Didàctica de l'Art

El pantocràtor de Sant Climent de Taüll

A època medieval en un món on gairebé la totalitat de la població era analfabeta, la decoració de les esglésies tenia un fort component didàctic. En aquell moment la repoblació dels territoris reconquerits als àrabs anava acompanyada d’una important tasca evangelitzadora. Cada diumenge i festes de guardar, els habitants de la Vall de Boí entraven en una de les esglésies i ermites per professar la fe, resant.

Acostumats als seus masos rònecs, la grandiositat del temple els feia empetitir. Foscor i silenci, només trencat per les pregàries en llatí del mossèn,  qui, d’esquena als fidels, dirigia les seves oracions cap a l’absis que simbolitzava el cel. I allà dalt, observant tot i tothom, es trobava la figura imponent del pantocràtor, Déu omnipotent, per recordar els habitants de la Vall qui era el veritable Senyor. En aquest context, les esglésies romàniques connectaven a través de les seves pintures la figura de Déu i tots aquells que l’acompanyen en el cel, amb els homes i dones que observant-los, es familiaritzaven, aprenien i s’atemorien davant els designis de la fe cristiana.

L’art romànic és una de les manifestacions artístiques més riques del passat medieval, en especial, les esglésies romàniques, molt abundants a tota Europa, demostren l’esforç que feu la institució eclesiàstica per arribar a tothom i fer present el seu missatge. A la Vall de Boí, allunyada de tot centre religiós, es va construir un conjunt d’esglésies que tenen una puresa artística, arquitectònica, escultòrica i pictòrica que l’any 2000 va portar la Unesco a declarar-les Patrimoni de la Humanitat.

Sant Climent de Taüll

Els trets definidors d’aquestes esglésies, màxim exponent del romànic llombard els podem trobar arreu d’Europa durant els segles XI i XII. La barrera dels Pirineus no va significar un pas infranquejable perquè les noves idees artístiques franquegessin un terreny tan abrupte així que els arquitectes, escultors i pintors provinents de la Llombardia es van aturar en aquest paratge per construir un conjunt excepcional. Si els detalls arquitectònics no fossin suficient raó, la decoració pictòrica del seu interior esdevé la perla de la Vall de Boí, el pantocràtor de l’església de Sant Climent de Taüll n’és, potser el millor exemple.

En la seva funció didàctica d’ensenyament de les escriptures, l’església representa en ella mateixa el camí cap al cel. Un cel presidit pel Senyor que està acompanyat dels personatges que els són més propers. Davant la immensitat de l’espai i en el silenci més aclaparador, una mirada directa i inexpressiva semblava traspassar l’ànima dels creients. Era Déu, creador de tot i tot poderós, anomenat en grec pantocràtor. Assegut en un tron, contemplava els fidels que l’adoraven, envoltat de símbols que feien referència als sants i apòstols. Poques inscripcions acompanyaven les imatges, ja que el públic no sabia llegir. Però no els calia: l’Església es preocupava que els seus ensenyaments s’aprenguessin de memòria i les imatges ajudaven a identificar els personatges.

Però, donem-hi un cop d’ull i parem atenció als detalls de l’absis de Sant Climent de Taüll per descobrir secrets amagats.

1

El centre de la composició és Déu omnipotent, que ens mira fixament. El seu rostre ens mostra un home adult amb barba, signe de saviesa. És una imatge estàtica, imponent i majestuosa, perquè Déu no és assolible, ni és un home.

1

La mà dreta fa el senyal de beneir amb els dits índex i cor, mentre que la mà esquerra sosté el llibre de la Vida.

1

Flanquejant el rostre de Déu tenim les lletres alfa i omega, la primera i última de l’alfabet grec. Perquè Déu és el principi i la fi de totes les coses.

1

Déu, creador de tot, està envoltat pel tetramorf, que és un conjunt de quatre imatges que segons el llibre de l’apocalipsi acompanyaven a nostre senyor en el tron. Aquests personatges són els quatre evangelistes que es representen com a àngels que duen a les mans uns símbols que ens permeten identificar-los com a Mateu, Marc, Lluc i Joan. La part inferior de l’escena sol portar una referència al sant al qual es dedica l’església.
A la dreta del Pare hi ha un àngel que és Mateu, representat com un home.
A l’esquerra, un àngel sosté una àliga, símbol de Joan; al costat unes lletres ens diuen el seu nom.

1

A la part inferior dreta un àngel porta un medalló amb la figura d’un lleó, representació de Marc.
Finalment a l’esquerre tenim l’àngel amb un brau, identificat amb Lluc.

1

Els peus de Déu reposen sobre l’arc de sant Martí: ell ens observa des del cel.

1

Sota el pantocràtor hi trobem diferents apòstols, homes que van ser escollits pel Senyor per predicar els evangelis acompanyats de la Verge Maria. D’esquerra a dreta, trobem a: Sant Tomàs, Sant Bartomeu, la Verge Maria, Sant Joan evangelista, Sant Jaume i potser Sant Felip.

A principis del segle XX, la població de les muntanyes desconeixia la vàlua que tenien les manifestacions artístiques de les seves esglésies. Hem d’imaginar que passats tants segles l’estat de conservació de les pintures no era bo i davant l’espoli imminent que en feien els col·leccionistes d’art, fa tot just cent anys, el 1919, es van iniciar les tasques d’arrencament dels frescos amb la finalitat de traslladar-los al MNAC qui els exposa i els té en custodia.

Emili Gandia supervisa l’arrencament de les pintures de Santa Maria. 1922.

Tot i que amb el temps aquestes pintures van perdre en part la tasca evangelitzadora, la seva observació no ens deixa indiferents. Encara que no professem la fe, la imatge de Déu i els personatges que l’acompanyaven en la vida celestial, ens trasllada a un món antic i màgic. 

Des de fa un temps les noves tecnologies ens permeten contemplar el conjunt a través d’un video mapping. L’escassa il·luminació, el silenci i la majestuositat de l’església ens transporten en el temps a través de la projecció de les mateixes imatges que contemplaven els habitants de la Vall de fa mil anys. Davant la intensitat dels colors, les imatges immòbils i la mirada penetrant del pantocràtor no podem menys que estremir-nos.

L’esforç, la meticulositat i la tècnica d’aquells antics artesans llombards persisteix i impressiona de nou com si el temps no hagués passat.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Núria Castellano
Núria Castellano: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca