Art World

Leonardo al Louvre: absències, obres mestres i restauracions polèmiques

Leonardo al Louvre: absències, obres mestres i restauracions polèmiques
L’exposició més cridanera del Louvre els últims anys, “Leonardo da Vinci”, reuneix unes quantes obres mestres difícils de veure (‘L’home de Vitruvi’, normalment a Venècia, hi serà un mes i tornarà) i restauracions polèmiques (com ‘La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna’) però també presenta absències significatives: ‘La Gioconda’, que no es mourà de la seva ubicació al Saló dels Estats, i el ‘Salvator Mundi’, l’obra d’art que va batre un rècord en ser venuda a un príncep saudita, 450 milions de dòlars. Un viatge pels secrets de Leonardo guiats per una novetat editorial, ‘Mi vida con Leonardo’ (Alianza Ed.), de l’expert britànic Martin Kemp.

Leonardo da Vinci .
Museu del Louvre. París.
Fins al 24 de febrer del 2019

L’exposició “Leonardo da Vinci”, que el Louvre de París va inaugurar el passat 24 d’octubre i tancarà el 20 de febrer, es presenta com una de les més atractives de la temporada internacional. Efectivament, el museu francès s’ha escarrassat a reunir a París obres de col·leccionistes privats i de museus d’arreu del món per presentar-los al costat de les obres de Leonardo que ja exposa habitualment. Però la mostra també evidencia algunes incoherències. Per una banda, el Louvre mira de fer oblidar diverses polèmiques sobre la hiperrestauració d’algunes obres seves, com La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna, que va rebre fortes crítiques. D’altra banda, el museu s’ha barallat molt amb Itàlia perquè li permetin exposar L’home de Vitruvi —normalment a la Galeria dell’Academia de Venècia— però no bellugarà la seva Gioconda del Saló dels Estats del Louvre —i, per tant, no quedarà integrada en l’exposició. L’argument ha estat que la Mona Lisa hauria provocat cues inassumibles. Però, de fet, la venda d’entrades ja fa temps que s’ha disparat. Una altra mancança de l’exposició del Louvre és que no hagi aconseguit presentar dues versions leonardianes de la mateixa obra, un fet habitual en la pintura de Leonardo. El Louvre ho hauria pogut intentar amb dues obres del seu catàleg permanent, La Mare de Déu dels fusos i La Mare de Déu de les roques, perquè en tots dos casos el museu de París disposa d’una de les obres originals. No ho ha fet.

Les obres de Leonardo sempre han estat, i estaran, sota el focus d’uns quants experts, moltíssims fans i gent disposada a tot per treure’n profit. Una de les obres que el Louvre ha volgut exposar però no ha pogut, el Salvator Mundi, ha esdevingut el paradigma d’aquest complex joc de matisos artístics i interessos multimilionaris. L’obra va passar durant segles com una pintura d’autor desconegut; va ser atribuïda el 2011 a Leonardo; se’n va fer una restauració molt exhaustiva —i molt discutida—; va ser venuda a un príncep saudita i ara se’n torna a discutir seriosament l’autoria. El més crític amb el Salvator Mundi ha estat Ben Lewis, que ha publicat The last Leonardo, que Planeta traurà a finals d’aquest novembre en castellà (El último Leonardo). Qui també parla del Salvator Mundi, des d’un punt de vista oposat, és el gran expert en Leonardo, Martin Kemp, en un altre llibre acabat d’editar per Alianza en castellà: l’interessantíssim i llegidor Mi vida con Leonardo.

El ‘hippie sfumato’
Martin Kemp reconeix que la primera vegada que va veure una reproducció —dolenta i en blanc i negre— del Salvator Mundi, el va rebatejar com “el hippy fumat”. L’esguard perdut de Crist li degué recordar la mirada flipada d’un consumidor de marihuana o LSD. “Jo mateix havia dit una vegada —reconeix Kemp— que semblava un ‘hippy fumat’ i desestimava aquella imatge com una de les còpies més nefastes de l’obra. Hauríem d’haver mirat amb més atenció”.
Quan, posteriorment, li van demanar que veiés l’obra en persona, després d’haver-la sotmès a una neteja i restauració, hi va trobar tot de coincidències amb l’estil de Leonardo. La descripció de Kemp és un magnífic resum d’alguns trets estilístics del mestre renaixentista: “Afloraven signes de la màgia de Leonardo: la fina pell sobre les articulacions òssies dels dits de la mà dreta de Jesucrist, que insinuen l’estructura anatòmica sense arribar a descriure-la; els extrems il·luminats dels dits de la seva mà esquerra; els filaments brillants dels vòrtexs dels cabells, sobretot a la part dreta segons es mira la pintura de front; l’ambigüitat múrria dels seus trets facials, la mirada assertiva directa però sense arribar a ser categòrica; la ferma geometria intricada de l’entrellaçat angular de l’escot i les bandes creuades del vestit; la lluenta el·lipse de vidre sobre la placa que penja de l’escot; els delicats rierols del frunzit de la túnica al pit. Ressonaven amb força els ecos de La Gioconda”.
Kemp defensa l’atribució d’aquesta obra a Leonardo perquè també hi apareixen alguns pentimenti (penediments), detalls que Leonardo havia pintat d’una manera i decidia corregir a mesura que anava pintant. Les seves obres acostumen a tenir un o més d’aquests detalls. En el cas del Salvator Mundi és la posició del polze, que és una mica diferent de la que va pintar a la versió definitiva. Altres vegades són detalls del fons —una porta, per exemple, que després s’elimina perquè hi pinta un paisatge— i, en algun cas, fins i tot un grup humà secundari (aquests dos casos es van detectar en sengles versions de La Mare de Déu dels fusos, una de les quals també es pot veure al Louvre). Quan l’autoria del Salvator Mundi s’estava acabant de perfilar, el 2011, l’obra va ser motiu d’una exposició a la National Gallery de Londres. Molts la van considerar precipitada però el preu de l’obra va pujar ràpidament. Es va acusar la National Gallery de posar l’obra “en el mercat” i, finalment, la seva venda a un príncep saudita (Badr bin Abdul·lah al Saud) es va tancar per un preu astronòmic, 450 milions de dòlars, el rècord mundial per una obra d’art. Malgrat això, hi ha autors —com l’esmentat Ben Lewis, l’alemany Frank Zöllner o l’italià Carlo Pedretti— que posen en qüestió que sigui un leonardo.
El propietari del Salvator Mundi havia promès que l’exposaria en un museu saudita el passat mes de setembre però aquesta exposició es va suspendre i ningú no n’ha donat explicacions. No se sap si el príncep conserva la pintura. El Louvre en va demanar la cessió per a la seva exposició però no se li ha cedit.
Sí que hi explica Kemp, al seu llibre, que l’última restauració del Salvator Mundi ha corregit el quadre i ha deixat el polze en la primera posició que Leonardo va elegir i no aquella en què definitivament el va pintar. Una hiperrestauració que ell considera “una pena”. I no és l’única.

L’obra de Leonardo da Vinci: Salvador Mundi, després de la restauració.

La retocada ‘Mare de Déu amb santa Anna’
Una de les pintures de Leonardo més destacades de l’exposició del Louvre és, sens dubte, una obra mestra que va ser restaurada entre 2010 i 2012 pel mateix Louvre, La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna. La restauració, però, va tenir crítics abans i després de realitzar-se. Com explica Martin Kemp, un dels més crítics va ser Jacques Franck, que havia estat membre del consell assessor del Louvre.
“Tal com es podia esperar —escriu Kemp—, també hi va haver objeccions a qualsevol intent de netejar un Leonardo. Un dels més reticents i insistents va ser Jacques Franck, que va tenir l’enginy d’adduir que Leonardo va aconseguir els seus fabulosos efectes de sfumato mitjançant l’aplicació de pintura en una sèrie de punts tan minúsculs que escapen a la detecció, cosa que ell anomena ‘microdivisionisme’. Segons afirma, la superfície de les pintures de Leonardo presenta una vulnerabilitat tan única que a la pràctica no es poden restaurar”.
Kemp opina que aquest argument de Franck era intuïtiu i ha quedat desmentit pels descobriments científics sobre Leonardo: “Encara que és cert que Leonardo va haver d’utilitzar petits tocs delicats per crear aquests tons de pell tan ben fosos, els escaneigs d’altíssima resolució no revelen la classe de puntejat minúscul que Jacques imagina”.
I recorda, en una lliçó magistral sobre la pintura de Leonardo, que no és sfumato tot el que lluu: “Aprofitem per assenyalar de passada que el tan recurrent sfumato de Leonardo ha agafat una rellevància exagerada. Se’l considera el terme específic que utilitzava ell per referir-se als efectes ‘suavitzats’ o ‘velats’ que constitueixen el tret distintiu de la seva tècnica pictòrica. Però la veritat és que, en realitat, es tracta d’una designació posterior. En diversos llocs Leonardo parla dels efectes suavitzats (sfumose, sfumate i sfumato) i recomana, en termes generals, que ‘la llum i l’ombra s’han de fondre sense línies ni vores, com si fossin fum’. Però enlloc no fa referència a l’sfumato com cap mena de secret del seu art, ni tan sols com un terme especial. (…) Sfumato és un terme abreujat molt pràctic per descriure els efectes que va utilitzar Leonardo per aconseguir una graduació tonal entre les llums i les ombres, però no és una categoria real”.
La restauració de La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna va continuar endavant i el 2012 va provocar la dimissió de dos destacats membres del Comitè Assessor del Louvre: Ségolène Bergeon Langle, exdirectora de conservació del Louvre i dels Museus Nacionals francesos, i Jean-Pierre Cuzin, exdirector de pintura del Louvre. Segons Bergeon, ella havia advertit al museu que la restauració no podia creuar “certes línies vermelles” i va dimitir quan es va convèncer que s’havien superat. Concretament els dos experts van considerar excessiu que, després d’una neteja massa exhaustiva —que, per exemple, va decidir eliminar un vernís que podria ser obra del mateix Leonardo—, es “reomplissin forats”.
Un cop restaurada, aquesta obra va servir d’excusa per a una exposició del Louvre el 2012, però les crítiques van anar en augment. L’organització ArtWatch Regne Unit va escriure a la seva web que, “la santa Anna afeblida per la restauració, amb la seva vestidura de color blau lapislàtzuli ara enlluernadora, arbitràriament flotant i ostentosament abstracta, ha desaparegut del seu reeixit estat anterior”.
ArtWatch també denunciava que el Louvre s’havia pres la restauració com una nova font d’ingressos: “La setmana passada tot va quedar clar a París: la restauració museística de pintures s’està convertint en una màquina de fabricar diners en la qual les quantitats artístiques no necessàriament han de quadrar. L’obra restaurada de Leonardo La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna del Louvre va reaparèixer en una sèrie d’inauguracions per a una elegant exposició commemorativa titulada ‘La Sainte Anne, l’últime chef-d’oeuvre de Léonard de Vinci’, patrocinada per la casa de moda italiana Salvatore Ferragamo (la desfilada de la qual el 2012 se celebrarà dins del Louvre)”.
L’opinió de Martin Kemp sobre la restauració és molt diferent. La considera una bona feina de restauració i no hi està d’acord amb les crítiques, però també suggereix que la restauració està al límit i alerta que els criteris d’avui potser no seran els de demà: “La santa Anna restaurada resulta, efectivament impactant, igual que L’últim sopar després de la seva neteja; però gran part, si no la totalitat, d’aquest impacte és degut al fet que estem acostumats que les ombres leonardianes actuen com una penombra negra com el sutge enlloc de fer-ho amb suavitat brillant. Les anotacions del mateix Leonardo sobre les propietats cromàtiques de les ombres s’assemblen més a això últim que no a allò primer. Però em continuen inquietant quines actuacions consideraran correctes les generacions futures”.

Leonardo da Vinci: L’home de Vitruvi.

‘L’home de Vitruvi’ i les distàncies relatives
Per aconseguir alguna de les obres de Leonardo, el Louvre ha hagut de presentar batalla judicial. La Galeria de l’Acadèmia de Venècia, que conserva i exposa L’home de Vitruvi, estava disposada a arribar a un acord amb el Louvre però l’anterior Govern italià —més ben dit, la part del Govern controlada per la Lliga de l’ultradretà Mateo Salvini— s’hi va oposar i va fer servir l’associació Italia Nostra, creada el 1955 per defensar el patrimoni italià, per interposar un recurs contra el préstec de l’obra de Leonardo. Finalment, el Tribunal Administratiu Regional del Vèneto va desestimar el recurs i ha permès la sortida del dibuix.
Per contra, La Gioconda, que s’exposa al mateix Louvre —a l’anomenta Saló dels Estats—, no formarà part de l’exposició “Leonardo da Vinci”, situada en un altre indret del museu. Per visitar la Mona Lisa s’haurà de fer una segona cua. Com a compensació, l’exposició inclourà, per primera vegada al Louvre, una experiència virtual. L’han titulada “Mona Lisa: darrere del vidre”. Ho descriuen com una “experiència immersiva de set minuts” i li permetrà veure “vívids detalls de la cèlebre pintura a l’oli incloent-hi la textura de la taula de fusta” sobre la qual està pintada. Bona idea, tot i que L’home de Vitruvi —amb la seva complexa combinació de mides i proporcions— oferia encara més possibilitats a la realitat virtual.

Àlex Milian

Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".
Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca