Secció: Crítica

Les utopies urbanes dels fills de la Revolució cubana

Una nova generació d’arquitectes i urbanistes somiaren noves ciutats i noves arquitectures d’acord amb els codis occidentals, unes propostes sense mercat en un context en què l’Estat socialista era l’únic constructor. Entre l’èxode de Mariel de 1980, que permeté l’emigració de 125.000 cubans als EUA, i la legalització del dòlar el 1993, aquestes utopies crítiques amb l’urbanisme oficial de l’època i ignorades per l’aparell de l’Estat, restaren sobre el paper, sense execució possible. Ara veuen per primer cop la llum a la Virreina de Barcelona amb el títol de La utopia paral·lela de la mà dels seus comissaris, Iván de la Nuez, investigador cubà que viu a Barcelona, i l’Atelier Morales, avui instal·lat a París.

Enfront de la utopia de l’estat comunista, uns arquitectes nascuts amb la Revolució, fills de l’Home Nou previst pel Che, somien estratègies urbanes sota la influència occidental dels seus mestres: Vittorio Garatti, Ricardo Porro, Roberto Gottardi, Walter Betancourt o Gilberto Seguí, sense renunciar a l’influx de les teories postmodernistes de Robert Venturi, Denis Scott Brown, Charles Jencks o Aldo Rossi.

La utopia paral·lela. Ciutats somiades a Cuba (1980-1993
Comissaris: Iván de la Nuez i Juan Luis Morales (París, Atelier Morales)
La Virreina. Centre de la Imatge
Rambles, 99. Barcelona
Fins al 20 d’octubre

Trenta-cinc projectes de prop de cinquanta artistes s’apleguen en aquesta exposició arqueològica de material inèdit: maquetes, dibuixos, escultures, vídeos, animacions, textos, manifestos i intervencions urbanes que reflecteixen un intent de dissensió a l’oficialitat mitjançant la creació i la innovació tant des del punt de vista de estètic com ideològic. Iván de la Nuez parla de “cultura dissonant”, el crític Gerardo Mosquera de “dècada prodigiosa” i el curador Osvaldo Sánchez de “els fills de la utopia”, que volen convertir l’arquitectura en ciutat i la ciutat en ciutadania.

L'Havana arqueoligica (perspectiva).
L’Havana arqueològica (perspectiva).

Una generació, nascuda del boom dels 60 que duplica la població cubana i que ha estat formada en el més estricte ensenyament socialista, es rebel·la contra aquella sentència de la política cultural pronunciada per Fidel Castro a la Biblioteca Nacional el 1961 Palabras a los intelectuales: “Amb la Revolució, tot; contra la Revolució, res”. Una premissa interpretable, que durant els anys 80 tingué una lectura oberta, gairebé “socialdemòcrata” que creà centres d’art i cultura, projectes subvencionats i la Biennal de l’Havana dins un règim d’un Estat políticament, ideològicament i econòmicament comunista. I és en aquest context que sorgeix aquesta “utopia paral·lela”, amb l’ entusiasme d’uns arquitectes joves que amb imaginació i talent artístic obren els ulls cap a noves formes de millora de la vida ciutadana, no sense l’animadversió del règim i les traves de censura a coses tan senzilles com interceptar l’enviament d’aquests projectes a exposicions i concursos occidentals.

1.Rafael Fornés, Emilio Castro i Eliseo Valdez, Projecte Plaza Mariana Grajales, 1985. Guantánamo
Rafael Fornés, Emilio Castro i Eliseo Valdez, Projecte Plaza Mariana Grajales, 1985. Guantánamo

Aquest moviment coincidí amb els inicis de restauració de l’Havana vella, declarada Patrimoni de la Humanitat el 1982. Un dels projectes imaginatius és aprofitar i potenciar les formes vernacles de construir, com els “solars”, arranjaments interiors d’antics palaus pels agricultors, versió cubana de les “faveles”; o les “barbacoes”, que guanyen espai de vivenda en vertical, dalt els edificis. Aquests arquitectes volen recuperar la mirada al mar, amb les propostes del Malecón de l’Havana, trencant el mur i fent que el ciutadà recuperi un espai pensat només per als vehicles. I tot enmig de les restes de les construccions megalòmanes de casinos i hotels pera la indústria de l’oci del període dominat pels EUA, abans del triomf de Fidel Castro, amb restes d’art déco i projectes abandonats com el Pla Sert (1958), que volia ordenar el passeig marítim d’acord amb els canons del Moviment Modern.

Però aquests joves arquitectes, allunyats de les propostes oficials, proposaren projectes més enllà de la capital, com una òpera al poblat de Velazco projectada per Walter Betancourt, a la manera del somni de Fitzcarraldo, el disseny de la platja de Tararà que acabà acollint els nens de Txernòbil, un Congódromo” en honor del percussionista Chano Pozo, un centre d’art a dins d’una fàbrica, projectes per imaginar una nova vida per a Guantánamo, última frontera de la Guerra Freda, i Caimanera, seu de la base naval d els EUA, just en el moment de la caiguda del mur de Berlín. Iniciatives que no renuncien a la ironia i a la caricatura, com és convertir un far en un fal·lus rematat per l’anell d’un cigar havà.

Utopies possibles que no van ser realitzades i que des del costat oposat al règim castrista dissenyaren una arquitectura i un urbanisme pensats per al ciutadà i la construcció de ciutadania.

Florencio Gelabert, Juan Luis Morales i Rosendo Mesías, esdeveniment «Arte en la Fábrica», Central Martínez Prieto, Marianao, l’Havana, 1984
Florencio Gelabert, Juan Luis Morales i Rosendo Mesías, esdeveniment «Arte en la Fábrica», Central Martínez Prieto, Marianao, l’Havana, 1984

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas