“L’arquitectura és el joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum”. Així definia Le Corbusier (1887-1965) l’arquitectura en el llibre Vers une architecture el 1923, el que no diu aquesta definició és la conseqüència que provoca la incisió de la llum sobre dels volums: l’ombra.
L’arquitecte americà Louis Kahn (1901-1974) va sentenciar: “El sol no va saber de la seva grandesa fins que incidí en la cara d’un edifici”.
Igual que en la cita de Le Corbusier s’ha de sobreentendre que la conseqüència d’aquesta incisió del sol és la generació de l’ombra. Per Kahn qui fa gran el sol és l’ombra.
L’ombra té un paper fonamental en l’arquitectura tant des del punt de vista plàstic (dota de volum, genera contrastos, dibuixa damunt de la façana, en els interiors, en el perímetre de l’edifici…) com climàtic (provoca frescor) sense oblidar altres efectes com el perceptiu, simbòlic… (en un edifici pot emfatitzar des d’una entrada en el basament a rematar la part alta amb una lòggia o un ràfec).
L’ombra té una funció fonamental no només en l’arquitectura sinó en totes les arts plàstiques per la seva riquesa de matisos, funcions, interpretacions… així podem dir que l’ombra:
Matisa
Insinua
Amaga
Mostra
Enganya
Emfatitza
Dramatitza
Protegeix
Refresca
Qualifica
Genera misteri
Dona seguretat (t’amaga)
Crea por (qui o que amaga?)
Dóna volum
…
Dibuixa
Sense l’ombra no es pot entendre l’arquitectura, però tampoc l’escultura, ni la pintura, ni el còmic, ni la fotografia ni el cinema, ni el teatre, ni la vida.
Que seria de l’arquitectura i de l’escultura clàssica grega sense l’ombra?
Que seria de l’art del romànic, el gòtic, el renaixement, el barroc… dels edificis de Le Corbusier amb les seves gelosies gegantines sense l’ombra?
Quin és el veritable protagonista de la fotografia o del cinema sinó l’ombra?
L’escriptor japonès Junichiro Tanizaki (1986-1965 curiosament va néixer un any abans que Le Corbusier i va morir el mateix any que aquest) dedicaria un dels seus llibres més coneguts a l’ombra titulat precisament Éloge de l’ombre el 1933.
En aquest llibre podem llegir:
“La bellesa perd la seva existència si se suprimeixen els efectes de l’ombra.”
Per tant, segons l’escriptor japonès, la bellesa i l’ombra són indissociables com ho són també d’indissociables l’arquitectura (i l’art) i l’ombra.
Els exemples són infinits i a continuació només es recullen una petita mostra de fotogrames de pel·lícules i de fotografies on l’ombra és el protagonista de l’escena.
“El bell no és una substància en si sinó tan sols un dibuix d’ombres.” Junichiro Tanizaki.
Igual que en els anteriors articles “Oteiza, dibuixos trobats” i “Judd, dibuixos trobats”, dintre de la sèrie Divertiment Gràfic, es torna a convidar al lector a jugar i explorar, fent l’exercici de veure com l’ombra projectada per les mateixes formes tridimensionals dels articles citats generen nous dibuixos bidimensionals. Aquests no pretenen ser els dibuixos de les ombres produïdes per les peces (que ho són) sinó ser llegits com a nous dibuixos independents.
Com a nous dibuixos trobats.
Com un mecanisme per construir una nova forma.
Doctor arquitecte és el director Acadèmic dels Graus d’Arquitectura i Edificació de l’ETSALS Universitat Ramón Llull i responsable de l’assignatura de projectes de 3r curs. Compagina la docència amb la tasca professional on és coautor de projectes com el CosmoCaixa de Barcelona o alguns dels edificis del Campus de la Salle Barcelona. És l’autor del disseny del paviment de la Diagonal de Barcelona.