Música

Les metamorfoses meravelloses, sorolloses i perilloses de Xavi Lloses

Gradualment anem recuperant l’espai exterior amb ganes d’albirar les orelles d’una certa normalitat summament desitjada, no obstant això, com tot, el panorama cultural d’aquesta temporada roman totalment trasbalsat i les coses que no han quedat eliminades, ja s’han ajornat diverses vegades, com és el cas de L’EXPOSICIÓ MERAVELLOSA que ens ocupa, del músic i artista Xavi Lloses Huguet, nascut a Lleida el 1976 i fill adoptiu de Sant Feliu de Guíxols.

L’ESPAI TÒNIC – CENTRE D’INVESTIGACIÓ ARTÍSTIC
Carrer de Ponent 23-25, 17111 Vulpellac (Girona)
http://www.espai.tonic.cat

La mostra, que s’havia d’inaugurar el 17 de maig a l’ESPAI TÒNIC – CENTRE D’INVESTIGACIÓ ARTÍSTIC, va s’ha postposat al 10 d’octubre, val a dir que aquest centre d’experimentació promou projectes artístics multidisciplinaris des del 2014 amb un programa expositiu regular, ubicat en una antiga fàbrica de ceràmica de La Bisbal d’Empordà, ha esdevingut un punt substancial de comunicació entre l’artista i les poblacions del seu entorn i és tot un referent de descentralització d’activitats ben radicals dins l’escena artística del territori.

Xavi Lloses és músic de formació clàssica, un pianista virtuós, diríem que el piano és com una extensió de les seves mans i ben segur que, el seu monopatí o “skate” també ho és dels seus peus, un pertret de supervivència que enlairen la seva ment en l’exploració d’altres esferes musicals i sonores. Talment, Lloses confessa que no pot pensar només amb la música, inquietuds que l’acosten a l’art i el porten a fer accions, fotoaccions i videoaccions artístiques molt acurades i enginyoses, sadolles de llibertat i d’humor vital i captivador. Així mateix, crea enginys meravellosament bells i originals com ara el Nautilus, un orgue electrònic fet amb tubs de vidre que omple d’aigua, de bombolles sonores i llums acolorides -obra guardonada amb el premi Puig-Porret 2013 del Mercat de Música Viva de Vic-. Raons de pes perquè li agradi definir-se com artista “multidimensional”, concepte que excel·leix amb atributs tant dadaísticament eloqüents com ara, antipianista eclèctic i polivalent o terrorista sonor, pel fet que crea Músiques periLloses que el fan benauradament del tot inclassificable.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Hom ho pot comprovar en aquest vídeo que presentarà a l’exposició i que aquí tenim el privilegi de veure com a primícia, tot just sortit del forn, amb el qual, de la mà del realitzador Carles Pons, ens endinsa pels racons més inoïts del seu darrer àlbum musical Els benaurats. En aquest vídeo, LLoses ens parla dels extraradis de la música, indrets insospitats on hom pot arribar a experimentar el desideràtum de sentir músiques que no són concebudes per ser escoltades amb les orelles. Així és com ens ho revela als seus escrits, que aplega sota el títol Músiques meraveLloses. Músiques imaginàries de Xavi LLoses, notes textuals suggerents i  poètiques que conviden a imaginar-ho tot, hi diu: “Imagina una música en constant mutabilitat, que faci inviable qualsevol definició, ni per contrast, ni per oposició.” O bé “El fil musical de les “músiques meraveLlosesno s’enreda mai, malgrat tot pot generar grans embolics.”. O bé “No escoltis l’orquestra. Sigues tu l’orquestra”. En efecte, Xavi Lloses és, un home orquestra que es manifesta sempre capficat, elegant i sensible, bo i fent punta al no-res, a tot allò que ningú veu, ni sent, ja sigui ben sorollosament, ja sigui amb la peculiar harmoniositat que caracteritza els seus sons, per tal que obrim els ulls i les orelles, ho veiem tot de color de rosa i que puguem discernir la infinitat de matisos, del més diàfan al més obscur, que ofereixen els Intonarumori de l’absurd més engrescadorament creatiu.

Xavi Lloses és Fundador de la Corporació Terrorista per a la Difusió del So, membre del col·lectiu d’artistes i poetes Nuboläris, que va impulsar juntament amb Nei Albertí i Àlex Pallí, els tres conformen el grup de música experimental per a grans estadis (de consciència) AMB UN DIMONI A CADA ORELLA. I cal destacar que, com a pianista i compositor, Lloses ha treballat fent bandes sonores, música per a espectacles, teatre i dansa amb directors com, posem per cas, Lluís Danés, Oriol Broggi, Àlex Rigola, Lluís Baulida, entre altres. També treballa com a productor o col·laborador habitual d’artistes com ara Marina Rossell, Jaume Sisa, Gerard Quintana, Refree, Eduard Canimas, Nico Roig, l’Orquestra Fireluche, Bikimel, Rosa Pou, entre altres. Ben segur que m’he deixat alguna cosa, doncs, tot seguit ens ho completa ell mateix

Marinada a l'era. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018
Marinada a l’era. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018

Ets nascut a Lleida, però has fet vida a Sant Feliu de Guíxols. Hi ha quelcom de les terres de ponent que s’infiltra a la teva obra?

Soc nascut a Lleida i per motius de la feina del meu pare cada tres anys canviàvem de població, amb tot el que això comporta, tot i que sempre ho vaig viure com un privilegi, una sort.  Els padrins (avis) exercien un fort magnetisme on tot girava al seu voltant i l’únic escenari que es mantenia estàtic era el triangle entre Tàrrega, Verdú i Sant Martí de Maldà. Una terra àrida i desagraïda, on l’exuberància i l’encant li havies de posar tu esmolant la imaginació.

És difícil desvincular-se dels tresors de la memòria i més quan aquests són bonics. Vas transitant per èpoques, llenguatges i disciplines, algunes més romàntiques on exaltes els orígens i d’altres on els envies a pastar fang, i quan creus que no tornaràs a beure d’aquella aigua, tassa i mitja i de peus a la galleda.

Vaig començar en aquest triangle magnètic a realitzar rituals sonors i altres litúrgies que em connecten en algun lloc on, sense cap dubte, tot cobra sentit. Carles Pons em va seguir un dia entre els sembrats i els ametllers, patinant amunt i avall i m’ha fet aquest curt tan sincer que em fa il·lusió estrenar aquí.

Sense entrar en valoracions no solc mirar enrere i tampoc analitzo el que ja he fet, intento posar esment en partir de zero en tot moment de la manera més agosarada i humil, però indefugiblement ensopego i m’estimbo constantment, tot recollint els desperfectes és on faig les troballes. 

Rentant idees. Músiques periLloses. Paris 2016
Rentant idees. Músiques periLloses. Paris 2016

Primer parlarem de l’art, que també conrees, en tant que artista “multidimensional” com t’agrada de definir-te, quines obres trobarem en aquesta mostra?

Deliberadament, he utilitzat de manera irresponsable i simpàtica el terme “multidimensional” per no utilitzar el terme multidisciplinari, ja que el primer és de pretensions astronòmiques i m’agrada no escatimar en recursos. Entenc la pràctica artística com un fet creatiu indomable i curiós, que no té aturador, que t’obliga a tastar olletes i saltar marges, i la feinada la tens en destil·lar l’elixir de l’equilibri entre l’aprofundiment necessari, sense ancorar-te a un femer de confort, i la curiositat insaciable de fer el papallona a la recerca de nous destins. Sempre a les palpentes, absolutament absort a  cartografiar aquells confins boirosos on la música perd la seva identitat i el seu rostre i es dilueix en quelcom inexplicable però altament tòxic i desconcertant.

A “Una exposició meravellosa” hi ha els darrers elixirs que ha destil·lat la meva factoria. Sense crear expectativa, només puc avançar que són unes peces meraveLloses, on fulmino els límits de la pròpia imaginació per poder imaginar sense límits.

Acció deliberada. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018
Acció deliberada. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018

També conrees l’acció artística i treballes molt bé la fotoacció i videoacció, que en dius? Tens previst fer una acció o altres intervencions en el marc d’aquesta exposició?

Com comentava abans, no pots evitar posar el nas a tot arreu, no fos cas que valgués la pena, sempre hi ha una inconsciència que et duu sorpreses i després ja l’emmarcaràs dins alguna disciplina, si cal. Si ens referim a l’acció enregistrada, foto o vídeo, necessites un personatge per protagonitzar certes epopeies i, sense pressupost per actors, utilitzes el que tens més a mà, tu mateix, descobrint-te com a víctima i “performer” , bo i acceptant defectes i virtuts.  Reconec que hi ha quelcom terapèutic que descobreixes posteriorment. Registrava rituals constantment, de manera natural, després ho filtrava i triava, però molt d’aquest material es quedava al calaix. Amb l’aparició de les xarxes socials, es crea un canal per donar visibilitat de forma àgil i espontània a aquests continguts. La qual cosa, ho realimenta, alguns seran més superficials i d’altres no tant, però genera moviment i exercites el múscul que toca. Entre ximpleries i sense pretensió, de tant en tant, n’encertes alguna i estires el fil fins que t’hi emboliques de ple. És qüestió de deambular sempre amb els ulls oberts i les antenes ben dretes. Tinc previst realitzar un parell d’intervencions i accions en aquesta exposició a l’Espai Tònic.

Ets membre del col·lectiu Nuboläris. quines malifetes feu?

Lluny de ciutat, estem confinats a realitzar l’experiència artística en solitud, en la majoria dels casos i més abans que les xarxes generessin tantes connexions. Que es doni la situació on coincidiu exploradors amb les mateixes inquietuds, en un poblet de costa, és quelcom a celebrar de valent i aquí, ens hi vam esmerçar fort. Nuboläris va ser una terra fèrtil de cultiu adobada amb adobs psicoactius on varen florir i eclosionar projectes, forjar-se amistats, generar sinergies, i anàvem prou embalats per realitzar propostes que ara mateix ens posaríem les mans al cap. Vam practicar el vandalisme, organitzar multitud de propostes insòlites i agosarades i vam establir vincles amb altres artistes i col·lectius. Es va generar una escena en un poble descarrilat.

Sempre hi ha quelcom molt bonic ens els inicis d’un col·lectiu, els que hem estat en bandes de “rocanrol”, bé ho sabem, però si per una parella ja és difícil que evolucioni en paral·lel amb respecte i amor, imagina una quadrilla d’artistes eixelebrats, amb les motxilles plenes d’ego i a altes hores de la matinada.  Un ball de bastons a cada decisió, però quan assolíem alienar-nos tots a una, era un cop de puny difícil de parar.

Nuboläris va ser una festa interminable per celebrar l’alegria d’haver coincidit quatre gats amb unes inquietuds comunes, enmig d’un vast desert desolat. Això si, l’anecdotari és impagable.

Ara cadascú està centrat als seus projectes, però tenim contacte estret, ens critiquem, ens ajudem i estem allà pel que faci falta. Així i tot Nuboläris és absolutament imprevisible.

Acció Requiem per un piano. foto Maider Mendaza 2010
Acció Requiem per un piano. foto Maider Mendaza 2010

Hi ha en el teu treball una afinitat pregona amb l’estètica i l’actitud Fluxus i de l’art conceptual?

Igual que els organismes han anat evolucionant gràcies a mutacions que permetien que aquests s’adaptessin millor a un entorn, les idees també pateixen mutacions, accidentals o premeditades i sobreviuen les que trobem més interessants o seductores. No podem imaginar res que no haguéssim vist abans però, passat pel sedàs de cadascú, li apliquem mutacions indesxifrables donant llum a noves idees, que en el millor dels casos encendran altres bombetes, tot és fractal.    

La meva formació artística és autodidacta, no ha seguit cap ordre ni lògica, una cosa em portava a una altra, impulsat per allò que em seduïa més en aquell moment i el que et trobaves accidentalment pel camí, però amb una fam ferotge. Dadà em dugué a Duchamp, Duchamp a Cage, Cage al Zen, Fluxus, Brossa, Mestres-Quadreny, Zaj, Hac Mor, Perejaume, per citar-ne alguns sense ordre ni concert.

Si trinxes un piano et poden relacionar amb Santos, Marchetti, Nam June Paik, Neubauten, etcètera, però no et passaràs la vida trinxant pianos, ho faràs una estona perquè creies que ho havies de fer i tal, després continuaràs el teu camí que distarà del recorregut de qualsevol altre, perquè ja venia d’un origen diferent, cada trajecte és únic. Inconscientment et pots descobrir apropant-te o coincidint amb el que ha fet altra gent, és com trobar-te’ls al lavabo d’una discoteca i la feu petar.

Tal com ho veig ara mateix, si un art no és conceptual, és artesania, decoració, molt útil i necessari i l’artesania pot ser conceptualitzada des d’una mirada conceptual, més encara quan vivim en un món conceptual, amb dissenys conceptuals, publicitat conceptual, etcètera, hi ha lloc per tots. Però, l’art sense concepte esdevé molt lleuger i si et despistes, se l’endurà el primer cop de vent que passi.

Shibari. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018
Shibari. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018

Com definiries aquesta passió que et mou a explorar el fenomen sonor i musical i que et porta a fer Músiques periLLoses, fins a concebre un instrument excepcional i bell com el “Nautilus lab”.

A partir d’un moment no em sentia gens còmode, ni amb el terme pianista, ni el de músic, no em representava en absolut, em sentia més qualsevol altra cosa que això i alhora ja no passava gaire temps assegut al piano. Un instrument obliga a tenir una disciplina estoica i la meva pràctica al piano distava molt del que havia de ser, així que t’obres al  desaprendre, tan necessari, però molt feixuc de tirar endavant i assumir-ne les conseqüències. Per això vaig utilitzar irònicament el terme “antipianista”, en aquell moment estava realitzant un seguit d’accions on em ridiculitzava com a pianista i la relació amb l’instrument. Estava fent coses que no sabia com explicar a la família. Aquí comences a trinxar pianos i, com ens vam començar a fer mal a l’esquena transportant-los, vaig veure que si utilitzava “pianets” de joguina, tenia el mateix efecte, fins i tot, el públic potser encara els hi agafava més afecte i feia més dolorós el procés d’esquarterar. Utilitzar elements com moto-serres, maquinària industrial, petards de grans dimensions, subgreus per fer tremolar vidres i estructures et desperta un amor pels decibels i el terrabastall. Quan tastes el poder del so a grans intensitats, és difícil tornar enrere,  aquests són altament addictius.

El Nautilus, Festival internacional de poesia de bcn. 2017
El Nautilus, Festival internacional de poesia de bcn. 2017

Que és el Nautilus?

El  Nautilus neix d’unes instal·lacions que feia amb recipients dispars de vidre amb aigua, on enviava aire i recollia el so de les bombolles i l’amplificava amb hidròfons i micros de contacte. Fins que et planteges afinar les bombolles i construir un gran orgue de bombolles, per ser tocat des d’un teclat i alhora que funcioni sol, com a escultura sonora, gràcies a partitures generatives i que, al mateix temps, tot el que soni sigui representat amb jocs lumínics hipnòtics, dins els tubs. Vaja, és l’instrument més al·lucinant que m’he pogut imaginar mai. El vaig poder construir gràcies al premi Puig-porret, un gran equip de col·laboradors i Nuboläris.

Coral de faristols. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018
Coral de faristols. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018

En primer lloc, fou la música. Ets pianista, compositor, quina tasca desenvolupes en aquests àmbits?

Diuen que de totes les arts la música és la que et fa relacionar amb la gent més estranya i, certament, ho puc corroborar, amb perspectiva em considero molt afortunat en aquest aspecte, ja que m’he trobat en situacions ben insòlites.

A setze anys tocava tres dies per setmana en un hotel de cinc estrelles, després vingueren formacions juvenils de postpunk-sinistre, pop-rock, orquestres de festa major amb cafè-concert, ball de tarda i ball de nit, formacions jazzístiques, formacions de músiques improvisades, experimentals, restaurants selectes, pubs no selectes, big bands, vius de ple l’explosió de la música electrònica, bandes de jazzy-house, electro, tecno, concerts de piano, comences a treballar amb artistes coneguts i consagrats del panorama català, artistes del rock-català, també de l’indie-català, després venen artistes del panorama espanyol, treballes amb poetes meravellosos, fas concerts per campanar i electrònica,  fas música per accions artístiques, “performàncies” de tota mena, salvatjades de tota mena, trinxes pianos, els llences al buit des de grans altures, dirigeixes l’OBC al camp nou i vinga espectacles de dansa i de tota mena, temporades de teatre, els refotuts musicals, gires asiàtiques, vas al Sónar tot fent música popular amb instruments amb piles de 1’5volts, més festivals de música electrònica, raves i després, orquestres de cambra, algun casament, programes de TV, bandes sonores, realitzes capricis a milionaris, actes multitudinaris, piro musicals i etcètera. Per molts llocs, hi he passat de puntetes i d’altres, m’hi he posat fins a  prendre-hi mal, però és absolutament meravellós com poden ser d’inescrutables els camins per on et pot passejar la música.

Moltes vegades m’he preguntat si havia de deixar aquestes activitats, ja que dubtava si realment m’aportaven alguna cosa en la direcció que creia que havia d’anar, tot i el dubte crec que hi he après un munt de coses. Conèixer el sentit del què vius en un present és un regal que el temps et sol fer molt més tard, sempre i que estiguis atent.

Portada àlbum Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018
Portada àlbum Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018

La teva música abraça un ampli espectre de registres musicals, els teus àlbums ho manifesten. Quants àlbums i amb quines músiques has editat.

Si vols estar ben servit, ja sabem que diu la dita. A quinze anys em vaig fer amb el primer quatre pistes a “cassette”, d’aleshores ençà sempre he tingut estudi o laboratori i cada dia t’hi passes hores i enregistres i fas els teus experiments, de manera que vas generant material, tan bon punt diverses peces segueixen un mateix fil, els hi dones corda, els hi fas un llaç i les publiques en forma de disc. No els he comptat mai però dec tenir una vintena d’àlbums a nom meu, alguns descatalogats o d’edicions molt limitades.

Durant una època enregistrava aquella música que no trobava al mercat, sempre m’ha encuriosit l’abisme que separa músiques de masses i les músiques desemparades o d’escassa audiència i he intentat ingènuament tirar ponts d’un costat a l’altre. Quan domines mínimament la tècnica i les eines, pots crear els escenaris que et passin pel barret i reconec haver-ne generat molts per mera curiositat o purs capricis. D’altres tindran un interès conceptual, d’altres seran aromàtics per posar-me de fons quan frego plats. Em trobava que si em demanaven alguna cosa que em representés, no sabia que posar, o  era “Disneylàndia”  o un terrabastall. Amb “Els Benaurats” vaig intentar plasmar aquest, ara i aquí.

Vas crear el conjunt L’Escolania de la Quadratura del Cercle, qui sou, que feu?

De petit no em van deixar entrar a l’escolania i com sempre havia estat un referent a ca meva, vaig decidir crear la meva pròpia escolania. La Quadratura del cercle és l’horitzó promès de qualsevol alquimista, assolir un impossible. Durant temps pensava que existia una seqüència harmònica, melòdica, tímbrica i rítmica on, curosament ordenada, provocaria reaccions indubtables, que faria màgia per dir-ho clar. L’Ecolania pretenia congregar part d’aquest esperit i fer-lo arribar a un públic generós, amb una espècie de pop simfònic surrealista a la catalana, enregistrant uns set àlbums, on la majoria són cantates amb corals i orquestrines, amb tot el ventall de sons i sorollets dels mil “pianets” i la flota de sintetitzadors i caixes de ritme de tota mena que volten per casa, tot plegat per donar una experiència al·lucinant i sorprenent dins el gènere, muntanyes russes de puja i baixa i estats d’èxtasis a tort i a dret. L’escolania era jo sol tancat en tot aquest món i múltiples col·laboradors que entraven i sortien, però sempre amb la carismàtica veu de la Rosa Pou al capdavant.

Concert per tramuntana. Músiques periLloses 2015
Concert per tramuntana. Músiques periLloses 2015

Acabes d’escriure el recull de textos Músiques meraveLloses.  Músiques imaginàries de Xavi LLoses, que hi dius? Que suposa l’escriptura amb relació a la composició musical o el teu art?

Quan finalment vaig trobar el fil de les Músiques meraveLloses, vaig arribar a la conclusió que l’única manera d’apropar-m’hi era amb l’escriptura. Mai abans havia utilitzat aquesta eina amb aquesta exclusivitat.  Però he tingut la sort de poder treballar i estar rodejat de poetes que admiro profundament. I les bones coses sempre es contagien.

Lluny de pretendre res en aquest gènere, senzillament i com molts altres, també tinc alguna cosa a dir. I amb la mateixa honestedat i humilitat que puc treballar amb altres matèries vaig veure la necessitat d’utilitzar-la exclusivament per atansar-me a aquestes “músiques meraveLloses”. Són més de dues-centes partitures relatades on genero situacions que conviden a escoltar una música que no poden captar les nostres orelles.

Mai abans havia tingut una experiència similar, a part de reveladora, ha estat profundament sanadora i m’ho he passat pipa. Pots posar el món de cap per avall en una sola frase i passar pàgina com aquell qui res.

Immersió. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018
Immersió. Els Benaurats. Foto Mònica Pallí 2018

FOTO Immersió. Els Benaurats. Foto Mónica Pallí 2018

Amb què treballes ara mateix?

M’he passat els darrers vint anys com un surfista sota la cresta d’una onada gegant, pensant en tot moment que aquesta, un dia o altre, m’engoliria. Ara estic oposant per esdevenir onada.

Ester Xargay

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close