Exposicions

Les intencions de la mirada

En el marc del programa sobre fotografia que la Fundació Joan Miró desenvolupa a l’espai del vestíbul, actualment presenta Alguna direcció; una exposició de Violeta Mayoral que aplega imatges de llocs sense referents que esdevenen metàfores d’allò invisible. 

Violeta Mayoral. Alguna direcció
Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc. Barcelona
Fins al 2 de maig de 2021

En una societat en la que la creació de formes artificials, l’evocació de realitats virtuals, la tergiversació de codis, la manipulació de situacions… és una pràctica constant, els artistes contemporanis resolen les imatges del seu entorn a través d’experiències reconstruïdes i d’escenaris revisats amb la intenció de desacreditar l’objectivitat fotogràfica.

La reflexió envers la intempèrie com a paisatge de l’experiència humana esdevé el fil conductor dels treballs fotogràfics de Violeta Mayoral (Almeria, 1988); una artista que fixa la seva mirada en l’ambigüitat i l’hostilitat, tot construint un discurs que es troba a l’espai fronterer entre allò real i allò imaginari. La seva estreta vinculació amb el desert de Tabernas, un medi tosc on va educar la seva mirada, la vinculen a uns paisatges desocupats, precaris i inabastables que en subratllen la vulnerabilitat. Localitzat al nord de la ciutat d’Almeria entre les serres dels Filabres i Alhamilla, aquest paratge és considerat l’única zona desèrtica pròpiament dita de tot el continent europeu i ofereix un ambient tremendament suggestiu i colpidor. La desolació d’aquest desert és tan espectacular com les característiques geològiques que l’emmarquen, mentre l’escassa i rara vegetació, constitueix una comunitat semblant a la dels deserts nord-africans. Com va dir Juan Goytisolo d’aquests paratges a finals de la dècada dels cinquanta en el relat sobre l’Espanya profunda de postguerra, Campos de Níjar, aquest és un lloc d’”espart, mocs i lleganyes”, turmentat pel sol i l’oblit. Els espartars i el matolls acoloreixen un mantell groc sobre l’ocre de la terra.

Violeta Mayoral. Fotografia de la sèrie Alguna direcció. Cortesia de l’artista / ethall

Alguna direcció, comissariada per Martina Millà, aplega una tria d’imatges de Violeta Mayoral extretes sempre de la realitat, però que aboquen l’espectador a l’exercici d’esbrinar la incertesa entre simulació i autenticitat. Visions enigmàtiques i insòlites de les quals no identifiquem el seu origen: en cap cas aporten notícia de la seva ubicació concreta i estan centrades en elements i detalls que fugen de qualsevol dels tòpics. Vistes desplaçades, camps que recullen visions anodines, enfocs ambigus i descontextualitzats que comporten una preocupació sobre la manera de viure, pensar i reconstruir un determinat espai natural. Presències mancades d’indicis per poder interpretar-les, davant les quals tenim una posició incòmoda per la manca d’informació. En aquest sentit, el que pretén l’autora és anar més enllà del que objectivament mostren les fotografies i per això juga en aquest límit entre realitat i ficció.

Unes escenes banyades d’una atmosfera aquosa, nebulosa, densa que se’ns revelen imprecises i diluïdes. Instantànies que volen desfer la seva aparença física i quedar-se amb ombres, manifestacions fugisseres submergides en una llum ombrívola i misteriosa… moments poètics que Mayoral vol captar amb la seva càmera per oferir un ressò d’incertesa i atemporalitat, un aire de solitud i nostàlgia.

Violeta Mayoral. Fotografia de la sèrie Alguna direcció. Cortesia de l’artista / ethall

L’artista utilitza la fotografia per reivindicar les intencions de la mirada. La particularitat de totes les imatges radica en l’adopció d’un aspecte que no constitueix en cap cas ni la prova, ni la memòria dels llocs que evoquen. Els seus treballs es relacionen amb el somni i evoquen desigs de llibertat i de fugida ja que miren cap al no-res. Són unes finestres fictícies obertes vers als sentiments més íntims que permeten una evasió temporal. Amplis camins desèrtics amb un horitzó llunyà; fulgurants horitzons infinits entre el cel i la terra;  immenses extensions d’un mar de gel que sura sense cap rumb fix…, indrets de somieig sense senyals ni referents. Associació de paisatge i sentiment, convivència de la grandesa d’allò natural i de les inquietuds humanes en una obra que esdevé un acte d’introspecció, un missatge emocional. Per això, la seva obra fotogràfica actua en la realitat, però no en l’àmbit de la representació. Per aconseguir aquestes imatges d’estranyesa, Violeta Mayoral materialitza un instant precís, capta unes condicions climàtiques i lumíniques especials que les situa en un trànsit i metamorfosi constant.

Violeta Mayoral. Vista general de l’exposició Alguna direcció. Fotografia Pep Herrero. c Fundació Joan Miró.

Aquesta exposició s’emmarca en el programa d’exposicions de fotografia que, des del 2012, la Fundació Joan Miró porta desenvolupant a l’espai del vestíbul. A partir de l’acord amb els hereus de Joaquim Gomis (Barcelona, 1902-1991) i la Generalitat de Catalunya, la fundació s’encarrega de gestionar l’Arxiu Gomis, a més de difondre’n el fons i de potenciar l’estudi de la seva obra. Amb aquesta voluntat s’hi exposa temporalment l’obra de Gomis, alternant-la amb propostes d’altres creadors. L’esmentat fons és un valuós testimoni sobre la vida, l’obra i el procés creatiu de Miró. Personatge polifacètic: empresari, promotor artístic, col·leccionista i fotògraf, Gomis fou un dels primers creadors que va fer servir un llenguatge modern i innovador en la fotografia, tant en la selecció com en el tractament dels temes. Home observador, d’ull perspicaç, va tenir també un paper fonamental en la difusió de la modernitat i una funció clau en la recuperació de la cultura catalana. A principi dels anys trenta va començar a prendre part activa en els cercles artístics més avançats del país, en què desplegà una tasca important en la difusió de l’art modern. Va ser membre del consell directiu d’ADLAN (Amics de l’Art Nou, 1932-1936), juntament amb Joan Prats i Josep Lluís Sert. Durant aquest període va conèixer Joan Miró, amb qui mantingué una estreta col·laboració i una gran amistat. També fou un dels fundadors del Club 49 (1949), associació que durant la postguerra va tenir un funció important en la difusió de l’art nou, president d’Amics de Gaudí (1952) i impulsor i primer president de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1972-1975).

Conxita Oliver
Conxita Oliver: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close