Arts escèniques

Les mil facetes d’Antoni-Lluís Reyes

Antoni-Lluís Reyes (Manacor, 1985) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (2007) i en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (2011). D’ençà del 2001, és membre de la companyia Tau Teatre, amb què ha participat com a actor en diferents muntatges. També ha estat director d’altres companyies. Com a dramaturg, és autor de Ments rebels (2003, estrenada per Tau Teatre), Ulls clucs (2010, segon premi Pare Colom), Allende vs. Khruxov (2011, segon premi Llorenç Moyà), Rolegame (2010, premi Nous Creadors de l’esadib i el Teatre Principal), Trencaclosques d’una parella (2011, premi Vila de Gràcia), Na Petronila es casa (2011), La llosa (Levític 17) (2011, Llorenç Moyà), Somni de rondalla (2012), Pares i Nit de Por (2012, estrenades al Microteatre), Neu fosa (2013, Pare Colom), (Ei)xalar (2013, Llorenç Moyà), Bicicletes ancorades (2013, premi Bambolina), Edimburg (2014), Guium, o la ciutat dormida (2015, premi Micalet) i Nandi (2017, Ciutat de Manacor). Com a actor de televisió, l’hem vist, entre d’altres, a La Riera (2010) de tv3 i a L’anell (2012) o Amor de cans (2018) d’ib3 —d’aquesta darrera ha tengut cura, a més, del guió. 

A Manacor, la capital mallorquina del teatre, la moguda dels escenaris la pugen els infants d’ençà que són menuts. Voldria començar parlant d’això i incardinar-ho amb la teva pròpia experiència personal.

A Manacor, neix sobretot d’unes persones molt d’esquerres i antifranquistes que s’organitzaren gràcies a referents com Guillem d’Efak. Acabaren muntant els Capsigranys. A partir d’aquí, degueren veure que el teatre tendria recorregut si n’ensenyaven als al·lots. I encetaren la Mostra de Teatre Escolar devers el 1987. Vaig tenir la sort que aquell any la meva germana, que era més gran que jo, s’hi va apuntar. En aquella primera edició, decidiren fer un càsting perquè les previsions els havien desbordat. I la triaren per fer de Bernadet a La flor romanial. La meva germana continuà i, a casa, teníem els vídeos amb els enregistraments de Televisió de Manacor i jo me’ls mirava una vegada i una altra: El malalt imaginari, Les dones sàvies, L’altra cara de la lluna, etc. Me les sabia de memòria! Als noranta, tot aquesta brogit ja s’ha estès des de primària fins a bup. I anys a venir, la tercera edat i el centre d’adults també s’aficionaren a muntar obres, de manera que ara qualsevol persona de Manacor, si vol fer teatre, en pot fer.

Jo vaig començar a preescolar, llavors en el col·legi, després a l’Institut i, aleshores, tota aquesta generació de la meva germana, quan acabaven secundària, no tenien possibilitat de fer teatre ni cercaven professionalitzar-s’hi. Però trobaven que era massa aviat per deixar-ho córrer. I començaren a formar grups de teatre jove. Per mi, el bot qualitatiu es va produir quan hi comença a haver gent que vol estudiar Art Dramàtic a partir ja de la meva generació. 

L’actor Toni-Lluís Reyes durant l’entrevista. Imatge: Toni Valls.

També val a dir que fins en aquells moments no es podia estudiar Art Dramàtic a Palma i se n’havien d’anar a Barcelona o Terrassa a les proves de l’Institut del Teatre…

Sí, però les proves de l’Institut del Teatre, que jo recordi, del grup de la meva germana no n’hi hagué cap que s’hi presentàs. En canvi, sí que te’n trobes que no anaren a estudiar però que quedaren de monitors de la Mostra de Teatre Escolar. O gent que munta obres i fa la seva vida teatral aquí. O fa la seva vida teatral fora. I a partir dels de la meva edat, moltíssims se n’han anat a fora (a Palma o Barcelona) a estudiar Art Dramàtic. 

De totes aquestes facetes que tens, la primera és la d’actor i ben aviat també començares a muntar peces pensant en la representació.

D’adolescent, quan me n’anava al Port i duia tota aquesta curolla, amb unes capses, muntava un escenari. Llavors, tenia uns Pinypon i uns Playmobil —això no ho he explicat mai a ningú— i jugava a crear obres de teatre. M’inventava el diàleg. I un dia decidia que interpretaríem El malalt imaginari que, com he contat, me la sabia fil per randa. Em sona que feien unes publicacions de joves a Manacor, amb l’Ajuntament darrere, i en Toni Gomila m’animà a escriure un text. Evidentment, no el publicaren perquè jo devia tenir tretze anys i no sabia escriure gaire. També me’n record que, a quart d’eso, vaig cursar Taller de Teatre amb Blai Bonet —el net del poeta— i el vaig fer tornar boiet. Jo trobava que aquell any havíem de representar una obra que jo adaptàs i vaig adaptar la pel·lícula La boda del meu millor amic amb el títol de Vos declar. Copiava el que veia en els directors de la Mostra de Teatre Escolar que adaptaven els texts a la realitat circumdant. 

En canvi, tanmateix, hi ha una cosa que no em quadra. Quan deixes l’Institut, te’n vas a Barcelona a estudiar Filologia Catalana i no Art Dramàtic…

No sabia què volia estudiar. Na Pilar Prohens, la professora de Castellà, em comentà que em veia estudiant Humanitats. Em considerava molt polivalent, però aleshores jo no entenia què volia dir. I com que la meva germana havia estudiat Filologia Anglesa, i na Magdalena Gelabert, de Català, m’enamorà i me’n posaren un deu a selectivitat vaig optar per Filologia Catalana sempre amb la vista posada en Art Dramàtic. I m’ha anat molt bé tenir les dues, perquè a més s’entrellacen. La filologia m’ha ajudat a llegir, a escriure… I, d’altra banda, també és cert que vaig intentar accedir a l’Institut del Teatre. El primer pic vaig estar a punt d’entrar-hi i el segon ja no vaig passar la part teòrica. Aquí vaig telefonar a ma mare plorant i ella em va dir que inauguraven una escola de teatre a Mallorca. Allò m’obligaria a compaginar Art Dramàtic i Filologia i vaig determinar acabar-ne primer una i arrancar després l’altra. I crec que va ser la millor decisió. Començar Art Dramàtic a vint-i-dos anys i acabar a vint-i-sis, et proporciona una seguretat i una experiència que no tens a divuit anys. 

El panorama ha canviat molt d’ençà que hi ha l’esadib aquí i també la creació d’IB3, la primera televisió de les Illes, que ha ajudat molt a la professionalització del sector, no?

Bé, jo crec que de professionals n’hi ha hagut sempre en el sentit de gent que s’hi ha volgut dedicar. És ver que ara hi ha molts més professionals, estan molt més agrupats i s’ha exigit una professionalització. A més, pens que aquesta evolució natural s’ha produït pertot. Aquí, com sempre, ha arribat més tard perquè som manco, participam d’una societat abocada al turisme i el teatre queda relegat a quatre intel·lectuals. La qüestió que ens podríem formular és si no ens hem passat de frenada. Som massa? Això a Catalunya fa devers quaranta anys que s’ho plantegen. També arribam tard. Al final, cada any, afegim al mercat quinze estudiants que es deuen graduar a l’esadib que se sumen a tots aquests que s’han professionalitzat. I te’n trobes molts que no troben feina. Les institucions fan coses perquè la gent en pugui viure? A mi m’indigna que als instituts l’assignatura de Taller de Teatre o Arts Escèniques l’ensenyin professors de català o de castellà o que al més beneit del Departament li enfloquin aquest «mort». Com així no es crea un seguit de places per als llicenciats en Art Dramàtic encara que voltin per diversos centres?

Un punt clau de la teva trajectòria crec que és el teu paper com a personatge de La Riera a Televisió de Catalunya. 

Allò em va suposar una estabilitat durant l’època més greu de la crisi. Vaig dur la sort de trobar una feina de cinc anys d’actor envoltat de grans professionals a qui jo podia observar, escoltar i actuar-hi i trobar un petit teixit a Catalunya, però al final sempre tenint molt en ment l’illa perquè és aquí on jo crec que puc aportar més. I al final, allò no deixen de ser les Amèriques d’Ai Quaquín. Tothom volia enriquir-s’hi igual que tothom vol triomfar a Catalunya però… Quants n’hi ha que tornen amb una mà davant i l’altra darrere? És ver que també hi ha molta gent de qualitat que s’està obrint camí com ara els de La Calòrica. Però quan t’imagines allò és diferent de quan hi ets. I molt sovint tendim a idolatrar una sèrie a tv3 o una temporada al TNC. Llavors, ho vius i òbviament ho relativitzes tot molt més. I tot passa també. 

I llavors quan et sortia qualque projecte aquí, què feies. Anaves i venies?

Vivia allà, però si em sortia una feina aquí procurava no dir que no per no desvincular-me’n. Jo quan feia La Riera, vaig acordar que enregistraria amb ells dilluns, dimarts i dimecres, i venia els dijous i divendres per enregistrar Palma, pam a pam i ja hi romania els caps de setmana. Al capdavall, només eren vuit setmanes que ho compaginaves. 

Ara tornant a ib3, hi has tocat un poc totes les tecles perquè t’hi hem vist presentant Palma, pam a pam, de tertulià a Cinc dies, d’actor a diverses sèries i ara el guió i l’actuació dins Amor de cans

I també me n’he cuidat de l’assessorament lingüístic de Pep. Jo sempre reconec que els he d’estar molt agraït perquè m’han oferit l’oportunitat de fer moltes coses. Quan la gent pensa en mi, ja no veu només un actor. El fet que ib3 hagi confiat diverses vegades en mi m’ha obert tot un ventall de possibilitats. I he cursat un «màster». A la tercera temporada d’Amor de cans també la dirigiré i aprendré en el camp de la direcció. 

I tu a les tres temporades d’Amor de cans hauràs fet diverses funcions des de guionista passant per actor i ara director. 

Amor de cans me’l posaren de lectura a secundària. Quan feia La Riera, em vaig apuntar a un curs d’escriptura de guió i vaig pensar que més que partir de zero m’estimaria més adaptar. Així tens una història de fons que saps que funciona i que et proporciona seguretat. I amb aquest treball, vaig anar a parlar amb la productora, li va agradar el projecte i el tiràrem endavant. És cert que a la segona temporada sí que partíem de zero, i els dos darrers capítols de la primera temporada també s’inspirava lliurement en Amor de cans. La meva idea inicial era quedar-me jo un paper. Moltes vegades és mal de fer esperar que et truquin per oferir-te’n un. I, en canvi, si tu ets el creador pots pensar directament en tu. I a la segona temporada actuu. Vaig demanar-ho a la directora. No és que t’imposis. Jo a la primera vaig descartar actuar perquè volia aprendre com es feia i si actuava, m’ho impedia. A la segona, que ja ho tenia més per mà, hi vaig intervenir i ara en aquesta darrera, faré d’actor, guionista i un poc de director —només un poc, perquè també vull aprendre’n. 

M’havies comentat que havies agafat episodis d’altres novel·les de Maria-Antònia Oliver…

Per a una trama completament diferent em vaig inspirar en Tallats de lluna. O per exemple, el final de la segona temporada ve d’una entrevista que feren a Oliver en què l’autora va dir que a partir de l’1 d’octubre no havia pogut escriure pus. I el final de la segona temporada té a veure amb això. 

I una altra de les facetes, que a l’introito d’aquesta entrevista en parlam llargament, és la teva carrera com a dramaturg…

Ara l’he deixada aparcada. Entre cometes. S’ha de tenir en compte que Amor de cans també és dramatúrgia. I durant quatre mesos, és com si escrivissis deu obres de teatre perquè són deu guions que escrius tot sol. I això, en el futur, es traduirà en agilitat per emprendre noves peces. Quan tu has d’escriure una obra, la rumies, la comences a escriure, la deixes, hi tornes… A mi, els premis literaris em funcionen de meravella perquè em posen una data límit. La televisió, igualment, et dona un tempo i t’obliga a ser resolutiu. A Amor de cans tens deu capítols d’una hora i aprens a segmentar-los, donar-los continuïtat i estic segur que aquest entrenament brutal, en el moment de tornar-m’hi a posar, es notarà. També és ver que algunes obres de teatre meves, sortosament, s’han estrenat: Guium, Neu fosa, lectures dramatitzades de Nandi… Quan fas Amor de cans saps que s’estrenarà i arribarà a un públic més ampli que una obra. En canvi, d’això darrer en trauràs el milenar d’euros que guanyaràs si te la premien i llavors t’hauràs d’espavilar perquè es publiqui, es presenti i s’estreni. Jo ara sent la satisfacció de saber que allò que faig s’emetrà. Tot resulta més senzill i t’hi acomodes. Amb el llibre, t’has de moure tu. L’altre dia, vaig topar amb una al·lota que em deia que li encantava Amor de cans però em va reconèixer que arran d’això s’havia comprat Nandi i li havia fet molt el pes. I em fa ganes tornar-me a posar amb la dramatúrgia, però l’emoció i l’expectativa és diferent. Quantes obres s’han estrenat enguany de dramaturgs illencs? Molt poques. És ver que el Torneig de Dramatúrgia serveix de qualque cosa però tampoc et dona una estabilitat econòmica i tot resulta més complicat.  

I tu a part d’això has continuat fent feines relacionades amb la filologia.

Als companys de professió, sempre que puc, els recoman que no visquin exclusivament d’això. Jo el setembre estava en là. D’Amor de cans, per qüestions econòmiques, no sabien si continuaríem amb la tercera temporada. I no és només cobrar, que tu pots estalviar el teu raconet, sinó cotitzar, estar assegurat… Jo almanco dispòs de la possibilitat d’ensenyar cursos de Català. Això t’evita deprimir-te, perquè aixecar-se un dia feiner a les deu i no tenir res a fer durant tot lo dia és realment exasperant. I fer cursos de Català m’agrada. Conec gent, em transmet energia i no deixes de fer teatre per engrescar-los i explicar-los-ho tot perquè la gramàtica no els resulti tan àrida. 

És gairebé com si fos una semiprofessionalització… 

És clar, però si jo no fos filòleg i no hagués fet cursos d’ençà que tenia vint-i-dos anys… Això m’ha permès acumular molts de punts i a mi em criden sempre per fer uns cursos que m’ofereixen una disponibilitat que no tendria si m’apuntàs a unes llistes d’interins que m’enclaustrarien cada matí dins un institut. Els cursos que faig són d’un mes o de quatre, però no em voldria imaginar com viuria si no ho combinàs amb això. O no hagués acumulat els guanys d’un lustre a La Riera. Però també és ver que faig molta feina i ara començ a angoixar-me. També perquè no som capaç de dir que no. Cada vegada n’aprenc més, però encara no basta. I és que també se’n riuen de tu. De vegades, t’ofereixen feines que són una rialla. Jo quan dic que sí em deman si la feina em motiva, si econòmicament surt rendible i la llibertat que em permet. Ha de complir els tres requisits. Si no, no em compensa. 

Carles Cabrera Vilallonga
Carles Cabrera Vilallonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca