Teatre

L’encontre esplendorós de dues dones lliures: Carlota Subirós i Doris Lessing

Quina meravella d’espectacle, quina meravella d’espectacle, quina meravella d’espectacle. No em puc treure del cap aquesta frase a la sortida del Teatre Lliure després de la representació de El quadern daurat (1962), la novel·la més reconeguda de Doris Lessing. Un projecte que sorgeix de la voluntat de la directora Carlota Subirós, qui ha explicat públicament que feia molts anys que tenia la idea de portar al teatre aquesta obra que la va impressionar des de la primera lectura.

Títol: El quadern daurat
Autora: Doris Lessing
Adaptació i direcció Carlota Subirós
Intèrprets: Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Fèlix Pons,Vanessa Segura
Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza
Escenografia: Max Glaenzel
Vestuari i caracterització: Marta Rafa
Il·luminació: Carlos Marquerie
So: Damien Bazin
Vídeo: Daniel Lacasa
Teatre Lliure del 5 de març al 12 d’abril

D’entrada he d’agrair a Subirós la valentia d’enfrontar-se a l’única, fins ara, adaptació escènica d’una de les novel·les fonamentals de la literatura del segle XX. I ho ha fet parint un espectacle colossal en ell mateix, és a dir, que arriba al públic que no ha llegit la novel·la, com és el meu cas. La directora ha sabut transformar la impressió de la lectura en una adaptació que sens dubte beu de la reflexió, però no cau en la pretensió intel·lectual ni en la vàcua hagiografia cap a l’autora, sinó que es basa en una intimitat sincera i inusualment domèstica que fonamenta l’espectacle i el fa fluir atrapant l’espectador d’inici a final.

El quadern daurat és una història d’històries magnífica, un exercici metaliterari de prosa sensacional que ens endinsa en la vida de l’escriptora Anna Wulf durant un temps de crisi creadora i personal. El seu caos mental, que representa el de tota una generació, la porta a escriure diferents quaderns (negre, roig, groc i blau) en una mena de procés de deconstrucció, d’ansiosa necessitat d’observació i comprensió de diferents aspectes vitals i d’intent de recuperació del llenguatge; una crisi que culmina de forma esperançadora en un únic quadern, el daurat. Subirós segueix la trama Dones lliures que funciona com una peça independent dins la novel·la.

Escena de El quadern daurat on Nora Navas i Mia Esteve interpreten les dues amigues Anna i Molly. Foto Sílvia Poch
Nora Navas i Mia Esteve interpreten les dues amigues Anna i Molly. Foto Sílvia Poch

Aquestes dones són Anna i Molly, amigues inseparables, dones treballadores de la cultura (una escriptora, l’altra actriu) que viuen emancipades econòmicament, divorciades, mares i militants comunistes a principis de la dècada dels 50 del segle passat. Les seves experiències, recollides sobretot al voltant del personatge de Wulf que funciona com a eix, permeten apropar-se a la dificultat del que significa com a dona anar a contracorrent de la societat fins el punt de no permetre’s mostrar cap feblesa; també a la contradicció que els suposa anhelar alguns sentiments, com ara l’amor sincer d’un home; a la crisi de valors de la militància política que rebutja l’ortodòxia stalinista i l’enorme decepció que això significa, i a l’acceptació de les decisions que prenen els propis fills, contràries a la criança rebuda. En aquest sentit és especialment punyent la història de Tommy, el fill de Molly. Traços simples els escrits fins ara, que no fan justícia a una obra de matís quasi infinit.

Panoràmica d'una escena de l'espectacle El Quadern Daurat
El quadern daurat, és la primera adaptació de l’obra de Doris Lessing al teatre. Foto Síliva Poch

Anna Wulf és Nora Navas. Impossible explicar bé la seva interpretació a algú que no ha vist l’espectacle. Podria dir que treball magnífic de paraula i cos i interpretació que no oblidarem. I no, és més, he tingut la sensació que Navas ha canalitzat la paraula de Lessing a través del cervell, el cos i l’ànima i ho transmet a cada rèplica, moviment i quan l’escoltem com a narradora en veu en off. El millor del seu protagonisme és que no és personalista, sinó compartit amb la resta d’actors i actrius en un treball conjunt esplèndid que Carlota Subirós ha concebut i conduït de forma harmoniosa.

La complicitat de Navas i Mia Esteve, que encarna una Molly fantàstica, és constant i les seves escenes conjuntes amb Jordi Figueras, qui treu el millor i pitjor de l’ex marit capitalista de Molly, sempre convincents. La parella Navas – Javier Beltrán (Saül) destil·la tota l’energia d’una relació passional, creativa i literària que eleva la recta final de l’espectacle.

Nora Navas, Marta Ossó i Fèlix Pons durant l'espectacle.
Nora Navas, Marta Ossó i Fèlix Pons en una escena del quadern groc. Foto: Sílvia Poch

Cal ressenyar també: la presència de Montse Esteve com a terapeuta, ningú com ella per donar sentit a un personatge bastant desagraït, perquè es limita a plantejar preguntes i fer de narradora; l’evolució creïble que regala Vanessa Segura al personatge de Marion i la dualitat ambigua de Fèlix Pons entre Michael i Paul. Finalment, hem de reivindicar també els treballs dels més joves, Marta Ossó (Ella) i Guillem Barbosa (Tommy) que se’n surt amb aquest personatge fosc i de força pes en la història.

La posada en escena és alhora majestuosa i senzilla. Max Glaenzel ha dissenyat una àmplia escenografia que és paret mestra tant a nivell físic -quan evoca una casa, un despatx o una consulta- com a nivell psicològic, en tant que s’expandeix i es constreny al compàs de les crisis emocionals dels personatges. El blanc dels murs és el llenç on es defineix la trama de l’espectacle, perfectament estructurada gràcies a la il·luminació.

El mestre Carlos Marquerie ha aconseguit una riquesa plàstica que comprèn des del detall més ínfim -quan el focus és un globus terraqui de taula- fins a l’espectacularitat del quadern de cada color sense caure mai en la repetició. Gràcies al matís, ofereix un treball de moments sensacionals, per exemple en algunes transicions, quan es posa de relleu el context històric a través de la fotografia o en l’instant que emergeix progressivament el quadern daurat.

La il·luminació de Carlos Marqueria és un dels elements més espectaculars del muntatge.
Montse Esteve i Nora Navas en una escena del quadern blau. Foto Sílvia Poch

L’atmosfera que domina l’obra no seria completa sense la creació de l’espai sonor de Damien Banzin que ens revela les tribulacions psicològiques de la protagonista i ens regala la banda sonora perfecta a ritme de jazz. Menció a banda mereix la plasmació del quadern negre, un audiovisual de Daniel Lacasa que funciona com un curtmetratge independent, en el qual domina el primer pla i el blanc i negre de la nova visió i compta amb repartiment d’actors i actrius propi.

L’impacte d’aquest espectacle és similar al que he tingut amb algunes produccions internacionals que visiten la nostra cartellera esporàdicament. Penso en algunes adaptacions recents signades per Ivo van Hove que tant hem aplaudit crítica i públic.

El quadern daurat hauria de tenir la mateixa oportunitat de girar per diferents països europeus. Les institucions catalanes que es dediquen a la internacionalització de la cultura s’ho haurien de prendre seriosament i treballar perquè, com a mínim, arribés a Londres. L’espectacle i tot l’equip que l’han fet possible s’ho mereixen amb escreix.

Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca