Exposicions

L’escultura filial de Mònica Planes

‘I submergir-se en el fluxe de la vida
i ressaltar la precarietat d’allò immediat
i despendre’s d’allò après’

Germano Celant

Manllevem l’expressió filial del títol de la darrera exposició de Mònica Planes, a Can Felipa: ‘Construccions filials. La formingonera i el ciment’. Si, ens ha sorprès la calidesa d’aquest entitulat, i de l’exposició sencera, tan íntima, tan emocional, que ens allunya de la vessant més analítica de la jove escultora barcelonina.

Construccions filials. La formingonera i el ciment. Mònica Planas
Can Felipa
Fins al 20 de desembre de 2020

A la seva primera exposició a la Fundació Suñol (2017), Planes ens oferia un món a cavall entre l’escultura i l’arquitectura, en que destil·lava analíticament volums i materials netíssims, que s’encaixaven com un mitjó a l’estructura espacial del museu. Després, va seguir una aproximació més conceptualitzada de l’escultura –on expanded field en diria Rosalind Krauss-, en que els volums esdevenien una plataforma oberta a altres dimensions del coneixement -com l’univers del playground o del jardí utòpic-, sempre amb peces regides per la síntesi i la depuració. El nervi d’experimentació de la Mònica el va portar, fins i tot, a buscar els punts de fricció entre l’escultura i la dansa, fent conviure els volums amb el moviment copori, i analitzant postures per a projectar-les linealment a l’espai. Però ara, a Can Felipa, l’artista ha decidit explorar una de les vessants més primigènies de l’escultura: la matèria; i no d’una manera especulativa, sinó amb profunditat, sensibilitat, simbolisme i significació.

Mònica Planes: Font de la vigília, 2020. © Marc Llibre
Mònica Planes: ‘Ofrena (abdominal)’, 2020. © Marc Llibre

Moltes de les escultures que presenta Mònica Planes a a Can Felipa són filles del confinament. En aquesta primavera fatídica, l’artista fa un gir introspectiu, de revisió dels punts nuclears de la seva obra en particular, i de l’escultura en general. En essència, la Mònica frueix experimentant amb la matèria. Quan la vaig conèixer al seu taller de l’Hospitalet, vibrava mostrant-me motlles de diferents materials que anava classificant i investigant, de tota mena, naturals o artificials. Després, té la gran virtut de disseccionar-los bé, adherir-los a un concepte sòlid, i presentar-los finíssimament a sala. Però en essència la Mònica és una sensual de la matèria. Durant el confinament es va veure obligada a treballar amb el que li oferia el context de la ciutat on viu i treballa: un entorn industrial estructurat i tenyit amb l’omnipresència del ciment. No és la primera vegada, certament, que el ciment s’empra en escultura (Ferrant i Subirachs foren pioners aquí durant els anys seixanta); però si que és genuïna l’aproximació que planteja Planes a Can Felipa. D’una banda, deconstruint el material del dret i del revés, exprimint-lo en totes les seves possibilitats materials; treballant, en efecte, amb totes les derivades que li dona aquest conglomerat format elementalment per sorra i aigua, però que també s’alia amb el morter, la grava, l’arena o el formigó. De l’altra, amotllant aquests materials en símbols amb gran profunditat de sentiment; així, apareixen els cors de morter, ciment, formigó o granit; les ofrenes de ciment o les fonts, esplèndides, dedicades a la son i a la vigília, donant pas a una mirada més al·legòrica, fins i tot arquetípica, dels símbols.

Mònica Planes: ‘Cor de morter’ i ‘frega’ al fons, 2020. © Marc Llibre
Mònica Planes: ‘Cor de ciment’, 2020. © Marc Llibre

Estem vivint un moment cultural en que la matèria torna al centre de la creació contemporània. Durant molts anys havia sigut desterrada per l’escultura conceptual -només es parlava de Juan Muñoz o Pepe Espaliu, i fins i tots escultors amb profusió matèrica en origen, com en Jordi Colomer, abandonaren aquest recurs per a l’exploració d’altres latituds artístiques. La matèria la trobem avui reivindicada a les arquitectures de Guillermo Santoma, en l’escultura de David Bestué, però també en l’obra d’una nova generació d’artistes -penso en Pablo del Pozo o en Mercedes Pimiento- que encaren l’escultura sense els prejudicis antiromàntics de la generació precedent. Està succeint un moviment cultural semblant als anys seixanta, en la irrupció de l’art povera, que defensava l’escultura i la matèria en estat cru, sense interferències artificials (povera di materia, ricca di significato, advertia l’anyorat Germano Celant); tal i com passa a la vida mateixa, que la volem -la necessitem- en la seva màxima veracitat natural, sense l’artifici propi de la civilització antropocènica.  Amb tot, són pocs els artistes que saben allunyar-se de la dinàmica modal de context, i prendre la distància suficient per a abocar el seu caudal intern en un treball significatiu. I tot això, la Mònica Planes ho sap resoldre com ningú, aportant una obra que és alhora actual i íntima, intel·ligent i emocional. Filial pels quatre costats.

Albert Mercadé

Articles relacionats amb Can Felipa

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close