Teatre

Les fortaleses (i les febleses) del teatre català

El conseller de Cultura del proper govern ha de saber que el teatre català es troba en un moment molt delicat, amb molts professionals a la corda fluixa, però que hi ha una base molt forta que només pot créixer si s’aprofiten les oportunitats.

Fa gairebé dos anys, a París, una de les productores del Théâtre de la Ville em va fer un petit interrogatori sobre què podien portar de Barcelona. En els últims temps, Mal Pelo, Baró d’Evel, Azkona&Toloza i Calixto Bieito (amb un projecte britànic) han passat per un dels principals teatres de França. Això, però, els sembla poc, sobretot perquè els agrada posar de manifest la vitalitat d’una escena amb la varietat. I no són poques les companyies i artistes d’aquí que podrien fer el salt internacional si comptessin amb una mica de suport institucional.

La principal fortalesa del teatre català contemporani es troba en la creativitat dels artistes, el que són capaços de fer amb una sabata i una espardenya. N’hi ha força que han entès que el futur es troba en les escenes híbrides i en la singularitat. A Europa estan delerosos d’escoltar històries i de trobar creadors amb un punt de vista únic. D’aquí l’èxit, respectivament, d’Agnés Mateus, La Veronal, Agrupación Señor Serrano, Roger Bernat, La Conquesta del Pol Sud, El Conde de Torrefiel i Azkona&Toloza, i Baró d’Evel, La Veronal i Mal Pelo. Carme Portaceli, per exemple, està a punt d’estrenar al KVS de Brussel·les, si la pandèmia ho permet, una versió de ‘Madame Bovary’. I al juny, Clàudia Cedó estrena al Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa ‘Calígula morreu, eu não’.

'Turba', de Mos Maiorum, un gran espectacle que ha passat pel Lliure. Foto: Magüi Pichinini
‘Turba’, de Mos Maiorum, un gran espectacle que ha passat pel Lliure. Foto: Magüi Pichinini

A Europa, ja no es porta, com fa deu o quinze anys, agafar clàssics i estripar-los. No hi ha la necessitat d’oferir visions contemporànies de Shakespeare o Ibsen, sinó que o bé s’adapten novel·les o bé es construeixen històries, amb textos nous o a través del documental. Hi ha fam de realitat, de coses viscudes que interpel·lin el públic de manera directa.

I aquesta fortalesa és alhora una feblesa. Perquè fins que no canviï gaire el panorama local català, les companyies i els artistes que triomfen nord enllà continuaran sent uns autèntics desconeguts al territori. Fora de Barcelona, només Terrassa, Olot i Girona programen espectacles no convencionals de manera constant. I així no hi ha manera d’aixecar una carrera, ni de donar pas als joves. Quin futur els espera als Mos Maiorum o a José y sus Hermanas si La Conquesta del Pol Sud o Azkona&Toloza els costa trobar teatre a Reus?

L’altre dia m’explicaven les dificultats que està tenint Jordi Oriol i Indi Gest per sortir de gira amb ‘Europa Bull’, un espectacle extraordinari que va endur-se quatre premis de la crítica 2019 (direcció, dramatúrgia, actriu de repartiment i música original o adaptada). Només han aconseguit el compromís de quatre teatres, quan es tracta d’una obra que hauria de passar per totes les capitals de comarca. Incomprensible.

Max Glaenzel ha construït una gran escenografia per a 'La nit de la iguana'. Foto: May Zircus/TNC
Max Glaenzel ha construït una gran escenografia per a ‘La nit de la iguana’. Foto: May Zircus/TNC

Mentrestant, els grans teatres de Barcelona programen massa sovint de portes endins. Amb això vull dir que no pensen a treure a passejar els seus espectacles. Les últimes dues grans produccions de Teatre Lliure i TNC, ‘Les tres germanes’ i ‘La nit de la iguana’, han estat fetes per néixer i morir dins els respectius teatres. En les condicions actuals, són necessàries, perquè hi treballen molts professionals. Però des del punt de vista del rendiment que n’hi trauran, no gaire.

Fa anys que al Teatre Principal de Palma, per exemple, no posen en marxa cap producció sense pensar en com la mouran i qui la coprodueix. Això és normal quan es tracta de la perifèria i quan saps que al teu teatre només podràs fer una desena de funcions. Tanmateix, la mobilitat dels espectacles hauria de ser una línia vermella.

Si els teatres municipals no poden pagar l’hotel de la Maxine de ‘La nit de la iguana’ o l’habitacle de vidre on es mouen les germanes txekhovianes, el govern hauria de fer-ho possible. Si ve algun programadors francès o espanyol i li interessa, també hauria d’ajudar-los. No oblidem que els tràilers amb matrícula belga o alemanya que veiem a la plaça Margarida Xirgu quan ens visita alguna companyia europea tenen aquest suport institucional. Per una raó ben simple: perquè exportar teatre dona prestigi a un país.

O no els aniria bé a La Brutal o La Perla 29, per parlar de dues companyies grans, sortir una mica més de casa? Poder crear algun espectacle que vegi món? O no ens els creiem prou, al final, perquè puguin representar el teatre català? Ells són els que giren més per Catalunya, els que la gent coneix. Són el teatre català.

'Jauría', de Jordi Casanovas, és una obra de Teatro Kamikaze de Madrid. Foto: Vanessa Rábade
‘Jauría’, de Jordi Casanovas, és una obra de Teatro Kamikaze de Madrid. Foto: Vanessa Rábade

L’altra gran fortalesa del teatre català és la dramatúrgia. Aquesta és la més consolidada a nivell exterior. I aquí també comencen a pecar. Que una obra com ‘Jauría’, de Jordi Casanovas, no hagi passat per Barcelona és, ras i curt, lamentable. El mateix podríem dir de ‘La golondrina’, de Guillem Clua, que, a més, ara tindrà versió francesa. Ens estem començant a acostumar a què els nostres autors estrenin obres a fora i no hi hagi cap teatre de la capital que els vulgui.

Els joves són la tercera pota imprescindible. Malgrat tots els inconvenients, pals a les rodes, dèficit crònic de recursos i certa indiferència des de dalt, hi ha artistes que no duen ni cinc anys creant que ho estan fent molt bé. Guillem Balart, els VV.AA., Oriol Puig, José y sus Hermanas, Raquel Cors, Juana Dolores Romero i companyia, cadascú en la seva història, apunten ben amunt. Si no deixem que treballin, que s’arrisquin, que se la juguin, estarem fent un flac favor als espectadors, que potser un dia es cansaran de veure sempre les mateixes cares.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close