Exposicions

Les mans que pensen

L’arquitecta Stella Rahola Matutes ha organitzat a Can Mario de Palafrugell una ciutat imaginària, entre la ciència-ficció i la distòpia, a base de la manipulació de materials primaris de la construcció, com ara el vidre, la porcellana o l’acer, que l’artista treballa amb morositat artesana. L’efecte, lluny del malson, acaba essent d’una delicadesa fascinadora.

Si algun nom pot ajudar-nos a definir el contingut d’aquesta exposició, més que d’escultura, convindria parlar d’instal·lació, un concepte que admet un recorregut narratiu, cronològic i vivencial que li escau amb més exactitud. Les peces que formen Babelia & other stories, comissariada per Glòria Bosch Mir i Mercè Vila Rigat, pertanyen de fet a diferents moments creatius, encara que relacionats entre ells, que comencen el 2012 amb la relectura, a través de la porcellana, d’elements constructius arcaics com ara els murs de calç o les teules acanalades; passen pels primers treballs amb pols de vidre i acer per recrear alguna cosa semblant a l’atmosfera humida dels països asiàtics, i arriben fins aquest mateix 2019, en què l’especulació entorn dels materials i la noció mateixa d’arquitectura s’han anat sofisticant amb enginyoses formes de vidre bufat a mesura que avançava el projecte del màster que l’artista cursa des de fa més de dos anys a la Goldsmiths University de Londres.

Stella Rahola Matutes
Babelia & other stories
Comissariada per Glòria Bosch Mir i Mercè Vila Rigat
Fundació Vila Casas – Can Mario
Plaça de Can Mario, 7. Palafrugell (Baix Empordà)
Fins al 17 de novembre de 2019

D’acord amb aquesta evolució, l’exposició que Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) té oberta a Can Mario de Palafrugell reflecteix tres moments que es corresponen, alhora, amb unes fases d’aprenentatge tant acadèmic com personal al voltant de dues línies de reflexió: l’elogi de l’artesania com un valor no només manual, sinó també intel·lectual i ètic de la professió, i la crítica de l’opulència i la banalitat, encarnades en la ultramodernitat d’unes ciutats tan emmirallades en si mateixes que resulten invivibles. És una actitud molt meditada i valenta provenint, com és el cas, d’una artista que, descendent de les pintores Carme Cortès (1892-1979), la seva besàvia, i Carme Aguadé (1920-2013), la seva àvia, també manté estrets vincles amb els negocis immobiliaris i turístics que, sobretot a Eivissa, explota la seva família. Ni en renega, ni en fa bandera, però tot allò que ens podria arribar a incomodar d’aquestes relacions és el que li ha permès tenir una formació privilegiada que l’ha ajudat a ordenar un talent i una sensibilitat que estan fora de dubte.

Antropologia del paisatge, 2013-15. Porcellana. 2x5-m
Antropologia del paisatge, 2013-15. Porcellana 1260ºC. 2×5 m. Dehua, Fujian, Xina. Foto: Stella Rahola Matutes

Però deixem aquí l’arbre genealògic de Rahola Matutes, per on desfilen ministres, alcaldes i síndics de greuges, i reprenguem l’ordenació del muntatge, l’únic que depèn completament d’ella. A la sala petita, hi ha l’obra més reculada, potser també la més misteriosa de l’exposició, Porcelain walls (2012), que ja es va poder veure a l’Arts Santa Mònica fa anys: tres blocs de porcellana corba, escrostonada a les vores, amb les marques del fregadís per allisar les successives capes que els han anat donant forma encara ben visibles, que recreen els angles primordials del que podríem anomenar casa. Són d’un blanc enlluernador, illenc i càlid, que evoquen a l’instant les casetes d’Eivissa on Stella Rahola Matutes enfonsa les arrels familiars (el seu nom mateix prové d’alguna rebesàvia anglesa) i que reivindica com una forma arcaica de ser al món, una suma de coneixements ancestrals resolts en contacte viu amb la naturalesa, camuflant-s’hi com una feixa o una paret de pedra seca. Ja hi ha aquí concentrada la idea de la destresa artesana de què parlava el sociòleg Richard Sennett, que l’artista té molt present, segons el qual la “consciència absorta”, aquell “esdevenir cosa” mentre es treballa, per la qual la intel·ligència i la mà col·laboren damunt el material, requeria també el ritual de la repetició; és a dir, la suma de tots els errors i correccions precedents.

Amb aquests fragments de murs totèmics, cuits a altes temperatures en un forn de porcellana holandès, Stella Rahola fa present alhora la fascinació que ja havien sentit als anys trenta els membres del GATCPAC, amb Josep Lluís Sert al capdavant, per l’arquitectura vernacla, per la seva economia constructiva, austera, anònima i eficaç, que encara als anys seixanta va atraure una nova generació de joves desitjosos de tornar a connectar amb aquella autenticitat, com el mateix pare de l’artista, el també arquitecte Víctor Rahola. “Era una illa tan pobra, que no va ser ni romanitzada”, adverteix l’artista per explicar aquella barreja d’idil·li i utopia, de tradició i modernitat, que van anar a buscar-hi els intel·lectuals dels anys trenta, entre ells Walter Benjamin i tants altres fugitius del nazisme, amb els quals es posa de manifest aquesta obscura connexió entre l’avantguarda i el terror.

Babel, 2018. Vidre bufat emmirallat. 18 cm de dimetre x 200 x 230 cm
Babel, 2018. Vidre borosilicat bufat i emmirallat. 18 cm de diàmetre x 200 cm x 230 cm. Barcelona. Foto: Stella Rahola Matutes

Just al costat d’aquests murs que monumentalitzen la calç com si fos el més eficient dels ordres arquitectònics, hi ha una altra peça, també de porcellana, sorgida d’una residència a Fujian, a la Xina, que honora la senzilla teula per acanalar les pluges, sovint torrencials, de les cases asiàtiques. És un exercici de metonímia pura: la part pel tot, la teula per la casa sencera, i el joc de teules, com peces de dòmino, formant les rengleres d’un sostre imaginari que, disposat com està a terra, més que apuntar a l’absurditat, adquireix la poètica d’un haiku. Antropologia del paisatge (2013-2015) és, al costat de Porcelain walls, una escultura manifest, l’origen de tot el que vindrà, que no és sinó una premonició del que Benjamin ja havia advertit a propòsit de la nova arquitectura que amenaçava l’ànima de les ciutats en el racionalisme d’entreguerres: “Habitar una casa és sempre un esdeveniment ple de màgia i de por”, va escriure el pensador alemany poc abans de refugiar-se a Eivissa el 1932, fastiguejat d’uns arquitectes vanitosos que, segons afirmava, ens estaven privant d’aquesta experiència deshumanitzant l’espai per mitjà de l’abús d’acer i vidre. Aquests dos materials són, precisament, els que fa servir ben intencionadament Stella Rahola Matutes en la instal·lació de la sala principal.

També aquí hi ha un breu preàmbul, amb les dues peces d’acer inoxidable i vidre borosilicat i bufat, amb efecte mirall, que anomena Shui, “aigua”, elaborades durant la seva estada a la Xina, i que acompanya de la sèrie japonesa de Les nymphéas, unes peces igualment circulars però de dimensions més modestes i realitzades amb pols de vidre. En tots dos casos, són peces que evoquen fenòmens atmosfèrics, en particular la humitat, la fluïdesa, com veritables “transposicions climàtiques”, tal com diu ella, de les seves residències asiàtiques, on va quedar per primera vegada trasbalsada per la fúria dels tifons. Aquesta relació aquosa amb els materials dona lloc a una obra lunar, delicada, fràgil i fragmentada que sembla degotar per dins, a la manera d’un treball de fina orfebreria.

Imatge de l'exposició "Babelia & other stories". Foto: Fundació Vila Casas
Porcelain Walls, 2012. Porcellana 1240ºC. 170×85 cm cadascuna. Països Baixos. Foto: Stella Rahola Matutes

És al mig de la sala on ha organitzat la instal·lació més ambiciosa en què ha treballat els dos últims anys, Babelia: una ciutat imaginària feta tota de vidre, amb la trencadissa consegüent. Construïda amb tres-centes recipients de vidre bufat, Stella Rahola hi ha buscat un predomini de formes excèntriques, lleugeres i ascendents on s’alternen els pinacles punxeguts i les cúpules fines d’aire oriental. Moltes ja estan tombades i trencades; l’esquerdill afilat, barrejat amb la pols. Vora seu s’alcen, encara senceres, les dues torres més altes, aquestes Babels seductores, esveltíssimes fins a fregar una vertical impossible, però amb una particularitat afegida: l’efecte mirall d’aquest vidre bufat, que retorna uns reflexos grotescos del món circumdant. Amb aquesta distòpia, que remata amb un conjunt de fotografies de detall d’aquesta ciutat de vidre obtingudes amb les tècniques primitives del col·lodió humit i la cianotípia, a manera de refinats souvenirs, Stella Rahola Matutes posa de manifest un esperit juganer que no ofega, de tota manera, la serietat de la meditació: en la litúrgia de la ciutat capitalista, l’embelliment del paisatge forma part de la seva conversió en producte. En una ciutat pensada per ser fotografiada, i no pas viscuda, de la qual s’ha suprimit la humanitat de la finestra en benefici de la cortina de vidre i on només adquireixen relleu les torres més delirants, emanacions d’una estètica de règim totalitari, només la ruïna preserva algun significat durador, com els plecs de memòria que afloren amb l’emulsió blavissa de la cianotípia, igual que traces de l’esquelet en una radiografia.

Educada en una cultura com l’eivissenca, que “amb pocs recursos s’ha hagut de sofisticar moltíssim per resoldre qüestions constructives”, a Babelia & other stories Stella Rahola Matutes oposa l’artesania a les formes capitalistes de producció servint-se tant de l’experiència adquirida en països que ja han tocat el revers de la utopia, com la Xina, el Japó o la mateixa Anglaterra on estudia, com de la base intel·lectual que li proporcionen autors com Benjamin, Sennett o Henri Focillon, de qui la continua commovent profundament el seu Elogi de les mans, en un passatge del qual afirma que, sense la intervenció del tacte, la naturalesa seria com “els deliciosos paisatges de la càmera obscura, lleugers, plans i quimèrics”.

Imatge del muntatge de l'exposició "Babelia & other stories". Foto: Fundació Vila Casas
Muntatge de la mostra “Babelia & Other Stories”. Foto: Mercè Vila Rigat
Avatar

Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca