que susciten tota mena d’equívocs i reflexions com, posem per cas, els conceptes d’original i de còpia.

Pere Noguera: Manuel de Falla, 1991. © Arxiu Pere Noguera
Pere Noguera: Manuel de Falla, 1991. © Arxiu Pere Noguera.

No hi falten els seus arxius de fotografies i del treball en procés que se’n deriva, peces realitzades arran de l’adquisició (als Encants de Barcelona, el 1974) de l’arxiu d’un fotògraf comercial, que contenia fotografies dels anys cinquanta i seixanta, així com d’altres arxius fotogràfics i fílmics també trobats. Apropiació que reviu, en l’obra de Noguera, a manera d’arxiu contenidor i generador d’històries, que destil·len tot el seu potencial dramàtic, sensible i ideològic, per evocar una memòria social ben concreta, l’època franquista, en la qual aquestes persones foren fotografiades. I també l’interès de Pere Noguera per mostrar fotografies treballades directament pel fotògraf que conformà l’arxiu originari, imatges que proporcionen tota una lliçó de tècnica de retoc fotogràfic, prephotoshop, que ens desvela els secrets i els processos de manipulació i de construcció de la imatge.

Pere Noguera: Sobrecàrrega 4ª, 2018-2020, treball en procés. Instal·lació. © Arxiu Pere Noguera
Pere Noguera: Sobrecàrrega 4ª, 2018-2020, treball en procés. Instal·lació. © Arxiu Pere Noguera

Fins que arribem a la seva darrera obra, el treball en procés Sobrecàrrega 4ª (2018-2020), una instal·lació ben carregada de denúncia política en què integra i conjuga magistralment el seu autoretrat que, des de la paret, interrelaciona amb una imatge reproduïda a gran escala que ocupa el terra de la darrera sala i que fa d’aparador. Un fotomuntatge en què unes boles de petanca rovellades, que recorden bales de canó, envaeixen una reproducció del quadre la Càrrega de Ramon Casas i generen una forta tensió al conjunt i que Noguera completa amb unes desferres que col·loca sobre la imatge, les quals accentuen la desfeta que l’obra de Cases representa.

Pere Noguera: Pluja de fang, 2020. Acció-intervenció © Arxiu Pere Noguera
Pere Noguera: Pluja de fang, 2020. Acció-intervenció © Arxiu Pere Noguera.

Deia Carles Hac Mor que «en sortir d’una exposició de Pere Noguera, la nostra visió de la realitat, de les coses, del món i de la vida, es modifica: ens ha canviat la percepció i, per tant, ens ha transformat ideològicament. I ho ha fet en un sentit que ens duu a eludir les escales de valors o classes perquè no caiguem a terra.» I sí, és a terra on anem a parar amb l’art de Pere Noguera, la terra és un dels seus elements primordials, ans en aquesta darrera mostra ens eleva la mirada i ens l’estampa a la paret amb les esquitxades de fang que va fer amb l’acció Pluja de fang. La paret romandrà intervinguda amb màcules de fang, Noguera hi ha penjat unes butlletes del referèndum de l’1-O, que en una altra ocasió va esquitxar de rovell. Ell argumenta «la meva pràctica de l’acció té a veure amb la sensibilitat de la vida, l’acció és la culminació d’un acte temporal que flueix de l’experiència, no es tracta pas d’un acte improvisat ni espontani. És fruit d’una reflexió sobre la dimensió existencial de la quotidianitat i d’un procés que relaciona directament art i vida.».

Ester Xargay
Ester Xargay: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close