Arquitectura

L’escola oberta

La pandèmia de COVID 19 ha fet que aquest curs escolar sigui el més complicat en quant a la organització i desenvolupament de les activitats educatives. A la primavera van tancar totes les escoles i aquest núvol sobrevola els espais educatius cada cop que el números de contagis comencen a pujar. Les universitats es van virtualitzar i més o menys van continuar la activitat, però els petits van estar al marge del sistema unes quantes setmanes. Una ensenyança caòtica i deficient es va desenvolupar durant l’últim trimestre també de manera virtual, on el paper dels mestres no era clar i en molts casos van ser els pares que feien la seva tasca. S’apel·lava a l’autonomia dels nens en el procés d’aprenentatge, però ni les tècniques ni els materials n’eren adaptats. En realitat, l’autonomia i la disciplina en estudi, son tasques importants que s’assoleixen lentament a nivell individual i sempre en funció dels continguts i afinitats.

Els mesos de confinament han posat en dubte si la escola els està fomentant a nivell programàtic i si està atenta a les afinitats i capacitats individuals. Certament, algunes escoles fan grans esforços en aquesta direcció, però moltes encara entenen l’aprenentatge com un procés de transmissió-recepció on la bi-direccionalitat no es sempre funcional. La simple mirada a una aula, a l’espai on els nens passen moltes hores i que marca la seva educació a molts nivells, explica de manera més clara possible cóm està concebut l’aprenentatge. La pissarra o pantalla a un extrem al costat la taula aïllada de la mestra i totes les altres taules orientades cap a aquest focus. Organització perfectament funcional en el model on la interacció és limitada i dirigida. El que hem experimentat aquesta primavera va ser la desaparició parcial o la relativització de la figura del mestre i es on molts es van trobar perduts. Alguns, però van agrair aquesta nova oportunitat d’explorar de manera més individual i més lliure.

L’inici del nou curs que aposta per la presencialitat mentre intenta conviure amb la pandèmia, ha creat grups estancs, espais limitats, patis marcats i horaris estrictes per a cada activitat. La escola oberta planteja molts dubtes i inseguretats relacionats amb el disseny de l’espai i el seu ús en les circumstàncies adverses. Per mantenir el sistema educatiu basat en activitats col·lectives i assegurar el distanciament necessari, tant els espais com tots els seus usuaris son sotmesos a moltes adaptacions. Sembla ser que la escola segura ja no pertany del tot als nens.

Pati d’escola a França.

Aquest inici del curs ha coincidit amb el 150é aniversari de Maria Montessori, metgessa i pedagoga italiana, famosa per crear un mètode específic d’ensenyança, pensat justament per fomentar l’autonomia i aprenentatge individual mitjançant l’experimentació i recerca. Nascut des de la necessitat d’atendre als nens amb diversitat física, neurològica o social, el mètode Montessori es va basar en la diferencia i l’aprenentatge individual. El rol del mestre, a diferencia del que encara tenim assumit, com algú qui ensenya el camí correcte, era més d’un guia, d’algú qui acompanya a l’alumne per resoldre les seves dubtes i l’anima a experimentar i fer recerca de tot allò que l’interessa.

Aula a l’escola Montessori de 1907.

La primera escola que seguia el mètode de Maria Montessori es va fundar a Barcelona en 1914 dirigida per la seva col·laboradora Anna Maccheroni a qui substituiria la mateixa Montessori en 1920 quan es va establir a la ciutat. A diferencia de la seva “Casa dei Bambini”, destinada a atendre als nens marginats, les escoles Montessori que començaven a aparèixer per tota Europa, eren escoles privades per a famílies il·lustrades, fama que encara mantenen. En els temps de la Mancomunitat i la Segona República es van fundar uns quants centres a Barcelona, Vilafranca del Penedès, Canet de Mar, Vic, Santa Coloma de Cervelló o Vilanova i la Geltrú. Les idees de la Maria Montessori van ser força influents i ella va arribar a ser anomenada consellera tècnica del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. L’escola pública adoptava el seu mètode didàctic i adaptava els espais a un aprenentatge més vivencial i experimental. Els nous centres escolars construïts abans de la Guerra Civil tenien en compte la necessitat dels espais flexibles que podien acollir programes canviants.

Planta de la Mutua Escolar Blanquerna

En 1924 tras la clausura de la escola Montessori, el seu director, Alexandre Galí, va fundar a Barcelona la Mutua escolar Blanquerna i els eu nou edifici dissenyat per l’arquitecte racionalista Jaume Mestres i Fosses es va inaugurar en 1933. L’edifici al carrer Augusta que encara manté el seu nom de la època franquista (Institut Menéndez Pelayo) oferia espais funcionals i saludables per als seus diferents components: parvulari, escola primària i les diferents acadèmies per als nois i noies: l’Acadèmia Monturiol, amb els estudis de batxillerat; l’Acadèmia Elisenda, amb els ensenyaments lliures de nois grans; l’Acadèmia Capmany, amb els estudis de comerç i indústria, i l’Acadèmica de Música de Barcelona. La seva característica més important eren els espais amples (tant les aules com els passadissos), ben il·luminats i ventilats, però sobre tot el contacte directe amb l’exterior on es podien realitzar classes i activitats.

Coberta amb aules de la Mutua Escolar Blanquerna. Imatges de la revista AC num. 10, 1933.

Un gran exemple per al canvi de la tipologia d’escoles va ser la “Escola a l’Aire Lliure” d’Amsterdam construïda entre 1927 i 1930, pels arquitectes Duiker i Bijvoet, amb aules, halls i sales completament transparents per permetre el màxim de llum a l’interior. A cada planta amb dues aules s’afegia una gran terrassa oberta directament comunicada amb l’interior on la classe podia continuar amb més espai, més contingut i més diversitat. Era la manera que permetia desenvolupar les activitats de manera més individual, treballar en grups petits sense crear molèsties per ningú. Es va donar el mateix valor als espais exteriors com als interiors, una manera eficient de mantenir l’entorn educatiu al mateix temps saludable i divers.

Escola a l’Aire Lliure d’Amsterdam, exterior.
Escola a l’Aire Lliure d’Amsterdam, planta amb aules.

Jaume Mestres va ser proper al GATCPAC, i justament va ser aquest grup d’arquitectes fundat en 1929, qui va posar en pràctica moltes de les idees de la nova escola en quant al disseny d’espais educatius, en els projectes que van realitzar abans de la Guerra Civil i també en els no realitzats. Entre aquests segons, sobre tot és interessant el grup escolar a la Avinguda Bogatell que en Josep Lluís Sert va dissenyar en 1932: un projecte de parvulari i escola primària on el concepte central és la configuració de la aula. L’espai interior es complementa amb una terrassa, separada –o unida- per una partició plegable, on la manca del desnivell al terra permet el desenvolupament de classes a tots dos espais. A més, la gran amplada del passadís, compartimentat amb balcons que milloren la ventilació, també permet una varietat de les activitats tant a nivell individual com al nivell col·lectiu.

Detall de l’aula del grup escolar a la Avinguda Bogatell de J. Ll. Sert.
Planta del grup escolar a la Avinguda Bogatell de J. Ll. Sert. Imatges de la revista AC, núm 10, 1933.

En els temps actuals, amb el tancament de les escoles un altre cop sobre la taula, val la pena recordar aquests exemples, per pensar en una educació més individualitzada, acompanyada pels espais adequats, generosos i saludables.

Jelena Prokopljević
Jelena Prokopljević: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close