Poesia

L’eloqüència de la serp i una reflexió prèvia

Recentment, un article publicat al blog de crítica i reflexió literària L’Acció Paral·lela feia notar la sobreabundància de poemes breus –gairebé pensats i escrits per ser difosos per xarxes socials, tant en termes d’extensió com d’immediatesa d’impacte i de sentit– en l’actual poesia catalana. I ho feia notar com si fos un problema. En línies generals, estic d’acord amb el diagnòstic dels autors del blog, Roger Vilà Padró i Anna Lloveras. És, o pot ser, un problema.

Evidentment, un poema breu pot ser tan extraordinari, intens, enlluernador, substanciós i audaç com un d’extens, de la mateixa manera que un bodegó pot ser igual de prodigiós que un paisatge, que el retrat d’un rei o d’una ballarina, que una escena històrica o una pintura abstracta; vull dir que en art tot pot ser bo, mediocre o horripilant: depèn de com es faci. Però és cert que, tal com diuen els autors de L’Acció Paral·lela, tendir a escriure poemes breus –de pocs versos i, a més, sovint de versos curts, amb poques síl·labes– pot contribuir a naturalitzar (encara més) la facilitat d’escriptura de poesia i de lectura de poesia. Com si fer un poema fos un exercici mental i retòric que es pogués fer amb la mateixa lleugeresa juganera o irresponsable que un tuit. I com si es pogués llegir amb la mateixa atenció despistada o semiindiferent amb què fem passar els ulls pel timeline del twitter.

Bé, en realitat és clar que es pot fer –en realitat es pot fer tot i de qualsevol manera, avui en dia: per sort i per desgràcia–, però se suposa que escriure literatura encara és diferent d’escriure en xarxes socials, per molt que a les xarxes s’hi puguin trobar aforismes, reflexions, esclats lírics, jocs de paraules i acudits absolutament innovadors, preciosos, hilarants, fantàstics.

Tanmateix, la brevetat en certa poesia catalana actual –amb tants matisos i excepcions com vulguem, i deixant clar que jo mateix, com a poeta, he escrit i he publicat desenes de poemes breus, posem d’entre dos i deu versos– crec que és menys un problema que el símptoma d’un problema. Escriure poemes breus, com a mínim en certs casos, és una manera de no jugar-te-la, d’amagar deficiències, d’esquivar tramposament la ganduleria i, sobretot, de disfressar una diguem-ne incapacitat –o impotència– arquitectònica.

Aquí és on volia arribar. La proliferació de poemes breus, la tendència a fer poemes en què allò que preval és la convocatòria d’un fulgor o el llançament d’una ocurrència, no és tant un problema com el fet que aquesta proliferació bandeja o anul·la l’escriptura de poesia entesa com a construcció d’artefactes que expressen i suggereixen (i de vegades fan sentit).

Caldria analitzar-ho amb deteniment, agafant una mostra àmplia d’autors i anant llibre a llibre, però la meva impressió com a lector és que són molts els poetes actuals que no fan servir mai el to i les seves modulacions, per un costat, i el punt de vista i l’estructura del poema, per l’altre, com a elements expressius del propi poema, és a dir, com a trucs o recursos que hi aporten sentit. Sense voler fer creure que em baso en un estudi analític exhaustiu i, hi insisteixo, amb tants matisos i excepcions com vulguem, la meva impressió és que avui el que preval, o el que abunda, és o bé el doll de verbalisme gratuït deixat anar de qualsevol manera, o bé la veu monocorde i unidireccional que està tan a prop de la matèria primera dels sentiments, els afectes, les idees i les manies del poeta que en cap moment deixa de ser-ne un simple apèndix retòric.

Què vull dir quan parlo de fer servir les modulacions del to i el punt de vista com a elements o recursos que aporten expressivitat i contribueixen a completar el sentit del poema? El mutilat de Gabriel Ferrater em servirà d’exemple. Aquí, Ferrater poetitza un amor frustrat, no correspost, en què ell, el poeta, és el rebutjat, el bandejat. Dirigint-se a la dona estimada en un to inicialment secret i còmplice –“Jo sé que no l’estimes. / No ho diguis a ningú”–, li parla com si ell fos l’home escollit, com si l’home enamorat i no correspost fos un altre. Fins que, als versos finals, hi ha un gir que ens revela que l’ell és en realitat el jo –“Callem, fins que ningú, / ni jo mateix, no el pugui / confondre encara amb mi”–, que l’home no correspost no és un altre sinó el mateix poeta. Per què aquest truc del punt de vista? Doncs perquè li serveix per expressar, sense explicitar-ho i tot alhora –com un procés en què les diferents fases se solapen–, les vanes il·lusions i el penós autoengany de l’enamorat que es fa falses esperances, la calamitat i el dolor que sobrevenen quan aquestes esperances són decebudes i frustrades i, last but not least, la vergonya final i duradora de ser rebutjat, de ser bandejat en favor d’un altre.

Dit tot això, si una cosa se li ha de reconèixer a Guim Valls (Barcelona, 1992) és l’ambició conceptual del seu nou llibre, Pitó, publicat per Edicions Poncianes. No és un llibre rodó, ni molt menys, i sovint funciona millor com a proposta que com a execució o formalització de la proposta. Així i tot, és digna d’elogi la voluntat arquitectònica de crear un llibre unitari al voltant d’un dels motius centrals de la mitologia grega, la pitó que custodiava l’oracle de Delfos i que va ser assassinada i substituïda pel déu Apol·lo. Tot el llibre, que s’obre amb una cita d’Ovidi i una altra de Roberto Calasso, està contat –o dit, o cantat, o tot alhora– des del punt de vista de la serp.

Guim Valls. Edicions Poncianes

Tenint en compte el que hem dit durant la primera part d’aquest article, la pregunta que cal respondre de seguida, aquí, és si aquesta veu i aquest punt de vista confereixen al text una naturalesa singular. Sí, l’hi confereixen: tots els poemes –o tots els fragments de l’únic poema que és el llibre– tenen un to impersonal, fred, deliberadament inhumà, d’observació distant, de sensualitat hipnòtica un punt amenaçadora o perillosa, i sense una dimensió afectiva ni moral. Són atributs propis d’una serp, diguem-ho així. D’una serp que, en aquest cas, és, a més, oracular. Vet aquí els últims versos del poema que obre el llibre: “Soc presumida, / sobretot quan mato. És el plaer / de veure’m reflectida al mirallet obscur / de la vida que cedeix amb un cruixit / que estronca la pregària. / Després / engolir i pair molt lent. / Em corre per dins, / diàfana, una sang feta de veus que diuen / coses que han passat, que passen ara / o que passaran més tard, / però no me les escolto”. (Els versos estan tallats i distribuïts sobre la pàgina de tal manera que sembla que el text repta i serpenteja sobre la superfície del full.)

El llibre consta de tres parts –Delfos, Pastors, ramats i Apol·lo– i és una narrativització poetitzada, o una poetització amb dimensió narrativa, del mite de l’oracle de Delfos, que originàriament estava custodiat per una serp pitó gegantina i semblant a un drac, la qual va ser, com ja s’ha dit, assassinada i substituïda pel déu Apol·lo.

Valls recrea l’episodi, per tant, en què Occident va provar d’arraconar la seva naturalesa atàvica, va trair o va mirar de domesticar la seva força primigènia, i es va començar a civilitzar. Però l’autor pren partit per la serp, o almenys n’adopta el punt de vista, i per tant la conclusió a què arriba –i que transmet– és que la civilització és tan cruel i brutal i salvatge com la naturalesa. Per això, és clar, pot Apol·lo derrotar –assassinar– la pitó. “Rere la màscara civilitzada / de cultivat tutor dels pobles, tècnic / de les llums, músic i poeta, / t’he vist la set de sang del caçador / furtiu, la petjada invisible / del lladre”, diu la serp ja en la tercera part, quan es troba per fi amb el déu que li farà la pell.

Optant per una veu poètica que es mou entre l’animalitat i la divinitat, i que adopta un to entre terminal i fatalista, d’un costat, i oracular i genesíac i quasi màgic, de l’altre, hi ha moments en què el llibre cau en els excessos de la grandiloqüència, però Valls ho compensa posant-hi també, astutament, humor. Per exemple aquí: “has pogut conèixer el so / que s’arraulia dins la flauta, / has tocat el llom calent / de cada bèstia / de les teves i has callat / el nom secret / de cada bèstia sense nom, / has obert de bat a bat / la flor de pànic, / t’has untat la pell amb fang, / t’has posat sota la llengua / una moneda / i has entrat dins la gran bola, digues hola”.

El llibre acaba amb un últim poema –a diferència dels altres, que no tenen títol ni porten cap mena d’encapçalament, aquest es titula Pítia, per això dic que és un poema i no un fragment– en què saltem cap endavant en el temps i ens ubiquem en el que podria ser el nostre present crispat, amb “adolescents analfabetes / trontollant drogades”. El parell de versos finals, dits després de la mort de la serp, acaben de perfilar la idea que, en el fons del fons, el que Apol·lo va fer a la pitó –el que la civilització va fer a la natura– no va ser una substitució o una superació sinó una barreja d’usurpació i de solapament. “Has incorporat el meu mirar / dins el teu veure”.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close