Còmic

Les memòries infantils de Perich

El llibre ‘Un abric verd penicil·lina’ dóna forma a un vell projecte del dibuixant: un llibre autobiogràfic sobre l’educació religiosa durant el franquisme.

Hi ha persones que, anys després d’haver mort, segueixen sent un referent. I sobre les quals, periòdicament, ens preguntem què haurien pensat o què hauren manifestat sobre determinats assumptes.

Una d’aquestes persones és Jaume Perich, un dels genis que ha donat a casa nostra l’humor gràfic; un terreny en el qual han proliferat grans noms, per cert. Aquests dies, és inevitable preguntar-se quins dibuixos i acudits hauria inspirat el coronavirus a Perich. Quines exclusives haurien donat les Noticias del quinto canal a propòsit del confinament? Com ho hauria fet per combinar el tabac i la mascareta? Què hauria dit dels canvis de criteri del govern espanyol? I de la postura de l’oposició? I de la Generalitat? I de Donald Trump?

Vinyeta del còmic “Un abric verd penicil·lina” de Jaume Perich.

Un dels aforismes amb els quals Jaume Perich manifestava el seu amor incondicional pels gats era “oi que no hi ha gats policia?”. Ara, a més, podria afegir que no hi ha gats policia de balcó.

Jaume Perich va morir l’1 de febrer del 1995; fa uns mesos ha fet 25 anys, per tant. El sarcasme del destí ha volgut que un dels esdeveniments amb els quals es volia commemorar la seva memòria -l’exposició Perich 1941-1995. Humor amb ulls de gat- es veiés interromput per l’estat d’alarma molt pocs dies després d’haver estat inaugurat.

I és que aquesta mostra va arrencar a El Born CCM el 5 de març d’aquest any, amb la idea de durar fins el 16 d’agost i tenint com a punt de partida el llegat de Perich que la seva família ha dipositat a l’Arxiu Històric de la Ciutat Barcelona. Perich 1941-1995. Humor amb ulls de gat s’endinsa en la vida i en l’obra de l’autor a través de dibuixos originals i inèdits i de documentació personal -fins a uns 300 documents- que fins ara mai s’havia fet pública. És de desitjar que, un cop El Born pugui tornar a obrir les seves portes, s’ajorni la data de clausura de l’exposició de manera proporcional al temps que ha estat tancada perquè com més gent millor -ni que sigui amb mascareta i conservant la distància de seguretat- pugui recordar el seu art.

Vinyeta del còmic “Un abric verd penicil·lina” de Jaume Perich.

Per sort -ara que ja han reobert les llibreries- sí que es pot gaudir del llibre Un amic verd penicil·lina, subtitulat Un llibre vagament autobiogràfic sobre l’educació franquista en un col·legi de capellans i publicat per Angle Editorial i l’Ajuntament de Barcelona. Un títol procedent de l’abric que la mare del petit Jaume Perich l’obligava sempre a portar, i un subtítol que es titlla de “vagament autobiogràfic” pel fet de reflectir també experiències de companys seus de generació.

El llibre és la materialització d’un projecte que havia donat voltes al cap de l’humorista durant temps, en el qual recordava -a través de dibuixos i textos- la seva experiència com a alumne d’un col·legi religiós durant el franquisme. Una experiència marcada per la repressió, l’absurd, les prohibicions i els càstigs i que li va forjar un profund anticlericalisme que l’acompanyaria tota la vida; tal i com va dir en una entrevista a El Temps, “a mi, la religió catòlica m’ha estat injuriant des que vaig néixer”. En aquest fosc panorama, de tant en tant, podia trobar oasis de felicitat gràcies al cinema i als tebeos.

Vinyeta del còmic “Un abric verd penicil·lina” de Jaume Perich.

El mateix comissari de Perich 1941-1995. Humor amb ulls de gat, el dibuixant i erudit en la història de l’humor gràfic català Jaume Capdevila Kap, ha estat també l’encarregat de l’edició i el pròleg d’Un abric verd penicil·lina. Tal i com explica Kap a El Temps de les Arts, “en la documentació que Perich va llegar -i que ara forma part de l’Arxiu Històric- hi havia dibuixos, esbossos i anotacions per a un llibre sobre la seva infantesa, de la idea del qual ja havia parlat algun cop a la seva família i als seus amics. Un llibre que prenia com a model el Marcel·lí del seu admirat Sempé [publicat a casa nostra per Blackie Books]”. Es tractava, a més, del primer llibre que l’autor concebia des del començament amb aquesta forma i que no consistia en un recull d’acudits; el seu famosíssim best seller Autopista, per exemple, recopilava dibuixos i aforismes ja apareguts prèviament en diversos diaris.

Amb l’entusiasta vistiplau de la família de Jaume Perich, Kap ha reconstruït una possible versió del llibre que hauria fet ell, recollint notes i dibuixos dispersos i a vegades inacabats i trobant-hi un fil narratiu. Amb una idea al cap: ser fidel al que Perich hauria volgut fer.

Perich dóna la benvinguda al lector explicant: “Sin poner mucho de mi parte, yo nací en Barcelona el 5 de noviembre de 1941. No es un año que recomiende”. Les pàgines que venen a continuació, segons Kap, “tenen tot el sentit de la ironia i l’acidesa que caracteritzaven els seus acudits, però al mateix temps també hi trobem un Perich més trist, melancònic i introspectiu del que estàvem acostumats”. I no és d’estranyar, perquè l’autor reflecteix amb ràbia i sense cap nostàlgia un món mediocre, castrant i amenaçador, però ho fa des de la perspectiva d’algú que l’ha patit.

I sense deixar de provocar el somriure i fins i tot la riallada a costa d’un temps negre. I verd. Verd penicilina.

Xavier Roca
Seguiu-lo a:
Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca