Arquitectura

Les ciutats de les superilles

En Setembre de 2016 a Poblenou es va implementar la primera superilla, concepte pensat des dels anys 80 per Salvador Rueda director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. Les reaccions que va despertar el model anaven en tots dos sentits, sovint per les mateixes raons: reduir l’espai pels cotxes era positiu pel medi ambient, però generava una preocupació per la connectivitat i mobilitat; l’augment d’espai públic també era positiu, però es temia que quedés sense activitats i perillós a les nits. El gran repte de la primera superilla experimental va ser la actuació sobre el teixit consolidat, amb l’objectiu de millorar la qualitat d’aire, d’acústica i de ús de la zona. El projecte marcava la extensió de 3×3 illes d’Eixample, augmentant la distància entre les vies dels històrics 113 als 400m. Al suprimir dos terços de carrers, augmentava considerablement l’espai públic; encara que el número de cotxes es reduïa en un 13%, millorava la connectivitat i la qualitat ambiental. El soroll disminuïa dels crítics 65dB i amb un límit de velocitat a 10km/h l’entorn es convertia en més segur. 

L’evolució posterior del projecte inclou noves superilles a Sant Antoni, Gràcia, Ciutat Vella, de fet tots els antics municipis tenen la zona central pacificada i amb transit reduït. El gran repte ara serà el centre d’Eixample encara dominat pel trànsit densíssim. Juntament amb el projecte d’obertura de patis d’illes per al ús públic i increment de la vegetació, si el procés no es deté, el dibuix de la zona central podria canviar molt.

El model de les superilles es planteja a Barcelona com un remei a la densitat i a la manca d’espai públic i zona verda articulats en tres documents bàsics: el Pla de mobilitat urbana 2013-2018, el Compromís de Barcelona pel Clima i el Pla del verd i la biodiversitat. Es manté però l’ús i la activitat dominantment individual i sovint el contingut no residencial que mobilitza la activitat gira al voltant de consum. La idea de les superilles però, no és nova: la retícula del Pla Cerdà ja preveia illes obertes amb zona verda pública, una versió funcional i més igualitària de la ciutat jardí. En diferents versions del pla d’Eixample, les illes s’ajuntaven per configurar àrees més grans que compartien l’espai verd. Les idees del pla es basaven en un ampli anàlisi de diferents ciutats, coincidint en el temps amb les grans transformacions urbanístiques europees i la creació de la gran metròpoli americana. Proposo fer un record de les idees i models que van generar les superilles d’avui per no perdre de vista les altres qualitats que es dibuixaven i que també es podrien recuperar.

En 1900 l’urbanista i sociòleg Clarence Perry va pensar la unitat veïnal com la manera de pacificar els barris de Nova Iork en temps d’augment ràpid dels cotxes i proporcionar-los millors connexions. La clau del projecte van ser els espais segurs per vianants i parks infantils. La unitat es basava en població i superfície restringides per permetre l’accés a peu als equipaments bàsics en uns 20 minuts des dels habitatges més apartats, sense necessitat de creuar carrers transitats per cotxes. Això significava que els carrers seguien una divisió funcional similar a la de les superilles, entre els exteriors – que envoltaven la zona amb transit i comerç- i interiors –entre els habitatges i la zona verda pública.

La reconstrucció després de la Primera Guerra Mundial i la greu manca d’habitatges va portar importants innovacions tipològiques, constructives i materials per tal de construir cases més pràctiques, assequibles i còmodes. El canvi de llenguatge arquitectònic i la imatge de les nostres ciutats es deu en gran mesura al canvi de manera de dissenyar i construir l’habitatge. Son paradigmàtics els complexos de la Escola de Amsterdam i de Viena Roja com Het Schip a Amsterdam (1917-1919), Karl Marx Hof a Viena (1927-1930) o els Siedlungen d’Alemanya de Weimar, especialment els dissenyats per Martin Wagner, arquitecte municipal de Berlin i Bruno Taut. Tots ells compartien la qualitat de superilles: contenien la zona verda pública com una extensió de l’espai vital, compartida amb equipaments públics –oficina de correus, biblioteca, banys públics- i escoles per als nens del barri, situades a poca distància dels habitatges.

Karl Marx Hof, Viena. Font: hiddenarchitecture.net

Des de principis dels anys 20 Le Corbusier desenvolupava plans per a ciutats futures, optimitzades econòmicament i funcionalment. En 1932 va proposar la Ciutat Radiant basada en una quadricula de carrers de 400x400m on els interiors de les superilles eren verds i transitables per a vianants. Els blocs residencials a redent eren llargs, estrets i continus, elevats del terra per no bloquejar el pas. La seva orientació era òptima per donar el màxim de llum directa als interiors i màxim d’aire fresc. Encara que les seves ciutats eren exemple d’urbanisme de cotxe, Le Corbusier demanava «alliberar les ciutats de la coerció, de la tirania del carrer!» i proposava definir l’espai urbà com a conjunt d’unitats de paisatge i no només d’habitatge, on l’espai natural s’estenia fins ocupar tots els nivells. El Pla Macià per millorar l futura organització de Barcelona que els arquitectes del GATCPAC van presentar en 1933, seguia l’esquema de les superilles de la ciutat Radiant amb la zona residencial envolta de jardins, equipaments educatius compartits i  el transit viari segregat de l’espai dels vianants. Al mateix temps recordava la trama de Cerdà i igual que les superilles d’avui agrupava 3×3 illes en l’espai de 400x400m.

Les cobertes verdes de la ciutat Corbusiana. Ciutat Radiant. Font: restlesshungarian.com

Les superilles van ser la part integral de les noves ciutats socialistes. La teoria de apropar el medi urbà i el rural per igualar els seus beneficis va formar la base de la macroestructura residencial organitzada al voltant del nucli d’abastiment i activitats públiques. En 1928 el grup OSA (Unió d’Arquitectes Contemporànis) i Ivan Leonidov van proposar l’esquema per a la ciutat Soviètica de Magnitogorsk on la zona residencial s’organitzava linealment en illes quadrades paral·leles a la franja verda d’equipaments i la de producció. Però sobre tot en els anys de la reconstrucció post segona guerra mundial, els sistema de micro-districtes va dominar els nous plans urbanístics. Eren pensats per a 10-15.000 habitants amb estricta divisió dels tipus de vies, segons el trànsit i amb equipaments accessibles a peu en un temps reduït.  A part de l’espai públic i zona verda, les superilles d’aquests microdistrictes comptaven amb el centre d’abastiment i també les institucions educatives, culturals i d’esports, amb un radi màxim d’accés de 20 minuts, per crear un entorn saludable i segur. 

Projecte per a la ciutat de Magnitogorsk. Font: thecharnelhouse.org.
Microdistrict Julino Brdo de Belgrad. Font: laciudadsocialista.wordpress.com

Jelena Prokopljević

Arquitecta i investigadora especialitzada en l’arquitectura i urbanisme dels països socialistes com part de la historia general de la arquitectura contemporània. És llicenciada per la Escola d’Arquitectura de la Universitat de Belgrad (1998) i doctora per la UPC, Departament de Projectes Arquitectònics (2006). Actualment és vocal de la junta directiva de l’arquinFAD. És autora de diverses publicacions i conferències. El 2016 va ser co-comissària del pavelló de Catalunya “Aftermath. Arquitectura més enllà dels arquitectes” per a la Biennal de Venècia d’Arquitectura. És professora d’ Història i Teoria a la UIC Barcelona School of Architecture i d’Història Urbana a la Barcelona Architecture Centre (BAC) i col·laboradora del col·lectiu d’arquitectes El Globus Vermell.
Jelena Prokopljević

Jelena Prokopljević: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca