«Les Portes de l’Infern» d’Auguste Rodin

Didàctica de l'Art

L’ésser humà té en el simbolisme la més complexa de les adquisicions culturals. Els símbols contenen tanta informació que fins i tot hi ha persones que senten representades la seva complexitat en un sol símbol. Tot i així, la creació dels símbols, icones que representen sentiments i que donen cobertura a identitats és un gran repte. El món està ple d’artistes que han treballat intensament per crear icones. Quin gran somni crear una imatge que ho digui tot! El cert és que pocs se n’han sortit.

Avui ens fixem en una gran obra treballada durant tota una vida, que va acabar donant com a fruit incontestable nombroses icones. Aquestes, en el seu conjunt, defineixen el que som els humans, les nostres passions, els sentiments més íntims, la por més descarnada, la lluita per la salvació i la mort implacable.

Auguste Rodin al seu taller el 1898.
Auguste Rodin al seu taller el 1898. Des de el 1880 i durant 37 anys va treballar a «La Porta de l’Infern» fins a la seva mort el 1917.

Pocs autors han estat capaços d’arribar d’una manera tan aclaparadora a descriure l’ésser humà com ho fa Rodin, autor d’una de les obres més riques, completes i estèticament més inquietants del segle XX.

Va buscar inspiració en les famoses portes del Paradís de Ghiberti i per això, igual que el mestre del Renaixement, va començar per organitzar l’espai en el que s’hi anirien integrant les diferents escenes. Però què representar? Ghiberti ens mostra el Paradís, però a Rodin el seduïen més el mal i el patiment. La reflexió i la recerca el van dur a aturar-se en La Divina Comèdia de Dant Alighieri. La lectura el va obsessionar i a la part anomenada L’Infern, va trobar algunes de les respostes. Les Flors del Mal de Baudelaire van fer la resta.

1

Rodin va treballar intensament durant molts anys i va dissenyar fins a tres maquetes. Poc a poc es va anar allunyant de la idea ordenada de Ghiberti i en el darrer prototip acabà situant una gran densitat de petites figures que es belluguen amb moviments desesperats per evitar l’ofec que produeix la mort.

1

Braços d’infant que busquen el pare i ell, Udolin, que se’ls menja per alimentar-se, perquè el primer és la pròpia vida i perquè evitar el patiment de morir de gana, és la millor excusa que se li acut. És per això que és a l’Infern.

1

Dos amants es van estimar apassionadament tot i saber que el seu era un amor prohibit. Castigats per haver burlat les imposicions matrimonials, es recargolen abraçats en la mort. Pels seus pecats són a l’Infern, deien alguns.

A la porta els dos amants (Paolo i Francesca) apareixen retorçant-se estirats, però Rodin va seguir treballant l’obra i finalment els va aixecar i els va representar abraçats per sempre en un bes etern. Així fou com El bes va quedar fora la Porta de l’Infern i va prendre vida pròpia.

1

Dins el timpà, a pesar del seu cos poderós, el pensador pensa. Pensa mentre observa els suplicis que viu la humanitat als seus peus. No és un creador totpoderós, és algú que ha decidit reflexionar, que ha escollit la raó i no la fe. Per això no és el Creador, potser és ell Rodin o fins i tot Dant.

1

Tres cossos torturats són dalt de tot de la porta escenificant tres ànimes fosques que mostren, amb els seus cossos retorçats el patiment de les ànimes que no poden escapar de l’infern.

1

Però si busqueu en trobareu més símbols i escenes: la metamorfosi, la bellesa, la desesperació, l’avarícia i la luxúria, l’amor que se’n va. Busqueu-los, estan perduts, trobar-los és la seva salvació.

Rodin hi va treballar durant tants anys en la seva Porta de l’Infern que algunes de les escenes van adquirir vida pròpia i en poc temps es van convertir en les imatges de referència d’allò que representen.

Les Portes de l’Infern havien de ser les portes monumentals d’un museu a París i van acabar essent les portes que representen d’una forma més icònica les passions humanes. El bes, el pensador, les tres ombres són avui dia el símbol de l’amor, l’home i la mort.

Xavier Trench Pastallé

Va estudiar Història a la Universitat de Barcelona. Professionalment va entrar a formar
part de l’equip de professors i mestres d’Schola Didàctica Activa experts en didàctica
de la Història, Història de l’Art i el Patrimoni. Ha participat en nombrosos projectes
didàctics en museus, espais patrimonials i centres docents creant i realitzant activitats i
recursos per posar en valor el nostre passat i patrimoni.
Xavier Trench Pastallé

Xavier Trench Pastallé: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca